dimecres, 1 d’abril del 2009

Un altre fragment de "Els cants de Maldoror"


Estic brut. Els polls em roseguen. Els porcs vomiten en mirar-me. Les crostes i les escares de la lepra han convertit en escamosa la meva pell coberta de pus groguenc. No conec l'aigua dels rius ni la rosada dels núvols. En el meu clatell creix, com en un femer, un fong enorme de peduncles umbelífers. Assegut en un moble sense forma no he mogut els meus membres des de fa quatre segles. Els meus peus han arrelat en el sòl i formen fins a l'altura del meu abdomen una espècie de vegetació vivent, repleta de innobles paràsits, que encara no arriba a ser planta però ja ha deixat de ser carn. No obstant això, el meu cor batega. Però com podria bategar si la podridura i les exhalacions del meu cadàver (no m'atreveixo a anomenar-lo cos) no ho nodrissin abundantment? Sota la meva aixella esquerra una família de gripaus ha fixat la seva residència, i quan un d'ells es mou, em fa pessigolles. Aneu amb compte que no s'escapi algun, i vagi a fregar amb la boca l'interior de la vostra orella: seria capaç de penetrar després en el vostre cervell. Sota la meva aixella dreta hi ha un camaleó que perpètuament els dóna caça per a no morir de fam: és just que tots visquin. Però quan una part desbarata completament els ardits de l'altra, no troben gens millor que deixar de molestar-se, i llavors xuclen el greix delicat que recobreix les meves costelles: ja estic acostumat. Un escurçó maligne ha devorat la meva verga per a prendre el seu lloc: aquesta infame m'ha convertit en eunuc. Oh!, si hagués pogut defensar-me amb els meus braços paralitzats, però crec que s'han transformat més aviat en dos troncs. Sigui com sigui, importa deixar constància que la sang ja no arriba fins a ells per a passejar la seva rojor. Dos petits eriçons que no creixen més, van llançar un gos, que no els va refusar, el contingut dels meus testicles, i després d'haver rentat curosament la epidermis, es van allotjar en el seu interior. L'anus ha quedat obstruït per un cranc; embravit per la meva inèrcia, guarda l'entrada amb les seves pinces, ocasionant-me molt de dolor. Dues meduses van creuar els mars, assaborint una esperança que no va ser defraudada. Van examinar atentament les dues porcions carnoses que formen el cul humà, i adherint-se al contorn convex, les han aplatat de tal forma mitjançant una pressió constant, que els dos trossos de carn van desaparèixer, quedant només dos monstres sorgits del regne de la viscositat, iguals en color, en forma i en acarnissament. No parleu de la meva columna vertebral perquè és una espasa! Sí, sí... no parava esment... la vostra comanda és justa. Voleu saber, no és així?, com i per quin es troba clavada verticalment en el meu llom. Jo mateix no ho recordo amb precisió; no obstant això, si em decideixo a considerar com a record el que potser no sigui més que un somni, sapigueu que l'home, quan va esbrinar que jo havia fet vots de viure malalt i immòbil fins a assolir vèncer el Creador, va venir darrere de mi de puntetes, però no tan silenciosament que no ho escoltés. Després no vaig percebre cap cosa durant un no gaire llarg. Aquesta aguda fulla es va enfonsar fins al mànec entre les espatlletes del bou de les festes, i la seva ossada es va estremir com un terratrèmol. La fulla ha quedat adherida tan fermament al cos, que ningú fins a ara ha pogut extreure-la. Els atletes, els mecànics, els filòsofs, els metges, han assajat successivament els mitjans més diversos. No sabien que el dany fet per l'home no pot reparar-se! Els vaig perdonar la profunditat de la seva ignorància innata, i els vaig saludar amb un moviment de parpelles. Viatger, quan passis al meu costat, et prego que no em dirigeixis la menor paraula de consol: afebliries el meu ànim. Deixa'm temperar la meva tenacitat en la flama del martiri voluntari. Vés-te’n... que jo no inspiri pietat alguna. L'odi és més estrany del que creus; la seva conducta és inexplicable com el trencament aparent d'un pal que penetra en l'aigua. Tal com em veus, puc fer encara excursions fins als murs del cel, al capdavant d'una legió d'assassins, i tornar per a reprendre aquesta postura, i meditar de nou sobre els nobles projectes de venjança. Adéu, no et retindré més, i perquè t'instrueixis i siguis caut, reflexiona en la sort fatal que m'ha empès a la revolta, quan és probable que hagi nascut bo. Contaràs al teu fill el que has vist, i prenent-li la mà, fes-li admirar la bellesa de les estrelles i les meravelles de l'univers, el niu del pit-roig i els temples del Senyor. Et sorprendrà veure'l tan dòcil als consells de la paternitat, i el recompensaràs amb un somriure. Però quan pensa que ningú l’observa, fes-li una mirada, i el veuràs escopir la seva bava sobre la virtut; t'ha enganyat, el descendent de la raça humana, però no t'enganyarà més: des d'ara sabràs tot el que arribarà a ser. Oh pare infortunat, prepara, per a acompanyar els passos de la teva vellesa, el patíbul indestructible que tallarà el cap d'un criminal precoç, i el dolor que et mostrarà el camí que duu fins a la tomba.
Els cants de Maldoror (Cant 4t)
Issidore Ducasse
Comte de Lautréamont

2 comentaris:

Speaker ha dit...

Vaja, no és una lectura recomanable si estàs trist, o per llegir un dilluns de matí... No sé com catalogar-lo (decadentista? satànic? gore?) Bo, és interessant al cap i a la fi :) L'has traduït tu? Enhorabona. Només una errata, cap a mitjan text: «però creo que s'han transformat més aviat en dos troncs» (trobe que hauria de dir "crec").

Sembla que ací es poden llegir les obres completes, en francés.

Celebre haver descobert el teu blog, hi vindré sovint.

Salut!

Mercè ha dit...

Hola Josep Lluís.
En primer lloc donar-te la benvinguda a ca meva. Ja he canviat l'errada, efesctivament era crec i no creo. Hi ha una versió al català que ha de ser molt bona, que és la de Pedrolo. Jo com Alfredo Landa i amb la boina a la mà m'he permès el luxe de fer la meva.
El text és cert que és tot el que tu dius i més, però no és pot negar que és immensament poètic.
Salutacions.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...