UNA NOVA NOVEL·LA...

 

 

 

Encara no la tinc a les mans, però al catàleg de novetats de l'editorial Onada ja apareix la novel·la "Marc i el poder sobre el temps". Quina il·lusió!

Un bolic de sentiments fet paraules...

 

 

FORA

Hem tancat la porta amb clau:

tu romans a una banda

i jo a l’altra,

però tots dos fora.

On ets, Gigi?, de Bernat Capó

On ets, Gigi?

Desembre em torna a mirar amb ulls foscos i mans de glaç. Fa fred i abelleix quedar-se a casa, arrecerat a sota les faldes del tendur, amb un bon llibre a les mans. Regire per la lleixa de llibres dedicats, la que més m’estime, i aviat un d’ells m’acarona els dits amb el musell. On ets, Gigi? Sí, recorde que fa uns mesos vaig tenir la sort immensa, mercès a un bon amic, de conèixer el Bernat Capó i també el seu despatxllibreria. Ho reconec m’encanta descobrir els llocs des dels quals les pàgines blanques i les pantalles nívies s’omplin de nous viatges, de vides que ja no moriran, de móns paral·lels –i   perpendiculars– al nostre.

El periodista i escriptor de la Marina, tot un referent al País Valencià, em regalà un exemplar d’aquest llibre, el mateix que ara fullejant m’evoca aquella vesprada màgica on ens explicava, amb un tel líquid de vidre a les ninetes, com era –com és– Gigi i com encara, molts anys després, l’enyorava.

 

Després de llegir aquest llibre, també per a nens, se m’ha encomanat una mena de tristor per la desaparició de Gigi, aquell gosset d’ulls vius i preguntaires, que arribà a la vida de Capó un dia de Sant Valentí. Ajuda molt la prosa senzilla, pausada i plena de tendresa que empra l’autor perquè ben prompte ens quedem captivats per ells: llibre i animal. Inevitable sentir que l’he conegut, a aquest ca que té por als coets, les campanes i els xiquets entremaliats; que adora viatjar en el seient de darrere del sis-cents de l’amo, ja siga per anar a la caseta de Moraira, a conèixer la seva família canina o senzillament a comprar el periòdic; que es queda hipnotitzat amb la dansa de les volianes o dels vil·lans –uelos també diguem nosaltres–; que s’entreté soterrant ossos i jugant amb les sabatilles velles; que endolceix el musell amb la mel de les bacores o s’enfita amb unes copetes de vi... Darrere d’una gossa gran de pèl blanc i taques d’un negre descolorit es perdé Gigi, fins ara, per sempre. També hi ha una Dama Blanca en el món dels gossos? Espere que no.

 

L’absència del company de quatre potes i cua joguinaire anà ocupant tant d’espai en el cor de Bernat que no pogué estar-se’n d’escriure-li. Diu l’autor: El pas del temps vol deixar buit l’espai que ha ocupat en el meu cor, però no vaig a permetre-ho. El seu record romandrà ferm per a sempre. És ben cert que tot canvia, que tot és mudable, però t’assegure Gigi que encara que jo no siga el mateix que vaig ser ahir, ni seré demà, no podré oblidar-te. Tampoc nosaltres podrem oblidar-lo perquè tenim a les mans un llibre ple d’emotivitat i, en alguns moments (especialment el darrer capítol) de poesia. I ara pense si no fou necessari que el matrimoni Capó es quedara una mica orfe perquè nosaltres, els valencians, tinguérem la nostra versió del Platero y yo de Juan Ramon Jiménez. Vint anys d’aquest llibre i encara resta l’esperança: Jo no renunciaré a l’esperança. Des del llostrejar fins capaltard i a la nit, sempre, sense importar-me el temps que haja passat, no deixaré d’escorcollar el blau del cel, els núvols viatgers, els arbres verds d’ombra plaen, els barrancs i fondals, cridant a la lluna i els estels, al vent i als ocellets matiners: On ets, Gigi?

Publicat en el Diari Gran del Sobiranisme

4 de desembre de 2012

ELEGIA, escrit de Jordi Botella

 

1 de desembre, fa fred, a fora també... Avui ja fa 7 anys (no sempre el 7 és un número màgic) que Jordi Botella escrivia aquesta preciosa Elegia al seu amic Fullana, a Alcoi, el seu poble i el nostre, perquè se'ns morí l'amic, el company, l'home, el pare... amb qui tant estimàvem. Mercès.

ELEGIA

Jo vull ser plorant el braç on et penjaves, company de molts anys. Tan prompte te n’has anat que hui et trobaran a faltar les oliveres de Muro i l’asfalt de l’Alameda; els cronopis de Cortázar i la bicicleta des d’on xerràvem de poesia en qualsevol cantonada; el somriure d’Adela que t’acompanya des del batxillerat al “Pare Vitòria” i els ulls de bellesa asiàtica dels teus fills; el bastó d’home savi i el silenci que havies triat des de feia temps.

Tant dolor se’ns concentra aquest matí d’hivern que per doldre’ns ens dol tot el cos. Un colp fred, com la lenta ganivetada d’un adversari covard, t’ha tombat. Has mantés, però, la mateixa dignitat que aquell heroi de Borges que a l’hora de morir diu : “Tápenme la cara”. I és que per a nosaltres tens la malenconia i el coratge dels herois – i amb tu tota la teua família- que no els val el dolor com a redempció. Per això són herois. I tu ja ho eres, tot un heroi, quan jugaves a futbol al Barranquet amb les teues cames de fil d’aram; o fugíem de la Policia Armada en gener del 76 per la Plaça de Bous de València; o cremaves totes les naus a canvi d’un amor total.

Tornaràs, Fullana. Els valents com tu sempre tornen. En bicicleta o en bastó. Tornaràs amb el teu rostre esmolat de mosqueter francés i l’esguard clar d’un murer noble. I jo t’esperaré en qualsevol cantonada per a mamprendre la conversa que sempre deixàvem a mitges en els últims trenta anys: la victòria de la poesia contra la mesquinesa.

Tornaràs, Fullana. Els poetes com tu sempre tornen. Sempre a la recerca d’una veritat tant fosca com els plisplais que ens emboiregaren moltes nits de l’adolescència. Penja’t del meu braç, amic, i torna ara recitant a tota veu els teus versos:

m’és tot sagrat i al mateix temps profà,

sense miraments¡ i jo em sent el guerrer,

sense sentiments, pagat per a dur la victòria.

 

 

Elegia, Jordi Botella

Alcoi,  01/12/2005

77 ANYS SENSE PESSOA

 

 

 

Avui fa 77 anys que Fernando Pessoa dorm i, nosaltres, els desperts, encara continuem somiant amb els seus versos. Obrigado.

Dormo. Del somni, despert, he oblidat

què cosa he somniat.
Dormo. Un son sense somniar, despert
cap a un espai obert
que no conec, perquè m’he despertat
cap a un món ingnorat.
Més val ni somniar ni insomniar
i mai no despertar.

Vídeo presentació Somiant amb Aleixa al Centre Ovidi Montllor d'Alcoi

Vídeo complet de la presentació de la novel·la Somiant amb Aleixa al Centre Ovidi Montllor d'Alcoi el passat 22 de novembre, per Diània.tv, la televisió online de les comarques centrals.

 

Somiant amb Aleixa, per Jordi Botella

Tot seguit reprodues l'escrit que llegí l'escriptor i amic Jordi Botella en la presentació de Somiant amb Aleixa al Cenre Ovidi Montllor d'Alcoi el passat 22 de novembre.

 

Jordi Botella, Mercè Climent i Vicent Luna 

 

I

 

Molt abans que arribaren psicoanalistes i surrealistes amb les seues cantarelles fabuloses,  el gravat número 43 de la sèrie “Caprichos” de Goya ens féu saber que “El sueño de la razón produce monstruos”.  Sobre la taula un home, al capdavall el propi autor del gravat,  amaga el seu cap   assetjat per la presència d’unes criatures que sota un aspecte híbrid, entre rates penades i mussols, aletegen  damunt seu. L’abandó del seu cos delata la impotència davant l’amenaça d’aquells éssers  que envaeixen el seu cervell.

 

“Els somnis de la raó produeixen monstres”. Els somnis de la raó són criatures que habiten l’altra cara de la lluna, presències familiars que la nebulosa onírica emmascara, converses  de despús-ahir que hui bramen com un eco dins del túnel de la memòria,  resurreccions de la carn, escenes de la infantesa amb veus del present, i experiències immediates  llustroses per la pols dels segles.

 

Més enllà d’interpretacions cabalístiques, quan en obrir els ulls ens retrobem amb la realitat, en el fons agraïm el paisatge familiar dels llençols  i la llum lleganyosa que talla els badalls de la persiana. No perquè fugim dels monstres que fins fa una estona habitaven  en nosaltres, sinó per admetre que la nostra vida és un cóctel de  màgia i vulgaritat, xerrameca i poesia, enginy i perversió. Es a dir, com diu el celebre conte  de Monterroso “al despertar  el monstre encara estava allí” : la realitat onírica és tan versemblant com la realitat immediata i, per tant, el “monstre” forma part de la nostra existència. Per això es fa servir l’adverbi “encara” que certifica la seua presència ahir, hui i demà.

 

Aleixa, la protagonista de la novel.la de Mercè Climent i Francesc Mompó conviu amb aquest “monstre”  que la fa viure experiències eròtiques. El seus somnis, però, no acaben en el seu propi magí sinó que  provoquen la reciprocitat  de tots els participants, de manera que Aleixa  en retrobar-se amb ells en la vida quotidiana  creu també haver compartit la mateixa experiència.

 

Aquest do, heretat de la mare i l`àvia, la fa viure en un "estat constant de bipolaritat” (pàg.141). Aquest transtorn provocarà en la protagonista una sensació de pànic ja que arribarà un moment en què va a ser-li ben difícil destriar entre la realitat i el somni, i el que és pitjor: viurà  l’angoixa de preveure que aquest somni condicione la realitat ja que les fantasies sexuals van a estar condicionades per la reciprocitat.

 

Així, cada volta que Aleixa es trobe amb algun dels participants en els seus jocs onírics  detectarà la complicitat o el recel, el desig o el xantatge. Tant farà, doncs,  que siga el cap d’estudis del col·legi, les companyes de la botiga on guanya el sobresou o fins, i tot, els alumnes que reben les seues lliçons, perquè al capdavall qualsevol persona serà susceptible de compartir una experiència  amb ella. Aquesta circumstància farà que ens introduïm en un món en el què el mite de Freddy Krugger -aquell assassí que executava les seues víctimes introduint-se en els seus somnis-,  esdevindrà artefacte sensual en el que les cutxilles del montre d’Elm Street es convertiran en llavis i mans perpetrant un sacrifici darrere de l’altre en l’altar del plaer.

 

El pes específic d’una heroïna marcada per la confusió i el dubte,  compta com  un dels grans mèrits de la novel.la. Front a la linialitat característica de molts personatges del gènere eròtic, Aleixa copsa, gràcies a les seues contradicccions, la càrrega humana que la fa vulnerable i alhora versemblant. Els autors faran de la feblesa d’Aleixa la seua  carnositat: en cadascun dels jocs ella es mostrarà incapaç de reaccionar. A voltes s’abstindrà, però, d’intervindre-hi i,  immòbil, -a meitat de camí entre la creença de viure una fantasia  i la fascinació de descobrir un plaer que fins aquell moment ignorava-  es limitarà a presenciar escenes que l’exciten; o fins i tot, es mostrarà, passiva, quasibé diria inhibida, com si no acabara de creure’s que ella forma part d’aquell quadre on els cossos  s’alliberen en un frenesí d’ombres i llums.

 

En certa mesura els somnis reviscolen el seu desig adormit i la converteixen en una reina lúbrica. Cada volta que es desperta d’un dels seus somnis,  més enllà  del penediment per sentir-se una partícep involuntària o del plaer descobert, o del temor a l’encontre amb qualsevol dels protagonistes, poc a poc se li va revelant una nova dona, una altra Aleixa que ella retenia dormida en un atzucac del cervell. Ací el “monstre” de què ens parlava Goya  esdevé una criatura nascuda per a la deliqüescència;  el “dinosaure”  de Monterroso es convertirà en una bacant mentre Freddy Krugger acaba essent una mantis religiosa sota els braços de la qual tots voldríem dormir un somni etern.

 

 

 

 

II

 

Mercè Climent i Francesc Mompó mitjançant una escriptura ben quallada en la què va a ser impossible distinguir una veu de l’altra s’acaren a un univers complex en el què els clixés del gènere massa sovint encotillen el llenguatge. Tots dos autors van a mostrar una gran habilitat a l’hora d’ampliar el repertori a què, malauradament, ens ha acostumat l’erotisme literari: un sota-cavall-i-rei mecànic i previsible. Ací no hi ha prou amb jocs malabars ni  amb  les pirotècnies que ens han amollat uns films llastrats més que per mitjans econòmics restringits, per una imaginació  gallinàcia i un repertori fossilitzat a mercè  del botox, tupersex, làtex i altres paraules acabades en "x” que semblen suggerir concupiscència  i només són, la gran part de les voltes,  paradisos de cartró-pedra.

 

El recurs del “somni” per part dels nostres autors permet trencar la rigidesa d’aquest univers a què ens han acostumat la proliferació de músculs, cabells cardats, nyonyeria de seda, brofegada des de dalt d’un taló d’agulla y aquí-te-cojo-aquí te-mato, pur reflex d’un món precipitat per la urgència i la compulsió histèrica, on s’aprén l’anglès en  1000 paraules o s’assoleix l’aparença d’un Adonís  amb quatre sesions de gimnàs. La literatura, l’erotisme o la intel.ligència són una altra cosa: mai en saps prou, per això tornes una i altra volta  a acarar-te a la fulla de paper, al cos o a la reflexió com l’assassí que sempre acaba per acudir al lloc del crim. El temps –ací l’escriptura o les fantasies de la protagonista – afavoreixen les condicions d’un temps dosificat que només va a la recerca d’un territori,que a l’igual que lacreació artística o tot acte de refelxió,  només accepta una única llei que és la llibertat més absoluta.

 

Caldria destacar, a més,  l’exaltació d’un llenguatge arrelat en una tradició com la nostra crescuda sobre els camps lèxics que ens ofereix la flora i la fauna tractats amb absoluta  quotidianeïtat. Figues i xones conviuen amb pardals i moniatos com una reivindicació del nostre patrimoni natural.

 

Per damunt de tot, però, d’aquesta lexicologia que revela el nostre atàvic esperit ecologista, subratlle una paraula –pixorro-  que ve a ser un símbol indesxifrable tant de l’aparell masculí com d’una manera d’anar per la vida. Amb el mot “pixorro” definim allò que penja entre les cames d’una manera descreguda i pròxima; i també una forma de conducta –entre badoc, balòstia o menfot - que respon a una metafísica espenjollada en la què haurem de  destriar entre “estar pixorro” que correspon a una situació provisional,  o “ser pixorro”, que defineix aquell que s’encabota una i altra volta en el despropòsit. A pesar de la seua ressonància pejorativa valorem del “pixorro” una resposta a la sacralització, la contundència o la cursileria  amb que el sexe es tractat en els llenguatges artístics. En eixa paraula  hi ha una mena d’escepticisme insòlit en un terreny com el del sexe, massa procliu, als gestos grandiloqüents.  Es l’ambivalència de la paraula allò que permet conjugar el fal·lus amb  la irreverència, el desig i la quotidineïtat, el plaer i l’escepticisme.

 

Finalment, al costat de la reividicació d’un llengatge desacralitzat tenim, gràcies al viatge eròtic d’Aleixa, l’experiència espititual que li permetrà el coneixement d’ella mateixa a través d’una consciència dormida que només se li revela en els somnis. A partir de l’acceptació d’aquest univers latent dins d’ella,  la protagonista entendrà les relacions sexuals d’una forma tan desinhibida com ho és el llenguatge que fa servir el narrador. Es com si, desproveïda de la culpabilitat que representa la mala consciència  que provoquen les experiències oníriques, Aleixa assumira que fantasia i realitat poden ser la mateixa cosa.

 

D’alguna manera Aleixa reivindica la funció alliberadora de Morfeu, el déu grec dels somnis. Més enllà del seu ànim enjogassat en provocar visions en els homes i en les dones mentre dormien, ell es desplaçava amb unes ales veloces a qualsevol racó del món amb la intenció de contribuir a què els mortals, encara que fóra per un sol moment,  s’escaparen de les intrigues dels déus sobre les seues vides. Mercè Climent i Francesc Mompó, a través del personatge d’Aleixa, també afavoriran que els lectors trenquen amb les cadenes que la realitat imposa al desig, perquè en la mesura que la imaginació no s’escape del camp clos d’aquest univers gris que ens embolcalla, la fantasia eròtica es rovellarà en la matexia proporció que la mediocritat i la perversió del poder va rovellant dia a dia la nostra experiència quotidiana. 

 

Per a a tal fi confie que Mercè Fullana i Francesc Mompó, com ja han demostrat en aquest llibre -i espere que així ho continuen en les seues creacions futures-, s’entesten en el repte  de descobrir-li al lector, com han aconseguit en aquest novel.la, un nou món com el que bategava en la imaginació de la protagonista i, fins i tot si convé, els encoratge a que s’arrisquen com Morfeu a desafiar Zeus quan aquest el castigà per revelar als homes quin era el seu veritable destí.

 

 

                                                                                                              Jordi Botella

 

La rosa blanca

 

 

 

Avui a la porta del cementeri hi havia una rosa blanca que ha fet que em decidira a entrar-hi i visitar la tomba del pare. Quan he arribat he comprovat que al ram de flors li mancaven 2 roses blanques, només hi havia 8. Però tot just quan m'he apropat ha caigut una a terra i el ram s'ha quedat amb 7 roses blanques. El número màgic. Tot just, el dia 1 de desembre, farà 7 anys que marxà. És temps de roses negres, però al meu ram ja n'hi ha una de blanca...

LLIURAMENT DELS PREMIS LITERARIS CIUTAT D’ALZIRA

 

 

El passat 9 de novembre Alzira es vestia de llarg per lliurar els seus Premis Literaris. La cita, un any més, era a les nou de la nit al rebedor de la Sala Rex Nature de la ciutat, que a eixes hores bullia d’escriptors, professors, polítics, homes i dones tocats per la literatura i gent vinculada al món de la cultura del País Valencià.

Al voltant de set-centes persones ens vam deixar emportar per la música del grup Trio Albignoni que ens amenitzaria al llarg de la vetllada, les copes de martini i les trobades. Després, amb una organització d’enveja, el personal anà entrant a la sala on, entre plat i plat, retall de conversa, glop de vi i salutacions des de la llunyania a algú que ataüllaves o t’ataüllava, s’anaren deixant caure els guardonats en les diverses modalitats.

La periodista M. Carme Cano fou l’encarregada de conduir, amb batuta d’experta mestra, l’acte. L’editor de Bromera ens regalà les primeres paraules de la nit. Contundent i seré, Josep Gregori, féu un discurs impecable que rematava amb una frase lapidària i encertadíssima: “només si resistim i lluitem, guanyarem”.  

Els primers a recollir l'estatueta dissenyada per l'artista Manuel Boix van ser els guanyadors de les modalitats de narrativa infantil i narrativa juvenil que es van fer públics en dies anteriors (el guardó de teatre aquest any es quedà orfe de mans). Jordi Sierra i Fabra guanyà el XVII Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre per l’obra El dia que en Gluck va arribar a la Terra, una història que ens parla de l’amistat d’un jove anomenat Steve i un simpàtic extraterrestre boig per les pomes; i Vicent Enric Belda, el XVII Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil amb Les ombres del bosc, una novel·la policíaca amb altes dosis d’intriga.

 

 

La resta de premis, que encara no es coneixien, es lliuraren després del sopar.

Emili Rodríguez-Bernabeu va ser el guanyador del VI Premi de Poesia Ibn Jafadja amb l’obra Talismans, una indagació sobre les vivències, els objectes, les situacions, els paisatges exteriors i interiors que han format part de l’impuls estètic i de la reflexió filosòfica que sempre acompanya a l’autor.

El XVIII Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General va ser per a l’obra Genes y genealogías. Sobre nuestra herencia cultural y biológica, de Susanna C. Manrubia i Damián H. Zanette, una reflexió sobre els nostres trets culturals i biològics amb l’ànim de comprendre com apareixen determinades regularitats i desfer alguns mites sobre la rellevància de la nostra herència.

El XIV Premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta va recaure en l’obra Café del temps, de Joan Borja, un recull d’anècdotes, experiències, personatges, records... on reivindica un tot un univers fet de paraules.  

Es reservà per al final el lliurament del més antic dels guardons: el XXIV Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira, que va recaure en l’obra El retorn de Macbeth, de l’escriptor Francesc Puigpelat, segons el jurat una novel·la excepcional, amb una trama apassionant plena de secrets, traïcions i crims construïts hàbilment sobre un engranatge metaliterari perfectament elaborat, que permet interpretar el clàssic des d’unes dimensions noves i que converteix l’obra en una continuació que convida al redescobriment del personatge de Shakespeare.

Una nit plena d'il·lusions i joia. De bell nou l’enhorabona a l’editorial Bromera i enhorabona als escriptors guardonats. Els ho vaig dir en persona i ara ho deixe escrit en paper.

Publicant en el Diari Gran del Sobiranisme

13 de novembre de 2012

Ruta literària sobre Júlia, d'Isabel-Clara Simó a Alcoi

El passat 28 d’octubre tenia lloc a Alcoi la ruta literària sobre Júlia, la primera novel·la escrita per Isabel-Clara Simó. La trama se centra en l’anomenada Revolució del Petroli esdevinguda a Alcoi en 1973, on Júlia, una jove obrera, esdevé senyora després de casar-se amb l’amo de l’empresa on bescanvia la major part del seu temps a canvi d’un míser jornal. L’escriptora s’atrevia així amb el repte que Joan Fuster llançà als escriptors alcoians perquè escrigueren una novel·la sobre els fets del petroli. 

En un principi la Regidoria de Turisme només havia programat un torn per aquesta visita, però tanta era la gent interessada en assistir-hi que finalment s’organitzaren dos grups: a tres quarts de deu i a dos quarts de dotze. S’espera, a més, que es torne a repetir més endavant, perquè més d’un centenar de persones es quedaren en llista d’espera.

Begonya Nebot, historiadora, i Ivan Gisbert, filòleg i autor d’una tesi sobre l’obra de l’escriptora alcoiana, anaren detallant-nos alguns aspectes relacionats amb la novel·la, com ara la construcció de les vivendes, la diferència de classes que existia, els aliments que conformaven els àpats, les condicions d’insalubritat de la gent més pobre, els costums d’empresaris i obrers...

I era bonic veure com l’autora, els personatges i els lectors ens passejàvem pels escenaris de la novel·la Júlia quasi un segle i mig després. I com les façanes i les llambordes ens observaven des de la seva història. Màgic, diria.

La primera parada era en el número 13 del carrer Sant Francesc, on l’actriu Montse Francesc es vestia amb la pell de Júlia i Loles Sanjuán amb la veu de la narradora. I nosaltres, lectors i espectadors, ens transportàvem al temps de la novel·la, el segle XIX, en plena Revolució del Petroli. I quan Júlia, tota carregada de presses, es dirigia a la fàbrica on treballa, nosaltres tornàrem a la realitat de mà dels nostres excepcionals guies. 

Un home amb vestit de jaqueta negre i bombí també negre, el senyor Miquel (Jona Garcia), irromp en plena ruta i desapareix també ple de presses. Què passa que tots els personatges tenen pressa? No ho sabem encara però ens esperarà a la porta del “Círculo Industrial” –societat recreativa cultural priva fundada l’u de gener de 1868 com a lloc de trobada i relació de la societat empresarial alcoiana– on assistirem a l’escena de confessions i promeses de l’amo Josep Romeu (David Galbis) a l’obrera Júlia, i la conversa de l’encarregat Andreu (Gabriel Sanchis) davant les vagues abans del Petroli.

Ciutat envoltada de barrancs, Alcoi construïa les seves fàbriques en les conques del riu, així que una altra parada obligatòria era el que queda de les antigues fàbriques tèxtils, així com l’Escola Industrial d’Alcoi, als peus del pont del Viaducte, creat a principis del segle XX. 

I l’antiga plaça de bous, i l’hospital d’Oliver, i la plaça d’Espanya, i la de Dins, i l’Església Sant Jordi, i...

...i l’Ajuntament, on l’alcalde Agustí Albors, Pelletes, es refugià de la massa obrera abans de morir a les seves mans; on Isabel-Clara Simó s’emocionava cent trenta-nou anys després davant d’aquest homenatge que li ret el poble alcoià.   

I és que entremig dels dos torns programats tenia lloc la inauguració oficial de la ruta literària al Saló de Plenaris, amb la presència d’Isabel-Clara Simó. Paraules d’agraïment, afecte i reconeixement de la regidora de turisme, Maria Llopis; del regidor de Polítiques Lingüístiques, Jordi Tormo; i del filòleg Ivan Gisbert que parlava de l’autora alcoiana com un dels vèrtex del triangle de personalitats importants de la ciutat, juntament amb el pintor Antoni Miró i el cantautor Ovidi Montllor.

Emocionada, Isabel-Clara Simó, declarava als organitzadors i assistents la seva amistat per sempre i ens advertia que mai no posaren un micròfon davant d’una persona reivindicativa, i acte seguit, amb una espurna de maliciosa rebel·lia que ens encanta d’ella, demanava un carrer per a Ovidi Montllor. I nosaltres li corresponíem amb un improvisat aplaudiment.

Aquesta dona lluitadora i combativa, defensora de la llengua i del país, confessà que quan començava a escriure sa mare li digué si escrius en valencià serà com si dugueres espardenyes, en canvi si ho fas en castellà serà com si calçares sabates. Isabel-Clara Simó escoltà el consell, però decidí que ella caminava més còmoda amb espardenyes. Finalitzava el discurs amb un agraïment a l’Ajuntament perquè malgrat les dificultats econòmiques continuava travessant per la cultura, perquè aquesta és l’únic manera d’assolir el progrés i la llibertat, i de cap de les maneres ha de quedar arraconada una Ventafocs qualsevol. Rematava el seu discurs dient que no hem d’oblidar la memòria històrica, ni la dels morts ni la dels vius.

Publicat en el Diari Gran del Sobiranisme

6 de novembre de 2012 

ACTES LITERARIS A L'OCTUBRE

Divendres passat vaig tornar a l'Octubre –no al mes, sinó al centre–, feia temps que no hi anava i em va encantar retrobar-me amb els amics de sempre i companys de paraules i muses. El motiu: un parell de conferències a les que volia assistir.

La primera, la presentació del poemari Vetlla (premi Octubre de poesia 2011) a mans de l’editora Laia Climent, de l’escriptor Vicent Alonso i del mateix autor, Jordi Llavina, a qui vaig tenir el privilegi de conèixer en persona. Climent ens llegí alguns retalls de crítiques que ha rebut aquest fantàstic llibre; Alonso, per la seva banda, féu un estudi acuradíssim del poemari –o poema– i, finalment, Llavina ens parlà dels tres grans pilars del llibre: l’argument d’aquesta novel·la en vers, que reencarna la memòria d’una relació amorosa; el sentit de crònica que té, que queda de manifest amb el relat de la mort de dos amics de SIDA, l’incendi del castell... en definitiva, la manera d’entendre i patir el món a partir de la dècada dels ’80; i la part més lírica, formada especialment pels versos d’un presumpte llibre, personatge principal d’aquesta obra, i que inclouen alguns temes recurrents al llarg de la seva bibliografia, com ara el pas del temps o el suïcidi.

La meva experiència amb aquesta joia vestida de blanc i de versos és que no vaig poder estar-me’n de llegir-me-la dos cops i vetllar-la durant moltes nits seguides. Pose l’enllaç d’una ressenya que li vaig fer al DGS.

L’altre acte literari al que vaig assistir, corresponia a la 2a sessió del cicle Converses Fusterianes organitzades pel Centre Octubre: Fuster i la poesia, a càrrec de Francesc Calafat, Sebastià Alzamora i Enric Sòria. Se'm va fer curta, especialment perquè tenia molta fam per saber. La conversa girà al voltant de la pregunta: per què Fuster deixà d’escriure poesia, quan era evident que la poesia l’havia escollit? I no solament això, sinó per què, fins i tot arribà a parlar de la seva poesia amb una cruesa injusta. Hipòtesis tantes: econòmiques, de censura, fracassos, orgull ferit, voluntat literària al servei del país, creure que el que volia fer era impublicable, absència de lectors... Com proposà el poeta Ramon Guillem, que també assistí a l’acte, potser fou la poesia que l’abandonà a ell i no a l’inrevés. Sòria replicà que la poesia t’abandona si la maltractes i potser açò és el que havia fet Fuster. Camí de casa nosaltres ens preguntàvem per què s’havia parlat tant de la raó per la qual Fuster deixà de fer poesia i no s’havia fet cap esment a per què Fuster començà a fer poesia?

Reconec que he llegit poc el Fuster poeta, però tres llibres vaig apuntar a la meva llibreta de notes i que engrandeixen des de ja la meva llista de llibres pendents: Terra en la boca, Escrit per al silenci i Ofici de difunt. 

Omplim els blogs de biblioteques?

 

Avui, 24 d'octubre, és el Dia de la Biblioteca... Felicitats, per tant, a totes les llars de lletres i somnis. I també a la meva, és clar, el meu gran tresor, que creix dia rere dia.

Què tal si omplim les nostres cases virtuals de biblioteques reals?

La ignorància fent escola: nou article per al Diari Gran del Sobiranime

 

 

La ignorància fent escola

Avui m’he decidit a ordenar paperassa: títols, expedients, nòmines, diplomes... que havien quedat deixats de qualsevol manera a la taula després de presentar documentació i mèrits per a la convocatòria d’interins docents a les Illes Balears...  Em crida l’atenció un paper, que més que un títol sembla la prova d’un delicte: homicidi voluntari o directament assassinat. Es tracta del certificat de Nivell Avançat de Valencià de l’Escola Oficial d’Idiomes. Però en quin país normal s’ha de justificar que tens un nivell elevat de la teva llengua?  

Recorde perfectament la vesprada que vaig anar a l'Escola Oficial d'Idiomes per arreplegar aquest certificat “oficial” signat pel Conseller d'Educació de la Generalitat Valenciana el 28 de juliol de 2009, i com em vaig sentir d’indignada. La imatge que encapçala l’article és real, solament he esborrat el document oficial d’identitat.

No cal fer massa comentaris, en realitat. Què més fa si ara escrivim el mes de desembre amb “c”, si total la majoria dels valencians la pronuncien sorda. I els accents?, tampoc és massa important posar-los en català, ningú no se n’adonarà de l’absència, ni tampoc de la presència. I què dir de les sigles?, amb punts o sense punts és evident que llegim la mateixa paraula i tothom ens entenem. I els noms de les persones?, doncs els escrivim com ens rota independentment de tenir al davant dels nassos les dades personals escrites pel mateix destinatari del títol (he arribat a veure escrit Beatriu amb accent amb la i)... També és veu que el director és menys important que el secretari perquè el primer l’han escrit amb minúscula i el segon amb majúscula, encara que a mi els temes de jerarquies m’interessen més bé poc o gens.

Ara, hi ha una cosa que m’intriga molt: per què en la versió en català no figura "Certificat de Superació del Nivell Avançat en l’Idioma Valencià" (com en castellà), sinó "Certificat de Superació en Llengües Espanyoles: Valencià"? A veure si em queda clar: als que parlem valencià se’ns permet dir que allò que parlem és un idioma sempre i quan no oblidem que és una llengua espanyola. És això? Ho he entès bé, senyor Conseller? Em pregunte si la nova Consellera d’Educació de la Generalitat Valenciana, na Maria José Català, que en alguna ocasió demanà disculpes per parlar l’idioma valencià –o la llengua espanyola valencià– també signa sense més aquests títols amb errades i aberracions. 

 

Doncs això: la ignorància fent escola.

 

Publicat en el Diari Gran del Sobiranisme

18 d'octubre de 2012