Ruta literària sobre Júlia, d'Isabel-Clara Simó a Alcoi

El passat 28 d’octubre tenia lloc a Alcoi la ruta literària sobre Júlia, la primera novel·la escrita per Isabel-Clara Simó. La trama se centra en l’anomenada Revolució del Petroli esdevinguda a Alcoi en 1973, on Júlia, una jove obrera, esdevé senyora després de casar-se amb l’amo de l’empresa on bescanvia la major part del seu temps a canvi d’un míser jornal. L’escriptora s’atrevia així amb el repte que Joan Fuster llançà als escriptors alcoians perquè escrigueren una novel·la sobre els fets del petroli. 

En un principi la Regidoria de Turisme només havia programat un torn per aquesta visita, però tanta era la gent interessada en assistir-hi que finalment s’organitzaren dos grups: a tres quarts de deu i a dos quarts de dotze. S’espera, a més, que es torne a repetir més endavant, perquè més d’un centenar de persones es quedaren en llista d’espera.

Begonya Nebot, historiadora, i Ivan Gisbert, filòleg i autor d’una tesi sobre l’obra de l’escriptora alcoiana, anaren detallant-nos alguns aspectes relacionats amb la novel·la, com ara la construcció de les vivendes, la diferència de classes que existia, els aliments que conformaven els àpats, les condicions d’insalubritat de la gent més pobre, els costums d’empresaris i obrers...

I era bonic veure com l’autora, els personatges i els lectors ens passejàvem pels escenaris de la novel·la Júlia quasi un segle i mig després. I com les façanes i les llambordes ens observaven des de la seva història. Màgic, diria.

La primera parada era en el número 13 del carrer Sant Francesc, on l’actriu Montse Francesc es vestia amb la pell de Júlia i Loles Sanjuán amb la veu de la narradora. I nosaltres, lectors i espectadors, ens transportàvem al temps de la novel·la, el segle XIX, en plena Revolució del Petroli. I quan Júlia, tota carregada de presses, es dirigia a la fàbrica on treballa, nosaltres tornàrem a la realitat de mà dels nostres excepcionals guies. 

Un home amb vestit de jaqueta negre i bombí també negre, el senyor Miquel (Jona Garcia), irromp en plena ruta i desapareix també ple de presses. Què passa que tots els personatges tenen pressa? No ho sabem encara però ens esperarà a la porta del “Círculo Industrial” –societat recreativa cultural priva fundada l’u de gener de 1868 com a lloc de trobada i relació de la societat empresarial alcoiana– on assistirem a l’escena de confessions i promeses de l’amo Josep Romeu (David Galbis) a l’obrera Júlia, i la conversa de l’encarregat Andreu (Gabriel Sanchis) davant les vagues abans del Petroli.

Ciutat envoltada de barrancs, Alcoi construïa les seves fàbriques en les conques del riu, així que una altra parada obligatòria era el que queda de les antigues fàbriques tèxtils, així com l’Escola Industrial d’Alcoi, als peus del pont del Viaducte, creat a principis del segle XX. 

I l’antiga plaça de bous, i l’hospital d’Oliver, i la plaça d’Espanya, i la de Dins, i l’Església Sant Jordi, i...

...i l’Ajuntament, on l’alcalde Agustí Albors, Pelletes, es refugià de la massa obrera abans de morir a les seves mans; on Isabel-Clara Simó s’emocionava cent trenta-nou anys després davant d’aquest homenatge que li ret el poble alcoià.   

I és que entremig dels dos torns programats tenia lloc la inauguració oficial de la ruta literària al Saló de Plenaris, amb la presència d’Isabel-Clara Simó. Paraules d’agraïment, afecte i reconeixement de la regidora de turisme, Maria Llopis; del regidor de Polítiques Lingüístiques, Jordi Tormo; i del filòleg Ivan Gisbert que parlava de l’autora alcoiana com un dels vèrtex del triangle de personalitats importants de la ciutat, juntament amb el pintor Antoni Miró i el cantautor Ovidi Montllor.

Emocionada, Isabel-Clara Simó, declarava als organitzadors i assistents la seva amistat per sempre i ens advertia que mai no posaren un micròfon davant d’una persona reivindicativa, i acte seguit, amb una espurna de maliciosa rebel·lia que ens encanta d’ella, demanava un carrer per a Ovidi Montllor. I nosaltres li corresponíem amb un improvisat aplaudiment.

Aquesta dona lluitadora i combativa, defensora de la llengua i del país, confessà que quan començava a escriure sa mare li digué si escrius en valencià serà com si dugueres espardenyes, en canvi si ho fas en castellà serà com si calçares sabates. Isabel-Clara Simó escoltà el consell, però decidí que ella caminava més còmoda amb espardenyes. Finalitzava el discurs amb un agraïment a l’Ajuntament perquè malgrat les dificultats econòmiques continuava travessant per la cultura, perquè aquesta és l’únic manera d’assolir el progrés i la llibertat, i de cap de les maneres ha de quedar arraconada una Ventafocs qualsevol. Rematava el seu discurs dient que no hem d’oblidar la memòria històrica, ni la dels morts ni la dels vius.

Publicat en el Diari Gran del Sobiranisme

6 de novembre de 2012