Concert per la Revolta: Al Tall, Maria del Mar Bonet, Joan Amèric i Carles Dénia

 

Passió, valentia, compromís, il·lusió, voluntat, esperit combatiu, crítica, convicció... són alguns dels trets d’identitat de Ca Revolta, un espai de llibertat expressiva i artística, independent de les institucions, un referent de múltiples projectes, de diversitat, de pluralitat, generadors d’idees al servei de lluites i iniciatives diverses, amb la finalitat d’escapar de l’asfíxia cultural valenciana. Perquè sí que hi ha altres maneres de fer, d’estar, de relacionar-se, de viure, de combatre, i la família Ca Revolta és defensora d’aquesta filosofia, perquè saben que pot haver una altra València: una ciutat més viva, més crítica, més solidària, més amable. Un lloc emblemàtic situat al Barri del Carme on la gent, de tant en tant, es reuneix per escoltar música en directe, gaudir amb la presentació d’un llibre, emocionar-se amb un recital de poesia o, senzillament, fer una copa amb els amics i gaudir d’una bona conversa.

Però Ca Revolta no passa per un bon moment. Ve arrossegant des de fa alguns anys una cadena de ferro amb una bola molt feixuga en l’última de les seves baules: l’assetjament i l’ofegament econòmic a què els sotmet l’Ajuntament de la ciutat. De fet, van haver de fer front a més de 60.000 euros en multes i sancions, diuen aquells que per excés de música ambiental i no tenir el local en condicions (açò és no tenir el cartell d'avís sobre l'aforament del local o el de prohibició de venda d'alcohol a menors), a més del tancament del local, per sort, de manera provisional, o negar el permís d’activitats artístiques i musicals. El coordinador de Ca Revolta, Enric Valero, ja ha declarat en diferents ocasions que l'ajuntament els sotmet a una persecució des de fa anys, concretament 13, el temps que fa que van obrir.

Ofegar econòmicament una entitat com ca Revolta que no rep ajudes ni subvencions, que no té influències de cap partit polític, és la manera que tenen aquells de deixar-la morir i, de pas, delectar-se en la seva agonia. El mateix ofegament econòmic que ha patit Acció Cultural del País Valencià per les emissions dels repetidors de TV3 i també la Companyia Teatre Micalet, que va haver de tancar la porta de la sala Teatre Micalet per la inviabilitat econòmica del seu projecte de programació teatral en català. Sempre el mateix atac contra la llibertat d’expressió, contra la cultura no institucional, contra els drets mínims de convivència democràtica. Sempre els mateixos: aquells.

 

Malgrat les dificultats els de Ca Revolta no es creuen de braços, i acompanyats de tants i tants amics (persones i organitzacions), continuen amb la seva revolta, la nostra revolta. En aquest sentit, aquest dijous 31 de gener, tindrà lloc a la ciutat de València un concert solidari: Concert per la Revolta. Serà al Palau de Congressos, on hi caben més de mil quatre-centes persones, amb un cartell de luxe: Al Tall, Maria del Mar Bonet, Joan Amèric i Carles Dénia, de fet quan encara mancaven dues setmanes per al concert, ja no hi havia entrades a la venda. Una gala que estarà presentada per Maria Minyana i Josep Manel Casany.

Quatre dels grans del nostre país –també gran, per molt que aquells el vulguen menut, ningunejat, callat i submís– es pugen a l’escenari per recolzar la causa de ca Revolta, que no és una altra que la de tots nosaltres, que cada dia lluitem per allò que creiem just: llengua, cultura, drets, igualtat...

Un concert especial per molts motius. En primer lloc per la finalitat solidària de l’acte en sí, però també serà un gaudi escoltar la formació Al Tall a València, quan fa molt poc de temps que han anunciat el seu comiat; el fred no impedirà que el públic desitge nedar en la mediterraneïtat de la Maria del Mar Bonet; els cors s’ompliran de joia amb la veu i les melodies del Joan Amèric que ens presenta nou treball –Directament– després de més de dotze anys de silenci discogràfic; i la sang serà saba, la pell escorça i els dits arrels quan Carles Dénia ens delecte amb cançons que tenen la saó de la terra.

Música al servei de la revolta.

 

Publicat en el Diari Gran del Sobiranisme

30 de gener de 2013

Visita a la Casa de la Dona de Silla

El passat dimecres 23 de gener em convidaren a La Casa de la Dona de Silla per xarrar sense pèls a la llengua de Somiant amb Aleixa, llibre que acabaven de llegir i, diria pels seus comentaris, també de gaudir. 

Xaro Alcaide, mestra de cerimònies, fou qui em presentà a la resta de companyes. Jo em sentia molt pagada perquè, com els vaig dir, aquell era –i ja ho serà sempre, és el que tenen les primeres vegades, que res els pot furtar el lloc– el primer club de lectura al que assistia com a convidada.

 

 Vaig parlar uns minutets de l’obra, tampoc no massa, perquè vaig saber de seguida que allò no seria una presentació convencional i de seguida s’establí un diàleg –o conversa, perquè van participar quasi tots els assistents. Em feren preguntes (de vegades innocents, d’altres un tant indiscretes, el caliu que es creà bé que convidava a les confessions), a donar-me les seves opinions, a explicar-me les seves experiències amb la lectura i el gènere eròtic, a ressaltar fragments del llibre que els havien colpit per la seva bellesa literària (era un goig escoltar amb veu de dona paràgrafs per on mil vegades vam passar i poder llegir als seus ulls les espurnetes només sap encendre l’emoció).

 

 

Vaig gaudir molt amb aquest grup de dones valentes, lluitadores, divertides, simpàtiques, sinceres... I encara volien donar-me les gràcies per anar-hi! Les que elles tenien, cada dia no ens regalen una vetllada tan meravellosa com aquella. I encara quedava el sopar de picaeta que havien preparat, amb treball i estima, es notava... Fins i tot Sento Beguer, el llibreter, vencé la vergonya de ser l’únic home entre tantes dones i s’hi quedà.

 

Quiemada i tot que feren per a l’ocasió. I és clar jo, com a convidada, vaig haver de llegir el conxuro. En gallec, faltaria més. Estic convençuda que així vaig espantar definitivament tots els mals de l’ànima, que des de gener em persegueixen. E cando esta queimada baixe polas nosas gorxas, quedaremos libres dos males da nosa alma e de todo embruxamento.

 

Vull agrair també al Centre Ocupacional Tola, que està al límit de la seva resistència, el regal tan maco que em feren: quatre llibretes precioses fetes amb materials reciclats i pintades a mà, just en el moment que acabava de ratllar la darrera de les pàgines en blanc del meu bloc. Molta força companys.

 

 

Eros i Lletres

El Levante es fa ressò de la vetllada literària Eros i Lletres que tingué lloc divendres a Ca Bassot, on participàrem tres dels guanyadors de l´únic premi de literatura eròtica que queda viu no solament als Països Catalans, sinó a tot l'estat espanyol: Carles Cortés amb "Sara i la dona sense atributs", Xavi Mínguez amb "La flor de Hanako" i jo mateixa amb "Somiant amb Aleixa".

LINA PANXOLINA ALS PREMIS TIRANT AVANT

 

Els alumnes de 4t B del CEIP Juan Carlos I d'Almenara obtingueren divendres passat el 2n premi en els Premis TIRANT AVANT a les Produccions Escolars Valencianes 2012-2013, amb l'adaptació cinematogràfica del meu llibre Lina Panxolina i el quadern màgic. La seua emoció és la meva. Enhorabona!

LLETRES I EROS

Lletres i Eros. Vetllada literària a ca Bassot (Burjassot) divendres 18 de gener. Sopar i presentació de les novel·les guanyadores de les tres últimes edicions del Premi de Literatura Eròtica la Vall d'Albaida. Véns?

4 GENER. EMOCIÓ.

I de sobte viatges en el temps... I ets una nena agafada de la mà dels pares, abillada amb bufanda i guants -encara que tu fa estona que no sents el fred. I et perds en la dansa del foc de les antorxes. I et meravelles amb aquells homes negres amb faixa, pitet i barret roig. I escoltes amb ulls oberts cada paraula de l'Ambaixador Reial que anuncia que demà vénen els Reis. I i el cor se t'ompli de joia quan saps la teva carta dins d'una de les bústies que carreguen les burretes. I fileres de formigues et fan caminets des del cabet fins els peus en imaginar els Reis de l'Orient, els patges i el seu seguici reial acampats en el Preventori, esperant que arribe demà, com tu, per fer el darrer tram d'un viatge tant llarg. I saps que esta nit no podràs dormir per l'emoció, pel neguit...

LECTURES 2012

 

Sí, ho reconec: sóc una amant de les llistes. Ja fa uns anys que m'agrada fer-ne una amb els llibres que han passat per les meves mans i, sobretot, pels meus ulls. Aquesta és la de 2012.

LITERATURA INFANTIL I JUVENIL

1. El franceset, de Jaume Miquel

2. L'homenot del barret, de Gemma Pasqual    

3. El conte del pardalet, de Neus Carañana    

4. Enigmes en l'interior de la terra, de Joan Pla

5. Qüestió de feromones, d'Enric Lluch

6. La Plaça del Gall, de Josep Usó

7. Corre, Tango Bob, corre!, de Maurici Belmonte

8. Barça ou barzakh!, de Gemma Pasqual    

9. PQPI Connection, de Lluís Miret    

10. Morgana la dels ulls verds, de Pasqual Alapont    

11. La biblioteca fantàstica, de Jesús Cortés

12. El secret de Meritxell, de Vicent Enric Belda    

13. Resurrecció, de Silvestre Vilaplanta

14. Quantes rondalles, de Francesc Gisbert

15. Poemes a la carta, de Fina Girbés    

16. El vampir Ladislau, d'Enric Lluch    

17. Entre cel i terra, de Fina Girbés    

18. Poemes per descobrir el món, de Miquel Juan Garcia    

19. Clàudia i l'esperit de la muntanya, de Maria Josep Picó

20. Vull ser muixeranguera!, d'Enric Lluch    

21. Amic fidel busca casa, de Roser Barrufet i Soldevila

22. La col·leccionista de taques, de Pep Castellano

23. El botó de nacre, de Joan de Déu Prats

24. Bruixíssima, de Vicent Pardo

25. La màquina i els somnis, de Lourdes Boïgues

26. La bruixa sense granera, de Teres Bertral

27. El barret de la bruixa, de Carles Cano

28. David i el nyítol, de Pasqual Alapont

29. La iaia és una segrestadora, d'Elisabet Roig

30. Els primers poemes, de Fina Girbés

31. Àlex i les portes estel·lars, de Xavier Mínguez

32. Ara va de neu, de Josep Chapa Mingo

33. Embolic de poemes, d'Isabel Mingo

34. El ratolí i les disfresses, d'Irene Verdú

35. On s'amaga la son, de Teresa Broseta

36. Els papers àrabs, d'Ivan Carbonell

37. La copa dels orígens, d'Isabel Canet Ferrer

38. El Club dels Quatre Secrets, de Francesc Gisbert

39. Aixa arriba a l'escola, de Joaquina Barba

40. La dolçaina màgica, de Joaquina Barba

41. L'Alba somia, de Catalina Pallàs i Mara Cebrián

42. L'Alba aprén, de Catalina Pallàs i Mara Cebrián

43. La revolta de les llapisseres, de Marina Guillén

44. Tonet agermanat, de Manel Alonso

45. Tonet i l’avi Pasqual visiten Sagunt, de Manel Alonso

46. El  matí de Martina, de Manel Alonso

47. En les mars perdudes, de Raquel Ricart 
48. El petit príncep. Antoine de Saint-Exupéry.

ASSAIG

49. Aforismes, Joan Fuster

50. Nosaltres els valencians, Joan Fuster

51. Diccionari per a ociosos, Joan Fuster

52. El món groc, d’Albert Espinosa.

53. El amor y los dos sexos. Agustín García Calvo.

54. Deseo de ser piel roja. Miguel Morey.

NOVEL·LA

55. Camí de sirga, Jesús Moncada

56. Vides desafinades, de Xavier Aliaga

57. Un tros de cel, d’Isabel-Clara Simó

58. El quadern de les vides perdudes, de Silvestre Vilaplana

59. La flor de Hanako, de Xavier Mínguez

60. Les veus del Pamano,  de Jaume Cabré

61. Júlia, d’Isabel-Clara Simó
62.  Les 120 jornades de Sodoma. Marqués de Sade (R)

CONTES

63. Planeta Lluç,  de Joan Pinyol

POESIA

 

64. Simfonia per a un estat de coma, de Ramon Ramon

65. I ser d’on no sóc, de Roger Costa-Pau

66. Quadern dels torsimanys, de Manel Alonso i Català

67. L’arquitectura de la llum, d’Antoni Clapés

68. Altazor, de Huidobro

69. L’ombra queixalada, de Roc Casagran

70. Vetlla, de Jordi Llavina

71. Poesia completa. Joan Vinyoli.

72. Desert encès. Ponç Pons

73. Archipiélago. J Botella i J A Climent (R)

74. Abisme i ocell. Ramon Guillem (R)

DIETARIS

75. Diari d’infantesa, d’Anaïs Nin

 

FELICITACIÓ NADAL

 

Per a tota la família blogaire ;)

 

EL SUPREM ENS DÓNA LA RAÓ

 

La Generalitat Valenciana decideix acatar la sentència del Tribunal Suprem sobre les emissions de TV3 al País Valencià, per la qual cosa anul·larà la multa imposada a Acció Cultural, propietària dels repetidors que emeten el senyal, així com la prohibició de les remissions de la televisió autonòmica catalana.

Després que el Superior de Justícia Valencià desestimara l'any 2007 el recurs d'ACPV contra la decisió del govern valencià de tallar les emissions i multar l'entitat, aquesta hi va recórrer al Tribunal Suprem que ara li ha donat la raó. I és que fa tan sols uns dies, el jutge ha donat la raó a ACPV, i sentencia que el consell no és competent per decidir si es pot veure o no TV3 i, per tant, no pot aplicar aquestes sancions. La sentència anul·la una altra del Tribunal Superior de Justícia valencià, que avalava la prohibició de les emissions.

Faig balanç: quasi dos anys sense TV3, des que el passat 17 de febrer de 2011 Acció Cultural es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià després de més d’un quart de segle, cosa que implica estar dos anys sense cap televisió digna en la nostra llengua; degradació i tancament de casals arreu del país; restricció d’activitats culturals; reducció de plantilla i de jornades laborals; eliminació en 2011 de l’emblemàtica nit del Lliurament dels Premis Octubre... i, a més a més, a la llista s’ha de sumar l’estrés, l’agobi, la impotència, el patiment, el temor i tantes altres qüestions intangibles de la gent que forma part d’aquesta gran família que és Acció Cultural.

I tot perquè l’intocable president Francisco Camps, va decidir, ara fa quasi sis anys, obrir una sèrie d'expedients administratius contra ACPV responsable d'aquestes emissions. És evident que es tracta d’una llarga persecució política i econòmica, un atac a la construcció d’un espai de comunicació de la llengua catalana i de persecució de la llibertat d’expressió i del dret dels ciutadans a elegir lliurement quin canal de televisió volen veure. Però al final jo crec que no era tant el fet de privar-nos d’una televisió en la nostra llengua i de qualitat, sinó més bé ofegar fins a la mort l’entitat cultural –i a nosaltres mateixos– que tant li tocava els nassos al senyoret que jugava a ser el rei d’una terra que no estimava. Com pot ser que a una associació cultural sense ànim de lucre se li imposen multes que han acabat sumant vora 800.000 euros, una quantitat absolutament desproporcionada per a una que pot posar en perill la seva continuïtat?

Tant el projecte de llei impulsat per la iniciativa legislativa popular (ILP) Televisió sense Fronteres per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic (651.650 firmes recollides) com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem han acabat donant la raó a l'entitat en aquest conflicte artificial. Ara, ningú no els lleva –ens lleva, al cap i a la fi– els anys d’angoixa  per intentar fer front a aquestes xifres que semblaven inassolibles, amb l’espasa de Dàmocles de veure embargats els seus comptes corrents i béns mobles i immobles; i les conseqüències tràgiques anteriorment citades, que per molt que es tornen els diners de les multes47, han deixat seqüeles de per vida. 

I ara què? Acció Cultural convida al diàleg al nou Govern valencià i trencar així amb el llegat del president Camps, posar fi a la persecució a l’entitat, retirar els expedients administratius contra Acció Cultural, retornar l’import de les multes, posar fi a la censura i reobrir les emissions de TV3 al País Valencià el més prompte possible. No oblidem que queden pendents altres dos processos jurídics oberts: el Tribunal Suprem encara ha de pronunciar-se sobre un segon recurs a una segona multa de 100.000 €, i hi ha un tercer recurs en el Tribunal Superior de Justícia valencià per una tercera multa de 300.000 €. Encara queda feina, però la força no falta.

  

Publicat en el Diari Gran del Sobiranisme

el 18 de desembre de 2012

UNA NOVA NOVEL·LA...

 

 

 

Encara no la tinc a les mans, però al catàleg de novetats de l'editorial Onada ja apareix la novel·la "Marc i el poder sobre el temps". Quina il·lusió!

Un bolic de sentiments fet paraules...

 

 

FORA

Hem tancat la porta amb clau:

tu romans a una banda

i jo a l’altra,

però tots dos fora.

On ets, Gigi?, de Bernat Capó

On ets, Gigi?

Desembre em torna a mirar amb ulls foscos i mans de glaç. Fa fred i abelleix quedar-se a casa, arrecerat a sota les faldes del tendur, amb un bon llibre a les mans. Regire per la lleixa de llibres dedicats, la que més m’estime, i aviat un d’ells m’acarona els dits amb el musell. On ets, Gigi? Sí, recorde que fa uns mesos vaig tenir la sort immensa, mercès a un bon amic, de conèixer el Bernat Capó i també el seu despatxllibreria. Ho reconec m’encanta descobrir els llocs des dels quals les pàgines blanques i les pantalles nívies s’omplin de nous viatges, de vides que ja no moriran, de móns paral·lels –i   perpendiculars– al nostre.

El periodista i escriptor de la Marina, tot un referent al País Valencià, em regalà un exemplar d’aquest llibre, el mateix que ara fullejant m’evoca aquella vesprada màgica on ens explicava, amb un tel líquid de vidre a les ninetes, com era –com és– Gigi i com encara, molts anys després, l’enyorava.

 

Després de llegir aquest llibre, també per a nens, se m’ha encomanat una mena de tristor per la desaparició de Gigi, aquell gosset d’ulls vius i preguntaires, que arribà a la vida de Capó un dia de Sant Valentí. Ajuda molt la prosa senzilla, pausada i plena de tendresa que empra l’autor perquè ben prompte ens quedem captivats per ells: llibre i animal. Inevitable sentir que l’he conegut, a aquest ca que té por als coets, les campanes i els xiquets entremaliats; que adora viatjar en el seient de darrere del sis-cents de l’amo, ja siga per anar a la caseta de Moraira, a conèixer la seva família canina o senzillament a comprar el periòdic; que es queda hipnotitzat amb la dansa de les volianes o dels vil·lans –uelos també diguem nosaltres–; que s’entreté soterrant ossos i jugant amb les sabatilles velles; que endolceix el musell amb la mel de les bacores o s’enfita amb unes copetes de vi... Darrere d’una gossa gran de pèl blanc i taques d’un negre descolorit es perdé Gigi, fins ara, per sempre. També hi ha una Dama Blanca en el món dels gossos? Espere que no.

 

L’absència del company de quatre potes i cua joguinaire anà ocupant tant d’espai en el cor de Bernat que no pogué estar-se’n d’escriure-li. Diu l’autor: El pas del temps vol deixar buit l’espai que ha ocupat en el meu cor, però no vaig a permetre-ho. El seu record romandrà ferm per a sempre. És ben cert que tot canvia, que tot és mudable, però t’assegure Gigi que encara que jo no siga el mateix que vaig ser ahir, ni seré demà, no podré oblidar-te. Tampoc nosaltres podrem oblidar-lo perquè tenim a les mans un llibre ple d’emotivitat i, en alguns moments (especialment el darrer capítol) de poesia. I ara pense si no fou necessari que el matrimoni Capó es quedara una mica orfe perquè nosaltres, els valencians, tinguérem la nostra versió del Platero y yo de Juan Ramon Jiménez. Vint anys d’aquest llibre i encara resta l’esperança: Jo no renunciaré a l’esperança. Des del llostrejar fins capaltard i a la nit, sempre, sense importar-me el temps que haja passat, no deixaré d’escorcollar el blau del cel, els núvols viatgers, els arbres verds d’ombra plaen, els barrancs i fondals, cridant a la lluna i els estels, al vent i als ocellets matiners: On ets, Gigi?

Publicat en el Diari Gran del Sobiranisme

4 de desembre de 2012

ELEGIA, escrit de Jordi Botella

 

1 de desembre, fa fred, a fora també... Avui ja fa 7 anys (no sempre el 7 és un número màgic) que Jordi Botella escrivia aquesta preciosa Elegia al seu amic Fullana, a Alcoi, el seu poble i el nostre, perquè se'ns morí l'amic, el company, l'home, el pare... amb qui tant estimàvem. Mercès.

ELEGIA

Jo vull ser plorant el braç on et penjaves, company de molts anys. Tan prompte te n’has anat que hui et trobaran a faltar les oliveres de Muro i l’asfalt de l’Alameda; els cronopis de Cortázar i la bicicleta des d’on xerràvem de poesia en qualsevol cantonada; el somriure d’Adela que t’acompanya des del batxillerat al “Pare Vitòria” i els ulls de bellesa asiàtica dels teus fills; el bastó d’home savi i el silenci que havies triat des de feia temps.

Tant dolor se’ns concentra aquest matí d’hivern que per doldre’ns ens dol tot el cos. Un colp fred, com la lenta ganivetada d’un adversari covard, t’ha tombat. Has mantés, però, la mateixa dignitat que aquell heroi de Borges que a l’hora de morir diu : “Tápenme la cara”. I és que per a nosaltres tens la malenconia i el coratge dels herois – i amb tu tota la teua família- que no els val el dolor com a redempció. Per això són herois. I tu ja ho eres, tot un heroi, quan jugaves a futbol al Barranquet amb les teues cames de fil d’aram; o fugíem de la Policia Armada en gener del 76 per la Plaça de Bous de València; o cremaves totes les naus a canvi d’un amor total.

Tornaràs, Fullana. Els valents com tu sempre tornen. En bicicleta o en bastó. Tornaràs amb el teu rostre esmolat de mosqueter francés i l’esguard clar d’un murer noble. I jo t’esperaré en qualsevol cantonada per a mamprendre la conversa que sempre deixàvem a mitges en els últims trenta anys: la victòria de la poesia contra la mesquinesa.

Tornaràs, Fullana. Els poetes com tu sempre tornen. Sempre a la recerca d’una veritat tant fosca com els plisplais que ens emboiregaren moltes nits de l’adolescència. Penja’t del meu braç, amic, i torna ara recitant a tota veu els teus versos:

m’és tot sagrat i al mateix temps profà,

sense miraments¡ i jo em sent el guerrer,

sense sentiments, pagat per a dur la victòria.

 

 

Elegia, Jordi Botella

Alcoi,  01/12/2005