ESTUDIANT...

La setmana pròxima ja comence els exàmens, així que estaré bastant desvinculada del blog, crec.

Aprofite i adjunte el següent examen de matemàtiques, verídic eh!:

Presentació Llibre dels adéus

Ahir, 19 de maig, a la Casa del Llibre de València, va tindre lloc la presentació de l'últim llibre de poesia d'Isabel Robles: Llibre dels adéus.

L'acte fou presentat per Ramon Guillem, Begonya Mezquita i Lluís Solera, grans amics de la poetessa. Tots tres feren un estudi exhaustiu de l'obra malgrat assegurar-li a la mateixa autora que parlarien només un minut o dos. Despullaren de mots alguns poemes tot descobrint l'ànima que batega en cadascun d'ells.

Quan li tocà el torn a una Isabel emocionadíssima, els assistents poguérem gaudir de la seva veu melodiosa passejant-se per alguns dels versos del recull.

A tall d'exemple he transcrit el versos que tanquen el poemari:

Per si fos necessari

ratifique l'antiga declaració

dels anys de la pluja i els rius

en la ciutat llunyana de les roses:

igual que adès,

et vull part d'aquesta història

petita i quotidiana,

puix la seua magnificència

encara rau, precisament,

en ser la nostra.

Isabel Robles i el seu Llibre dels adéus congregaren una gran quantitat de públic en la planta baixa de la Casa del llibre: amics, companys, familiars, escriptors, editors, poetes... Isabel emplenà la vesprada de retrobaments i tornades.

Molts components de la Forest d'Arana, potser la més antiga i productiva de les tertúlies literàries i poètiques de llengua catalana, coincidiren en l'acte:

D'esquerra a dreta: Francesc Mompó, Pere Bessó, Paco Collado, Mottse Anfruns, Manel Rodriguez-Castelló. Begonya Mezquita, Isabel Robles, Jaume Pérez Muntaner, Manel J. Romero, Lluís Roda.

No foren les úniques celebritats, també estigueren presents: Salvador Company, Gemma Pasqual, Albert Hernández Xulvi, Ramon Guillem... (De segur que m'he deixat gent per nomenar).

Alguns allargàrem encara més la meravellosa vetllada i anàrem a sopar a un restaurant del Carmen.

La nit acabà amb uns mojitos en el pub Negrito...

Més informació en:

http://perifericedicions.blogspot.com/2009/05/presentacio-del-llibre-disabel-robles.html

http://1en2.blogspot.com/2009/05/presentacio-del-llibre-dels-adeus.html

Trobades d'Escoles en Valencià a Benimàmet

Les trobades d'escoles en valencià acolliren més de 20.000 persones ahir en Benimàmet. En aquesta 21 edició de les trobades participaren 60 centres educatius, la Universitat i el Politècnic de València; més de 100 tallers per a nens i nenes jaspiaven tots els carrers del poble i, a més a més, els escriptors Francesc Mompó, Mercè Viana i Dolors Jimeno -amb qui vaig tindre l'honor de compartir taula i conversa- firmaren exemplars dels seus llibres.

El valencià (català del País Valencià) és nostre!

Xiulada monumental a l'himne en la Final de Copa

Els qui no tinguérem l'oportunitat de triar la cadena per veure el partit de Final de Copa, haguérem de fer-ho en la TVE1. Sí, sí, una televisió molt democràtica. En el vídeo es veu la censura inicial i la pasterada que van emetre per silenciar les crítiques.

He rescatat un vídeo al Youtube on apareixen les imatges que es veieren a TV3 a l'inici del partit:

Sense comentaris, no?
FORÇA BARÇA! Ja tenim el primer!

Pell de pruna a Torís

Ahir, divendres 8 de maig, per fi es presentava Pell de pruna a Torís.

Al voltant de les 19:00h ens reunírem amb els artistes (Joan Olivares i Jordi Albinyana) a la porta del local (Ca Lorena) on se celebrava l'esdeveniment, encabit en l'acte politicoeròtic que organitzava el Blog de Progrés Jaume I de Torís.

Obrí la vetlada el cantautor eroticogal·làctic, per fer joc amb la nit, Toni de l'Hostal, amb una de les cançons amb què guanyà el Festival de Benidorm: Yo soy putero.

L'acte continuà amb uns parlaments reivindicatius sobre la censura de TV3 al País Valencià i un discurs adhoc sobre el tema de la nit llegit pels organitzadors del Bloc.

(No tinc fotos d'aquest moment, però sí el moment Om d'alguns assistents).
Després, crec, o durant, també crec, se serví el sopar amb una carta de menú de noms molt suggeridors. La realitat, com sol ocòrrer, deixà més d'una orquiti al paladar de més d'un.
Ara ja sí, el moment que ens combregà, si més no als que veníem del sud, arribà de la mà de la presentadora que il·lustrava amb la seva bellesa el motiu de la nit. Ens féu cinc cèntims del semblant dels dos artistes: el plàstic i el literari.

El parlament dels artistes l'inicià el pintor Jordi Albinyana que entre timidesa i humor acabà donant peu perquè el doctor Olivares el renyara, com manava el guió, i iniciara una explicació més seriosa sobre la gènesi de la novel·la.
Un dels moments més àlgids de la nit fou quan l'autor es tirà a la boca un dels fragments de més tensió dramàtica com podem observar en el vídeo.

Un altre dels espectacles fou oferit pel pintor Jordi Albinyana en el moment que dedicava els llibres als compradors; un vertader acte de creació que deixà bocabadats a tots aquells que s'hi acostaren perquè els el dedicara.
Finalment, i per cloure la nit politicoeròtica les ames de La alegre Conchita (sex-shop de Benimaclet) ens feren una demostració de tot tipus d'artilugis didàctics. En la foto observem com Toni de l'Hostal, que mostrà un cert interés, es veié de seguida envoltat de públic femení, atretes pels seus encants.

A foc lent, de Ramon Guillem

"Avui, t'he volgut retre homenatge, i he comprat una rosa en la floristeria de baix de casa. La tinc al davant meu, en un búcar de vidre, al damunt del prestatge que hi ha a la vora de l'aparell de música. Imagina-te-la, fes-te-la present, perquè es teua. La tija és llarga i esvelta, i és com una estrella que encara brilla amb tota la seua esplendor. Hi ha en ella tanta vida, tanta llum sense absència! Ara mateix, estic assegut en la meua butaca preferida -sí, la de canya de bambú- i escolte les balades de John Coltrane que tant t'agraden, mentre faig ballar els glaçons que suren enmig del whisky que entre glop i glop paladege. En aquest moment sóc feliç mentre et recorde."

Jo també vull fer-li un petit homenatge a aquesta obra: A foc lent, del nostre gran poeta Ramon Guillem. La vaig adquirir els darrers dies a la Fira del llibre, com no a la caseta Els llibres de Sento. Una portada tan suggeridora i la presència del mateix poeta no ens feren dubtar de l'adquisició. La dedicatòria que ens escrigué deia alguna cosa així com que esperava que almenys ens arribara a encendre unes poques flames.

Després de llegir la novel·la i tastar l'hedonisme del protagonista -del jo poètic-, ets capaç de sentir, o millor dit de recordar que sents, com ell, tots els plaers que tens al teu voltant: la música, la pintura, la literatura, l'amor (no volia dir sexe)... en definitiva totes les formes de l'art.

La lectura de l'obra et fa sentir bé, molt bé (en alguns paratges més que en altres, tot s'ha de dir); se t'encomana una mena d'alegria immensa per viure i et sents afortunat per tenir a l'abast tot allò que fa preciosa la nostra existència. I quan arribes a la fi et queda un regust dolcíssim en algun lloc molt íntim de tu mateix (volia dir a allò que alguns anomenem ànima, que pensàveu?).

Una obra poètica en tots els sentits. Ramon, l'enhorabona!

Escriptors al terrat

Dijous passat, en l'acte Escriptors al terrat (Centre Octubre) tinguérem l'oportunitat de gaudir de dos dels grans de la nostra literatura juvenil (o sense juvenil): Joan Pla i Pep Castellano. Durant dues hores vam escoltar com els autors ens feien un tast de la seva obra, del seu estil de fer literatura, dels seus pensaments, i com no, del seu entusiasme per allò que no poden deixar de fer: escriure.

De tot l'acte em quede amb els contes de Pep, amb la seva manera tan particular de narrar, amb eixa màgia que té d'atrapar l'espectador. I especialment aquell que parla del cel de vilero, que ens dóna tants ànims a aquells que comencem en aquest món de les lletres. L'altre parla d'una bella flor anomenada Generalitat i d'un gripau verd una mica fastigós, si teniu oportunitat de veure'l en directe, potser us el contarà.

En acabar la xerrada puguérem compartir taula i converses més íntimes amb els dos convidats de luxe juntament amb d'altres il·lustres de les lletres: Ramon Guillem, Isabel Robles, Jaume Pérez Montaner, Hernández Xulvi, Francesc Mompó (heheh, com no)...

Tot un luxe per als sentits!

CRÒNICA DEL 25 D'ABRIL FOTO A FOTO

Cap a les 6 de la vesprada arribàrem a Ca les senyoretes. Tinguérem l'oportunitat de contemplar la nova creació de Joan Olivares, un rellotge de sol encastat en el sòl de la terrassa. En la fotografia Olivares ens marca l'hora d'aquell instant. La vetllada continuà amb el ja establit costum de fer-nos una ampolleta de cava amb formatges de l'Heretat del Pere. A la imatge potser aprecieu un insecte al líquid daurat, que anà a parar a la copa quan un de nosaltres se l'omplia.

Cap a les vuit de la vesprada visitarem la Pedra de Basset, on Joan Olivares ens féu un tast de la història de la pedra. Podeu trobar tota la informació picant la següent adreça:

http://otos4.blogspot.com/2009/04/la-pedra-de-basset.html

En acabant Emili Piera ens parlà del 25 d'abril, dia en què es perdé no sols una batalla, sinó la nostra identitat. L'estona més emotiva va ser quan alguns dels presents tingueren el torn de la paraula.

Després el sopar, on tinguérem l'oportunitat de compartir taula amb el nostre estimat amic, Natzari. Cap a les dotze vingué l'hora de sentir en directe Pau Alabajos, acompanyat pel violí d'una sublim Laura Navarro.

A altes hores de la matinada ja només quedàvem la gentola, per a variar. Jordi Albinyana (banjo), Carles Pastor (guitarra) i el mateix Pau Alabajos (guitarra) ens acompanyaren amb la seva múscia i veu en els últims moments de la nit.

Vam poder dormir algunes hores encara. A l'endemà el temps quedà restablit i tots els rellotges de sol marcaven l'hora exacta. A la fotografia, un rellotge de sol per a cecs. Per a més informació: http://www.otos4.blogspot.com/


I per acabar d'arredonir aquesta crònica, com no, un vídeo de l'actuació de Pau Alabajos:

Premis Poeta Teodor Llorente de La Pobla de Vallbona

Bé, ahir va ser un dia important per a mi. El meu Amor particular va rebre el premi a la millor obra de narrativa en la IV edició dels Premis Teodor Llorente de La Pobla de Vallbona. No tinc fotografia del moment del lliurament, clar com que sempre sóc jo la que porte la càmera, així que he adjuntat el diploma.

Va ser un acte senzill celebrat en el Centre Social del poble, encabit entre un sopar d'entrepà multitudinari i un concert de jazz de la banda del poble. M'havia preparat unes paraules, però no vaig tenir l'oportunitat de parlar.

Tan sols volia agrair a l'Ajuntament el fet d'organitzar un acte com aquest que ve en pro de la llengua i la literatura; i com no als membres del Jurat per haver escollit la meva obra entre totes. Per a mi no és solament haver guanyat uns diners, que la veritat siga em vénen molt bé, sinó que açò suposa un esperó per a continuar fent allò que m'agrada, que m'ompli i que em retroba amb mi mateixa.

Crec recordar que en un moment donat de l'acte digueren que les obres guanyadores quedaven a disposició de tot aquell qui tinguera interès en la Biblioteca de La Pobla de Vallbona.

VIATJAR AMB RYANAIR

Sempre he pensat que era una persona tolerable i pacient, però m'he adonat que potser la cosa no siga així...

El dia 11 d'abril facturant l'equipatge per viatjar cap a Pisa vaig perdre els papers, l'educació i potser les maletes (en el moment que escric açò estic dins l'avió direcció d'Itàlia).

Tot començà quan una empleada de Ryanair, sud-americana i molt incompetent, ens ignorava quan li preguntàvem dubtes relacionats amb una estranya tarifa de 20 euros que havíem de pagar per no imprimir no sé quin paper. Després ens prohibí parlar en la nostra llengua, el català. Les seves paraules exactes foren: a mi me hablan en español i no en valensiano. Per descomptat no cedírem davant les seves ordres. (És trist que hagen oblidat tan aviat els seus orígens i l'orgull de la seva raça; què trist que ja no recorden com un imperi, l'espanyol, els furtà en el seu dia la seva llibertat, la seva cultura, l'or i clar està, la seva llengua).

Bé, la qüestió és que em tocà obrir les maletes per fer transvasament de roba perquè duia un sobrepès de 4 quilos. (La política de l'empresa Ryanair és de cobrar 15 euros per quilo que excedisca els 15, ni que fóra rellomello de vedella!). Tampoc no em deixava facturar quan el sobrepès era només de 500 grams, encara que no havia tingut cap problema a fer la vista grossa amb sobrepesos de 2 i 3 quilos.

Rabiosa i suada, torna-li: obri maletes i de nou a moure roba. Total que amb els nervis vaig perdre el cadenat i sense cap altra solució vaig haver de facturar la maleta de mà també, amb la conseqüent despesa de 20 euros més i amb el risc de fer-ho sense cadenat.

Tampoc ens ho posaren fàcil a l'hora de fer les reclamacions oportunes. Clar, arribada l'hora d'embarcar, decidírem que era millor no perdre l'avió que fer la paperassa.

Ara el meu neguit és si arribaran les maletes, i en cas de fer-ho, si estaran plenes... (Recorde que aquest post el vaig escriure a brut en ple vol: des d'un país que sembla ser que ja no existeix "País Valencià", fins al bressol de la cultura occidental).

El present és un passat que ens percaça

Com queden de lluny els dies en què érem sis a taula, on la teva única preocupació és si podràs tornar una hora més tard la nit de dissabte. Temps en què el temps sembla etern i encara no t’has preguntat què és la felicitat.

Hem pogut rememorar els anys d’infantesa i la caixeta dels records que servem ben endins ha romàs oberta per uns dies.

Coses de nens (II)

Aprofitant que ja tenim la Setmana Santa prop, en el col·le de la meva nebodeta els digueren de fer un dibuix representatiu. Ací teniu el d'ella, no té pèrdua:

Podria parlar dels gestos de desolació de Jesús i de la Verge Maria, de la grandària de les llàgrimes de tots dos, del desconcert que causen les tres figures amb cucurutxa... Però res comparat amb la conversa que mantingueren mare i filla quan tornà del col·le:

- Mamá le he puesto unos calzoncillos al Señor Jesús porque si no se le veía la churrita.

- Pues parecen unos pañales.

- Bueno mamá, no te pases con el Señor que el pobre murió y su madre llora mucho por él.

Un altre fragment de "Els cants de Maldoror"

Estic brut. Els polls em roseguen. Els porcs vomiten en mirar-me. Les crostes i les escares de la lepra han convertit en escamosa la meva pell coberta de pus groguenc. No conec l'aigua dels rius ni la rosada dels núvols. En el meu clatell creix, com en un femer, un fong enorme de peduncles umbelífers. Assegut en un moble sense forma no he mogut els meus membres des de fa quatre segles. Els meus peus han arrelat en el sòl i formen fins a l'altura del meu abdomen una espècie de vegetació vivent, repleta de innobles paràsits, que encara no arriba a ser planta però ja ha deixat de ser carn. No obstant això, el meu cor batega. Però com podria bategar si la podridura i les exhalacions del meu cadàver (no m'atreveixo a anomenar-lo cos) no ho nodrissin abundantment? Sota la meva aixella esquerra una família de gripaus ha fixat la seva residència, i quan un d'ells es mou, em fa pessigolles. Aneu amb compte que no s'escapi algun, i vagi a fregar amb la boca l'interior de la vostra orella: seria capaç de penetrar després en el vostre cervell. Sota la meva aixella dreta hi ha un camaleó que perpètuament els dóna caça per a no morir de fam: és just que tots visquin. Però quan una part desbarata completament els ardits de l'altra, no troben gens millor que deixar de molestar-se, i llavors xuclen el greix delicat que recobreix les meves costelles: ja estic acostumat. Un escurçó maligne ha devorat la meva verga per a prendre el seu lloc: aquesta infame m'ha convertit en eunuc. Oh!, si hagués pogut defensar-me amb els meus braços paralitzats, però crec que s'han transformat més aviat en dos troncs. Sigui com sigui, importa deixar constància que la sang ja no arriba fins a ells per a passejar la seva rojor. Dos petits eriçons que no creixen més, van llançar un gos, que no els va refusar, el contingut dels meus testicles, i després d'haver rentat curosament la epidermis, es van allotjar en el seu interior. L'anus ha quedat obstruït per un cranc; embravit per la meva inèrcia, guarda l'entrada amb les seves pinces, ocasionant-me molt de dolor. Dues meduses van creuar els mars, assaborint una esperança que no va ser defraudada. Van examinar atentament les dues porcions carnoses que formen el cul humà, i adherint-se al contorn convex, les han aplatat de tal forma mitjançant una pressió constant, que els dos trossos de carn van desaparèixer, quedant només dos monstres sorgits del regne de la viscositat, iguals en color, en forma i en acarnissament. No parleu de la meva columna vertebral perquè és una espasa! Sí, sí... no parava esment... la vostra comanda és justa. Voleu saber, no és així?, com i per quin es troba clavada verticalment en el meu llom. Jo mateix no ho recordo amb precisió; no obstant això, si em decideixo a considerar com a record el que potser no sigui més que un somni, sapigueu que l'home, quan va esbrinar que jo havia fet vots de viure malalt i immòbil fins a assolir vèncer el Creador, va venir darrere de mi de puntetes, però no tan silenciosament que no ho escoltés. Després no vaig percebre cap cosa durant un no gaire llarg. Aquesta aguda fulla es va enfonsar fins al mànec entre les espatlletes del bou de les festes, i la seva ossada es va estremir com un terratrèmol. La fulla ha quedat adherida tan fermament al cos, que ningú fins a ara ha pogut extreure-la. Els atletes, els mecànics, els filòsofs, els metges, han assajat successivament els mitjans més diversos. No sabien que el dany fet per l'home no pot reparar-se! Els vaig perdonar la profunditat de la seva ignorància innata, i els vaig saludar amb un moviment de parpelles. Viatger, quan passis al meu costat, et prego que no em dirigeixis la menor paraula de consol: afebliries el meu ànim. Deixa'm temperar la meva tenacitat en la flama del martiri voluntari. Vés-te’n... que jo no inspiri pietat alguna. L'odi és més estrany del que creus; la seva conducta és inexplicable com el trencament aparent d'un pal que penetra en l'aigua. Tal com em veus, puc fer encara excursions fins als murs del cel, al capdavant d'una legió d'assassins, i tornar per a reprendre aquesta postura, i meditar de nou sobre els nobles projectes de venjança. Adéu, no et retindré més, i perquè t'instrueixis i siguis caut, reflexiona en la sort fatal que m'ha empès a la revolta, quan és probable que hagi nascut bo. Contaràs al teu fill el que has vist, i prenent-li la mà, fes-li admirar la bellesa de les estrelles i les meravelles de l'univers, el niu del pit-roig i els temples del Senyor. Et sorprendrà veure'l tan dòcil als consells de la paternitat, i el recompensaràs amb un somriure. Però quan pensa que ningú l’observa, fes-li una mirada, i el veuràs escopir la seva bava sobre la virtut; t'ha enganyat, el descendent de la raça humana, però no t'enganyarà més: des d'ara sabràs tot el que arribarà a ser. Oh pare infortunat, prepara, per a acompanyar els passos de la teva vellesa, el patíbul indestructible que tallarà el cap d'un criminal precoç, i el dolor que et mostrarà el camí que duu fins a la tomba.

Els cants de Maldoror (Cant 4t)

Issidore Ducasse

Comte de Lautréamont