ACTES LITERARIS A L'OCTUBRE

Divendres passat vaig tornar a l'Octubre –no al mes, sinó al centre–, feia temps que no hi anava i em va encantar retrobar-me amb els amics de sempre i companys de paraules i muses. El motiu: un parell de conferències a les que volia assistir.

La primera, la presentació del poemari Vetlla (premi Octubre de poesia 2011) a mans de l’editora Laia Climent, de l’escriptor Vicent Alonso i del mateix autor, Jordi Llavina, a qui vaig tenir el privilegi de conèixer en persona. Climent ens llegí alguns retalls de crítiques que ha rebut aquest fantàstic llibre; Alonso, per la seva banda, féu un estudi acuradíssim del poemari –o poema– i, finalment, Llavina ens parlà dels tres grans pilars del llibre: l’argument d’aquesta novel·la en vers, que reencarna la memòria d’una relació amorosa; el sentit de crònica que té, que queda de manifest amb el relat de la mort de dos amics de SIDA, l’incendi del castell... en definitiva, la manera d’entendre i patir el món a partir de la dècada dels ’80; i la part més lírica, formada especialment pels versos d’un presumpte llibre, personatge principal d’aquesta obra, i que inclouen alguns temes recurrents al llarg de la seva bibliografia, com ara el pas del temps o el suïcidi.

La meva experiència amb aquesta joia vestida de blanc i de versos és que no vaig poder estar-me’n de llegir-me-la dos cops i vetllar-la durant moltes nits seguides. Pose l’enllaç d’una ressenya que li vaig fer al DGS.

L’altre acte literari al que vaig assistir, corresponia a la 2a sessió del cicle Converses Fusterianes organitzades pel Centre Octubre: Fuster i la poesia, a càrrec de Francesc Calafat, Sebastià Alzamora i Enric Sòria. Se'm va fer curta, especialment perquè tenia molta fam per saber. La conversa girà al voltant de la pregunta: per què Fuster deixà d’escriure poesia, quan era evident que la poesia l’havia escollit? I no solament això, sinó per què, fins i tot arribà a parlar de la seva poesia amb una cruesa injusta. Hipòtesis tantes: econòmiques, de censura, fracassos, orgull ferit, voluntat literària al servei del país, creure que el que volia fer era impublicable, absència de lectors... Com proposà el poeta Ramon Guillem, que també assistí a l’acte, potser fou la poesia que l’abandonà a ell i no a l’inrevés. Sòria replicà que la poesia t’abandona si la maltractes i potser açò és el que havia fet Fuster. Camí de casa nosaltres ens preguntàvem per què s’havia parlat tant de la raó per la qual Fuster deixà de fer poesia i no s’havia fet cap esment a per què Fuster començà a fer poesia?

Reconec que he llegit poc el Fuster poeta, però tres llibres vaig apuntar a la meva llibreta de notes i que engrandeixen des de ja la meva llista de llibres pendents: Terra en la boca, Escrit per al silenci i Ofici de difunt. 

Omplim els blogs de biblioteques?

 

Avui, 24 d'octubre, és el Dia de la Biblioteca... Felicitats, per tant, a totes les llars de lletres i somnis. I també a la meva, és clar, el meu gran tresor, que creix dia rere dia.

Què tal si omplim les nostres cases virtuals de biblioteques reals?

La ignorància fent escola: nou article per al Diari Gran del Sobiranime

 

 

La ignorància fent escola

Avui m’he decidit a ordenar paperassa: títols, expedients, nòmines, diplomes... que havien quedat deixats de qualsevol manera a la taula després de presentar documentació i mèrits per a la convocatòria d’interins docents a les Illes Balears...  Em crida l’atenció un paper, que més que un títol sembla la prova d’un delicte: homicidi voluntari o directament assassinat. Es tracta del certificat de Nivell Avançat de Valencià de l’Escola Oficial d’Idiomes. Però en quin país normal s’ha de justificar que tens un nivell elevat de la teva llengua?  

Recorde perfectament la vesprada que vaig anar a l'Escola Oficial d'Idiomes per arreplegar aquest certificat “oficial” signat pel Conseller d'Educació de la Generalitat Valenciana el 28 de juliol de 2009, i com em vaig sentir d’indignada. La imatge que encapçala l’article és real, solament he esborrat el document oficial d’identitat.

No cal fer massa comentaris, en realitat. Què més fa si ara escrivim el mes de desembre amb “c”, si total la majoria dels valencians la pronuncien sorda. I els accents?, tampoc és massa important posar-los en català, ningú no se n’adonarà de l’absència, ni tampoc de la presència. I què dir de les sigles?, amb punts o sense punts és evident que llegim la mateixa paraula i tothom ens entenem. I els noms de les persones?, doncs els escrivim com ens rota independentment de tenir al davant dels nassos les dades personals escrites pel mateix destinatari del títol (he arribat a veure escrit Beatriu amb accent amb la i)... També és veu que el director és menys important que el secretari perquè el primer l’han escrit amb minúscula i el segon amb majúscula, encara que a mi els temes de jerarquies m’interessen més bé poc o gens.

Ara, hi ha una cosa que m’intriga molt: per què en la versió en català no figura "Certificat de Superació del Nivell Avançat en l’Idioma Valencià" (com en castellà), sinó "Certificat de Superació en Llengües Espanyoles: Valencià"? A veure si em queda clar: als que parlem valencià se’ns permet dir que allò que parlem és un idioma sempre i quan no oblidem que és una llengua espanyola. És això? Ho he entès bé, senyor Conseller? Em pregunte si la nova Consellera d’Educació de la Generalitat Valenciana, na Maria José Català, que en alguna ocasió demanà disculpes per parlar l’idioma valencià –o la llengua espanyola valencià– també signa sense més aquests títols amb errades i aberracions. 

 

Doncs això: la ignorància fent escola.

 

Publicat en el Diari Gran del Sobiranisme

18 d'octubre de 2012

 

ARXIPÈLAG...

 

 

Ja feia uns anys que anàvem darrere d'un exemplar d'Archipiélago, un poemari (o poema) del Jordi Botella i del Joan A. Climent. Avui, per fi, el tinc a les mans. L'acarone, l'olore, el mire, el fullege, el sent... I llig amb obsessió la dedicatòria que feres molt probablement a un lector anònim, com si d'alguna manera poguera apropiar-me de la part de tu que quedà presa en aquells mots escrits el 15 de novembre del 78 a Alacant.

Et sent tan a prop de mi estos dies...

Joanot & cia preparen la 1a Setmana de Literatura Eròtica

La botiga Joanot&Cia comença a fer els preparatius per a celebrar la seva Primera Setmana de Literatura Eròtica (del 5 al 10 de novembre). Per a qui no conega aquesta tenda de València cal dir que té la gràcia de maridar llibres amb productes de la terreta, com ara vins, formatges, olis, melmelades i un llarg etzètera.

Josep Miquel Aparicio, amfitrió d'aquesta llar de lletres i sabors, m'ha convidat a participar en una xerrada-tertúlia sobre literatura eròtica el dissabte 10 de novembre, juntament amb la periodista Amàlia Garrigós. Encara cal concretar detalls que aniré anunciant per ací i pel féisbuc.   

Ací us deixe el vídeo promocional que han preparat Joanot&cia i el maridatge que proposen per aquesta primavera d'hivern.

 

Cap de setmana de presentacions al Principat

El passat cap de setmana Aleixa viatjava al Principat, per ser presentada en societat, segurament per penúltima vegada.

Així, divendres 5 d’octubre, el restaurant El Setial de Barcelona acollia la primera de les presentacions. Els conductors de l’acte foren els escriptors i amics Joan Pinyol i Cinta Arasa, que no veia des de la Trobada Anual d’Autors al Matarranya, allà per l’agost de 2011. Havíem de treure’ns el mal sabor de boca que ens deixà aquell dinar i reprendre les converses que havien quedat en l’aire. Mitjançant un diàleg, en aparença desenfadat, anaren parlant del llibre, sense deixar cap punt sobre les is: llenguatge, estructura, personatges, trama, estil... Fins i tot la veu de Pere Calders s’escoltà en la sala quan Pinyol llegí la carta que temps enrere li havia escrit com a resposta a la pregunta què eren per a ell els somnis. També la de Villalonga i la d’Estellés, els versos dels quals tancaren la intervenció dels dos presentadors. Em féu molta gràcia el que digué Pinyol sobre el llibre: “No et deixa indiferent, sinó que et deixa diferent”. Poques coses havien quedat sense comentar sobre la novel·la, així que jo vaig parlar bàsicament de la llavoreta que donà origen a aquesta història de somnis i realitats trenades, del procés de creació a quatre mans (o dues veus) i algunes anècdotes que Somiant amb Aleixa ens ha regalat. En acabant vaig llegir –com vaig poder, perquè em quedava sense veu per moments– un fragment del llibre. Com que anava de trios vaig escollir l’escena eròtica que viuen l’Aleixa, la Marga i el Sergi. Ens quedàrem a sopar una bona colleta al mateix soterrani on havíem fet la presentació, acompanyats d’exquisides menges i bona cosa de vinet. No contaré tot el que s’esdevingué durant l’àpat perquè açò ja pertany a l’àmbit privat ;) Només dir que vam acabar dormint al carrer de la Independència, bon auguri del que ha d’arribar.

A l’endemà la presentació era a Berga, al restaurant La Guita, i amb l’ambient de festa que es vivia al carrer El Roser com a motiu de la celebració de la festa del bolet. Aquest cop el responsable de conduir l’acte fou el Quirze Grifell, director de la Sobregaia Companyia i organitzador de tots dos actes, dinamitzador cultural –com a ell li agrada dir– i excel·lent amfitrió –açò ho dic jo–. Després l’actor Marcel Tuyet féu una lectura dramatitzada d’un parell de fragments de la novel·la. Arribat el meu torn vaig allargassar el discurs que ja havia fet a Barcelona. Marcel Tuyet posà la cirereta al pastís llegint algunes pàgines més de l’obra. Amb la signatura de llibres es va donar per finalitzat l’acte.

No vull estar-me’n de repetir els agraïments que vaig fer al llarg de les dues presentacions. En especial al Quirze Grifell, per fer possible els dos actes, per la seva generositat, per fer-nos sentir com a casa, per contar-nos tantes coses interessants (m’encantà que em presentares el savi català del que parla Garcia Márquez); als amos i cambrers dels restaurants El Setial i la Guita, per ser-nos escenari, pel seu tracte exquisit; a la Cinta Arasa i al Joan Pinyol, per acceptar la meva proposta deshonesta, per les paraules, per l’amistat, per les abraçades sinceres, per tot el que encara ha d’arribar; al Marcel Tuyet per acompanyar-me en el passeig per les pàgines de Somiant amb Aleixa; i a tots aquells que decidiren canviar de plans per assistir a la presentació d’un llibre. 

Vetlla, de Jordi Llavina

Nit de pluja que convida a l’enyorança i a la vetlla d’uns bons versos, com aquests que conformen el darrer poemari publicat per l’escriptor Jordi Llavina, guardonat amb el Premi Octubre de Poesia 2011.

Vetlla (Ed. 3i4, 2012) més que un llibre de poemes és el poema d’un llibre –o una novel·la en vers, com arriba a confessar el mateix autor– i de tot allò que guarda, serva o vetlla. Llavina desgrana, en format de tríptic i amb gran domini del llenguatge poètic, la història d’un llibre i també la història d’una noia, d’un amor, d’un temps viscut (i per tant perdut, recordat i enyorat).

La primera part, la més extensa, està formada per estrofes de dotze versos octosíl·labs, capaces d’amagar petits universos. Quan obrim el llibre –Vetlla– veiem com el narrador-protagonista també obri, per enèsima vegada, un altre llibre, aquell llibre de versos que li regalà una amiga, vint-i-sis anys enrere, quan comptava només amb disset anys.

Aquest llibre és com Vetlla, un poema trist, que amaga moltes històries. En primer lloc la seva pròpia –editat l’any 15, a Boston, adquirit per ella (l’amiga) de vell, en una llibreria històrica del carrer de la palla–. Obrir el llibre és tornar a furgar la memòria, habitar de nou el record, enyorar-se del temps passat... i tenir la certesa que la pell, com el paper, ha criat taques; que la cinta que li marcava el vers que encara havia de llegir està rebregada i els versos ja han estat llegits, rellegits, viscuts i plorats. I és que “la vida es va infectant de temps / i, doncs, de mort”. El temps de creure que la vida duraria molt s’ha quedat ancorat en el passat, ara el pas del temps li desvetlla tots els somnis esmicolats que li rellisquen dels dits.

L’amiga ja no està, “ja no recordo on, en quin vers del passat”, diu el poeta, que intenta fer-nos una semblança d’ella. Alhora que passa les pàgines del llibre, passen les pàgines de la memòria, una memòria que guarda colors, olors, melodies, dolor, odi, enyorança, tristesa... I un fet, la llum del desencant, que va fer que ella es perdera per sempre, i amb ella tantes altres coses: la innocència, la joventut, el paradís, la certesa del sempre... I tanmateix va quedar el llibre com un cos viu, amb una endreça escrita amb foc en la primera pàgina: Jo no hi seré, i tu em vetlaràs. Dedicatòria, sentència, divisa, auguri fosc, epitafi...?  O tot alhora? I la pregunta de sempre: per què va decidir ratllar el pronom que els vinculava. “Ella, no hi és? I jo, què vetllo”. Perquè no és tan evident quin és el subjecte i quin l’objecte directe de la vetlla. Potser el llibre al protagonista, ell mateix al llibre, el narrador a l’amiga... O tots vetllen i són vetllats al mateix temps?

Un poema, Les butxaques, inclòs en el llibre regalat, i un verb butxaquejar, serveixen per a glossar el que intenta fer l’autor amb els seus versos: fer una semblança de l’amiga, encara que de vegades aquesta se li va fent escàpola, avança i retrocedeix sense previ avís, s’hi intercala quasi per atzar històries, anècdotes, llocs, gents que van omplir la seva dècada dels ´80..., també la música, el cine, l’art i, és clar, la literatura, aquelles lectures que han format part del seu viàtic. En definitiva, tot el que fa que entenguem què érem i en què ens hem convertit. I una i altra vegada ha de reconduir la trama.

És aquest un poemari –o poema– ple de simbologia, com ara la taca de café que abilla una de les pàgines del llibre i que el transporta a un moment de mans tocant-se per evitar que s’esborrés la imatge que un futur recordaria, l’abric de llana negra i la bufanda verda, els seus dits jugant amb coses, o aquell jersei lila que “em va vestir per sempre el meu primer record”.

I també un cant a la literatura en totes les seves formes. Llavina ens regala tot un passeig pels llibres i autors visitats al llarg de tots aquells anys, lectures que l’han acompanyat i marcat. Encara que “no hi ha cap altre llibre / que m’hagi acompanyat mai tant / al llarg dels anys. Ni de cap més / en goso dir de capçalera / fora d’aquest que em vetlla el son”. I què dir del fet d’escriure? L’escriptura, diu ell, aconsegueix salvar-lo de la mediocritat, d’una felicitat només aparent, fingida (“escric ¿per salvar què? No pas els mots... ¿potser per salvar-me jo?”) i al final la certesa que l’única cosa eterna són els versos: “un llibre sobreviu a l’home, / que ahir l’obria i avui és mort”. Fins ací la primera part.

El segon bloc, molt més breu, consta de quartets alexandrins amb rima alterna, on l’ara és una nit de juny que sorprén l’autor volent estripar aquell llibre que li crema a les mans i que continua bategant encara que amb un sentit nou... Amb l’evidència que “el llibre de poemes és una partitura / d’aquest concert del temps”.

Finalment, l’última part, formada per versos decasíl·labs, és un matí de juny, fet de revelacions i certeses. La ràbia es fon amb cada pedra llançada contra un passat que el fereix, contra l’amiga per haver-se esvaït, contra el jo adolescent que va ser tan fràgil... I ja per fi, tants anys després, l’assumpció que l’amiga ja no tornarà i que ha quedat soterrada en aquell munt de pedres. La convicció d’haver vetllat tantes coses: els records, a ell mateix, el cos d’altres dones, els sues nens, els seus pares, els seus morts... i les pàgines que han acollit els seus versos. Tot just el jo poètic troba el gest necessari per continuar endavant sense que el passat que el perseguia el torne a ferir “com naix el dia d’un temps nou” perquè “ja no espero el que no ha de tornar”.

 

Article publicat en el Diari Gran del Sobiranisme

2 d'octubre de 2012

PRESENTACIÓ DE SOMIANT AMB ALEIXA A BARCELONA I A BERGA

 

 

 

El proper cap de setmana presentaré Somiant amb Aleixa a Barcelona i a Berga.
 

Divendres 5 d'octubre, a les 7 del vespre, la presentació del llibre es farà a la sala del soterrani del restaurant El Setial (carrer del Regomir, 11), al cor de la Barcelona vella. A més d'una servidora, hi intervindran els escriptors Joan Pinyol i Cinta Arasa.

 

L'endemà, dissabte 6 d'octubre a les 7 del vespre, la novel·la es presentarà al soterrani del restaurant bar La Guita de Berga (carrer del Roser, 1). Hi intervindran Quirze Grifell, l'actor Marcel Tuyet, que farà una lectura dramatitzada d'alguns fragments de l'obra i jo mateixa.
 

Important!!! Tant a Berga com a Barcelona, després de la presentació hi haurà la possibilitat de quedar-se a sopar, a preus populars. Si us decidiu a venir-hi digueu-m'ho i així ho podré comunicar als restaurants amb temps.

Més informació ACÍ

100 ANYS DE PERE CALDERS

Avui, fa tot just cent anys, naixia Pere Calders (i Rossinyol). Com a homenatge aquesta petita selecció de 10 microcontes. 

1. Nota biogràfica

Em dic Pere i dos cognoms més. Vaig néixer abans d’ahir i ja som demà passat. Ara només penso com passaré el cap de setmana.

2. El fill de Venus

Es pot declarar un incendi, una guerra o el contingut d’una maleta, però no un amor. A propòsit de l’amor, totes les declaracions són indiscretes, fins i tot aquesta.

3. Venim de la pols

Van excavar davant de casa seva. No volien dir-li si feien una piscina o la base d’una glorieta. «Es tracta d’una sorpresa» responien a cada pregunta d’ell. I ho fou, perquè quan van completar les mides li donaren allò que se’n diu cristiana sepultura.

4. Obituari

Males notícies: s’ha mort aquella vella que no es volia morir mai. La baixa és particularment sensible, perquè l’aguantava la fama de la seva curiositat desperta, no es volia perdre res. I ha passat —no ens enganyem— allò que ja era de témer.

Ara, el problema és buscar-li substitut. Queda oberta la convocatòria.

5. Discreció

Van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties, que ja pensaria a casa.

6. Miratge

L’altre dia, mentre m’afaitava, vaig descobrir-me una altra cara. I no m’era pas desconeguda, s’assemblava a la d’un veí meu que no puc veure, un home insuportable amb el qual ens barallem a cada pas. Des d’aleshores em tinc mania i m’odio, ja no em puc quedar sol amb mi mateix.

7. Copyright

Algú m’ha fet a mi i he estat venut. Mai no he pogut saber qui ha cobrat els drets ni si he estat un bon o un mal negoci.

8. Qüestions de tràmit

Van dir al reu que tenia el dret d’una última voluntat, però ell respongué que passava, perquè no s’entendrien pas.

9. L’ordre dels factors

Va tocar-li un entrevistador d’aquells que es volen lluir amb preguntes impertinents. L’invitat al programa era un prohom il·lustre i el locutor va preguntar-li de sobte:

—Vós seríeu capaç de donar la vida per una idea?

L’entrevistat s’obrí de cor i, tot oferint el perfil afavoridor a la càmera, respongué:

—No. M’estimaria més de trobar una idea que em salvés la vida.

10. Ganes de buscar-se-la

—Vinc a cobrar el gas- digué el cobrador.

—No tenim gas –respongué la senyora.

—Doncs que sigui l’electricitat –insistí el funcionari.

— No tenim electricitat.

—I què me’n diu de l’aigua?

—No tenim aigua.

—En aquest cas, i si em fa el favor, la violaré, que és una cosa que sempre ve de gust.

Marc i el poder sobre el temps, la meva pròxima novel·la

 

 

 

Marc i el poder sobre el temps és la pròxima novel·la que sortirà al mercat. Encara no puc dir la data exacta, només dir-vos que estic en procés de revisió de les galerades. Es publicarà dins la col·lecció La Feram (a partir de 10 anys) d’Onada Edicions.
 

Estic molt molt contenta, no cal que ho diga. Com en l'anterior novel·la infantil Lina Panxolina i el quadern màgic ha estat il·lustrada de manera deliciosa per la meva germana Àgueda Climent. La història, la de Marc Fullana, un xiquet que té el poder d’aturar el temps, amaga molts homenatges a la infantesa del pare i de la nostra mateixa. Pel moment no puc avançar-vos res mes...

LA FLOR DE HANAKO

 

La flor de Hanako (Ed. Bromera, 2012) és la darrera novel·la publicada per l’escriptor Xavier Mínguez, amb què va obtenir el XVIII Premi de Literatura Eròtica la Vall d’Albaida. Aquesta història ens submergeix en el cor de Tòquio, una ciutat plena de contrastos, amb una cara que es vol mostrar i una creu que queda oculta als ulls que no volen mirar. Una societat amb una rígida jerarquia, on la formalitat i la cortesia poden semblar en ocasions excessives, completament asexuada i un tant glaçada, fins el punt que en un moment donat hagué d’importar paraules de l’anglès per dir besada o abraçada; i a l’altra cara de la moneda una societat fetitxista, on el sexe s’ensuma amb facilitat en els programes noctàmbuls, un Tòquio que no apareix a les guies turístiques.

Un botó innocentment descordat de la camisa d’una hostessa de convencions japonesa, Hanako, serà suficient perquè Jordi Llopis es quede captivat per ella. I és que perquè una tassa de te siga perfecta ha de tenir alguna imperfecció. Aquell forat que deixa entreveure la pell finíssima dels pits de Hanako suposarà l’inici de tot un viatge per la pell del desig. Un viatge amb el rerefons dels pètals de sakura i l’aroma de flor de cirerer, un viatge als llocs somiats i alhora més prohibits, un viatge que no tots estan preparats a iniciar. I a cada paratge visitat els odiosos espills que ens recorden qui som, què volem ser i fins on volem arribar. El debat etern sobre si hi ha d’haver límits i si tot el que té relació amb el sexe és bo.

Hanako es converteix així en el blanc de totes les fantasies sexuals del protagonista d’aquesta història. Una japonesa amb cara de nina de porcellana i un cos tornejat pels mateixos déus que coneix a la perfecció les arts de la seducció i el joc del desig. L’amant eterna i perfecta. Una dona excepcional amb nom de xicoteta flor, però amb cognom d’abisme, potser vaticini del que vindrà.

 

Publicat en el Diari Gran del Sobiranisme

18 setembre de 201

LLADRES!

 

 

Ahir vaig a BANKIA perquè m'explicaren perquè s'han embutxacat 23 euros pel morro. Resposta: 6 euros trimestral per manteniment de la targeta i 17 euros anuals per manteniment del compte. I jo pense: hi ha dret a d'açò? Ells fan el que els plau amb els meus -nostres- diners, quan tenen beneficis no reparteixen, quan necessiten calès l'Estat els en dóna... Manteniment de targeta? La targeta la duc jo en la cartera, no veig que ningú li traga la pols. Manteniment del compte? A hores d'hara havien de pagar per mantenir els nostres diners en el seu banc. Lladres!

D’allò absurd i anacrònic del català

 

D’allò absurd i anacrònic del català

L’altre dia evocava la conversa que vaig tenir durant la meva estada a Itàlia amb un xic d’allà. No sé per quina raó estava encisat amb Espanya i de tant en tant hi viatjava. Fins ací tot molt respectable. Ens calgueren pocs minuts per comprovar que entre nosaltres no hi havia allò que s’anomena feeling o complicitat. Presentacions, dues besades i la pregunta de torn –més bé afirmació per part d’ell– «així que ets espanyola?». El primer que penses és i jo a tu què t’he fet, però ix la vena de professora i comences a fer classe de tot: historia, sociologia, filologia... Li explique que no, que jo no em sent espanyola, que jo em sent ciutadana d’un territori que s’estén de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i que té com a llengua històrica i pròpia el català. S’estranya de la meva resposta, i em diu –encara de bon humor– que és antieconòmic això mantenir dues llengües i absurd, perquè al cap i a la fi tots ens entendríem en espanyol. Ara ho recorde bé, la paraula que emprà fou anacrònic. Em pregunte que hi ha d’anacrònic en un poble ben viu que vol que la seva llengua gaudesca de tots els drets de què gaudeix qualsevol llengua en un país normal. Que jo sàpiga anacrònic és aquella situació no pròpia del temps al qual es vol referir. No és suficient el desig d’alguns perquè el català i els catalans esdevinguem anacrònics. I és clar, segons aquesta persona i tantes altres, és absurd que una persona que ha anat creant el seu món en una llengua determinada la vulga continuar utilitzant, perquè és molt més lògic que faça servir una altra, que no és la seva.

Com és d’avorrit fer sempre el mateix discurs. Passe de remuntar-me al segle XVIII i explicar com ens aboliren els nostres drets, cultura i llengua per la força de les armes i el just decret de conquesta. Qui vulga saber que estudie, que jo per fer classe cobre (manllevant la frase a una persona que m’estime molt). Em pose al seu costat i li dic que compartesc la seva postura. Crec que està content d’haver-me convençut amb el seu discurs ranci. Sí, és antieconòmic mantenir dues llengües en un territori i també, per què no dir-ho, utòpic. Ho demostra la història, sempre que han conviscut dues llengües, una ha acabat imposant-se sobre l’altra i finalment aquesta darrera ha desaparegut. Li dic que la independència dels Països Catalans solucionaria la despesa de mantenir dues llengües, i que ens llevaríem la rèmora de mantenir la llengua del país veí, la que se’ns va imposar. No vol dir-me radical, però sé que ho pensa.

És evident que no ens telefonarem, però jo em vaig sentir satisfeta que se sentira la nostra veu, la de tot un país, a Itàlia. Siguem amfitrions del nostre país, cultura i llengua allà on anem. No defallim, alcem els nostres estendards, onegem les nostres banderes i continuem la lluita. Que no ens facen callar, que se’ns senta, i en la nostra llengua, la que hem mamat des del bressol i la que posa nom a totes les coses que coneixem. Estiguem orgullosos de les nostres arrels, del que som i d’allò a què aspirem: uns Països Catalans lliures.

Salut!

 

 

Publicat al Diari Gran del Sobiranisme

14 d'agost de 2012