Sóc l’ocell d’ales gegants i plomes cendroses
que s’enlaira sobre
un oceà d’aigües blanques
i s’afronta a
tempestes de llum encegadora.
L’ocell que vola i
de sobte s’atura,
que desdibuixa
l’horitzó de l’esperança
després d’assaborir
les menges més dolces.
L’ocell que mor i
mata,
que viu i dóna vida.
Sóc el teuladí
esporuguit caigut del niu
que busca el refugi
de les teves mans,
i sóc també l’àguila
imperial
que es vesteix amb
escames d’acer
sempre que
s’allunyen els teus ulls.
Sóc dos ocells: un
que estimes
i l’altre que
defuges.
Dos ocells que som
jo:
un que s’ofega en
una mort de cendra,
l’altre capaç de
renàixer de les ombres del fum.
Tanmateix, dos ocells que t’estimen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada