On ets, Gigi?
Desembre em torna a mirar amb ulls foscos i mans de glaç. Fa fred i
abelleix quedar-se a casa, arrecerat a sota les faldes del tendur, amb un bon
llibre a les mans. Regire per la lleixa de llibres dedicats, la que més
m’estime, i aviat un d’ells m’acarona els dits amb el musell. On ets, Gigi?
Sí, recorde que fa uns mesos vaig tenir la sort immensa, mercès a un bon amic,
de conèixer el Bernat Capó i també el seu despatxllibreria. Ho reconec
m’encanta descobrir els llocs des dels quals les pàgines blanques i les
pantalles nívies s’omplin de nous viatges, de vides que ja no moriran, de móns
paral·lels –i perpendiculars– al
nostre.
El periodista i escriptor de la Marina, tot un referent al País Valencià,
em regalà un exemplar d’aquest llibre, el mateix que ara fullejant m’evoca
aquella vesprada màgica on ens explicava, amb un tel líquid de vidre a les
ninetes, com era –com és– Gigi i com encara, molts anys després, l’enyorava.
Després de llegir aquest llibre, també per a nens, se m’ha encomanat una
mena de tristor per la desaparició de Gigi, aquell gosset d’ulls vius i
preguntaires, que arribà a la vida de Capó un dia de Sant Valentí. Ajuda molt
la prosa senzilla, pausada i plena de tendresa que empra l’autor perquè ben
prompte ens quedem captivats per ells: llibre i animal. Inevitable sentir que
l’he conegut, a aquest ca que té por als coets, les campanes i els xiquets
entremaliats; que adora viatjar en el seient de darrere del sis-cents de l’amo,
ja siga per anar a la caseta de Moraira, a conèixer la seva família canina o
senzillament a comprar el periòdic; que es queda hipnotitzat amb la dansa de
les volianes o dels vil·lans –uelos també diguem nosaltres–; que
s’entreté soterrant ossos i jugant amb les sabatilles velles; que endolceix el
musell amb la mel de les bacores o s’enfita amb unes copetes de vi... Darrere
d’una gossa gran de pèl blanc i taques d’un negre descolorit es perdé Gigi,
fins ara, per sempre. També hi ha una Dama Blanca en el món dels gossos? Espere
que no.
L’absència del company de quatre potes i cua joguinaire anà ocupant tant
d’espai en el cor de Bernat que no pogué estar-se’n d’escriure-li. Diu l’autor:
El pas del temps vol deixar buit l’espai que ha ocupat en el meu cor, però
no vaig a permetre-ho. El seu record romandrà ferm per a sempre. És ben cert
que tot canvia, que tot és mudable, però t’assegure Gigi que encara que jo no
siga el mateix que vaig ser ahir, ni seré demà, no podré oblidar-te. Tampoc
nosaltres podrem oblidar-lo perquè tenim a les mans un llibre ple d’emotivitat
i, en alguns moments (especialment el darrer capítol) de poesia. I ara pense si
no fou necessari que el matrimoni Capó es quedara una mica orfe perquè
nosaltres, els valencians, tinguérem la nostra versió del Platero y yo de Juan
Ramon Jiménez. Vint anys d’aquest llibre i encara resta l’esperança: Jo no
renunciaré a l’esperança. Des del llostrejar fins capaltard i a la nit, sempre,
sense importar-me el temps que haja passat, no deixaré d’escorcollar el blau
del cel, els núvols viatgers, els arbres verds d’ombra plaen, els barrancs i
fondals, cridant a la lluna i els estels, al vent i als ocellets matiners: On
ets, Gigi?
Publicat en el Diari Gran del Sobiranisme
4 de desembre de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada