Divendres passat s'encetaven els #DocumentalsAlCasal al
Centre Cultural Ovidi Motllor d'Alcoi. Com no podia ser d'altra manera, el
primer documental estigué dedicat a l’Ovidi Montllor, la seua obra i la influència
als països de llengua catalana amb la projecció del documental: Crònica d'un
artista (TV3, 2005). Posteriorment hi hagué una Taula Redona oberta a la
participació de totes i tots, amb convidats representants dels diferents àmbits
de la societat i la cultura on es feu un recorregut generacional de la seua
reivindicació al llarg del temps per tal de tindre una visió general de la seua
recepció a les diferents generacions que actualment convivim a la nostra
societat, i per tal de ser conscients de la direcció que aquesta recepció té a
l’actualitat. Jo era una de les convidades, en qualitat d’escriptora jove de la
generació dels 80, cosa que em permeté reflexionar sobre aquest homenot que fou
l’Ovidi. Uns quants em digueren que allò que havia escrit era per publicar. No
crec que fora per tant, però com que aquesta finestra m’ho permet ací deixe
algunes coses que vaig explicar.
Cada moment de la nostra vida té necessàriament associada
una banda sonora. Però ves per on que les cançons de l’Ovidi han estat sempre
presents en cadascun dels trams que he anat recorrent fins arribar ací, a
aquesta taula redona i quadrada alhora, per parlar d’ell. Recorde el primer
disc que vaig escoltar de l’Ovidi: A Alcoi, com no podia ser d’altra
manera. A casa tots érem Ovidi, tots recitàvem Els amants; tos volíem
aprendre i ballar amb la Teresa; tots volíem ser els “altres” i fer burla als
rics quan van a l’òpera així ben vestidets; tots declaràrem el nostre amor
incondicional per aquella pobra, bruta, trista, dissortada pàtria, que també
era la nostra; tots vam decidir que no ens conformaríem amb les molles si
podíem tenir el pa sencer... I l’Ovidi entrà a la nostra casa per quedar-s’hi
en cadascú de nosaltres. He tingut la immensa sort que els meus pares, des de
ben menudets, ens han transmet l’amor per la literatura, per la música, per la
cultura... Però jo em pregunte, quina visió tindria jo ara de l’Ovidi si els
pares no ens hagueren ensenyat a estimar-lo, com ja ho feren ells una generació
abans? Conec gent de la meva generació que no sap qui és l’Ovidi i això em
pareix sorprenent, però sobretot trist i descoratjador, perquè això significa
que els seus fills i els fills del seus fills possiblement no el coneixeran
mai, i tampoc no tindran cap interès de fer-ho. Pitjor que l’odi, és
l’oblit.
En plena adolescència recorde un mur amb el rostre de l’Ovidi Montllor i unes paraules que deien una cosa així com Ovidi, no t’oblidem; que de tant en tant apareixia esborronat i acompanyat de paraules blasfemes que llavors jo no entenia del tot. Com tampoc entenia com un home que cantava, recitava i interpretava tan bé, que ens apropava als nostres poetes, que es posicionava a favor del poble i censurava l’opressió, la fam, la misèria, l’explotació o la corrupció, que era fill de la ciutat... alçara tanta polseguera i despertara tant d’odi. Llavors vaig voler saber més. Més del que t’expliquen a l’escola, a l’institut o al carrer... Més, molt més. Per sort a casa jo vaig tenir una altra escola. I vaig aprendre què significava ser un poble oprimit, i em va créixer l’odi. Però un odi, que com Ovidi, intente transformar en art perquè el meu poble, llengua i cultura continuen vius. També sóc jo de les de la serena violència, com digué Vicent Luna, representant de la junta directiva del Centre Cultural Ovidi Montllor d’Alcoi, el dia que s’inaugurava una placa a la casa on va nàixer l’Ovidi, al carrer Sant Joan de Ribera 15.
No descobresc res si dic que Ovidi ha sigut una metàfora
del nostre país. Nasqué aquest català d’Alcoi en plena postguerra, quan Espanya
era en blanc i negre, i el nostre país només en negre. Prompte prompte va
tastar el gust de la fam quan s’assabentà que moltes nits els seus pares ni
sopaven; i començà a sentir que li mancava l’aire per culpa dels fums dels
capatassos de les fàbriques que explotaven els seus treballadors. Com tants de
la seva generació, se sorprengué que la llengua que parlava a casa i al carrer,
que no a l’escola ni a cap altre lloc, també es podia escriure. I amb la set
que dóna una llarga passejada pel desert anà bevent pàgines de llibres i de
diccionaris i anà aprenent a escriure la llengua que parlava. I llavors fou
conscient que hi havia una història, una cultura, tot un país en estat latent,
esperant els primers rajos de sol per començar a germinar.
Fou a Barcelona, on viatjà perquè volia fer teatre, que se n’adonà que malgrat el franquisme el país bullia de possibilitats: naixien revistes, es feia teatre, s’escrivia poesia, en català. I l’Ovidi, un entre tants, va decidir donar-se sencer a aquest país en tot el que feia. I es mantingué fidel sempre a la seva cultura, al seu país, al que ell creia just, fins el dia que se n’anà per fer vacances. Cosa que treia de polleguera la gent del puntet, els amos i capatassos, no solament de fàbriques i empreses.
Ovidi obria a molts la porta a la poesia en català (Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu, Josep M. De Sagarra, Joan Salvat-Papasseit, Josep Carner, Carles Riba, Joan Brossa, Pere Quart, Fuster) i descobria així que teníem una cultura, tant o més digna que aquella que ens volia sepultar a la força en un oblit de marbre. Amb algunes de les seves lletres ens demostrà que la tendresa també parla en català. Quantes cançons carregades de crítica i denúncia: a l'opressió, a la censura, a la misèria, als ostentadors del poder, a la por, a l'explotació, a la corrupció... És evident que l'Ovidi –el nostre Ovidi, que també podríem anomenar-lo el clàssic, perquè sempre serà un model digne d’imitació– està de total actualitat i que ens calen més Ovidis per a dur a terme la nostra lluita. Sí, Ovidi, volem guerra!
Com deia abans és pitjor l’oblit, que l’odi. I és cert que hi hagué tota una massa de gent que odiava l’Ovidi i tot el que ell representava. I, especialment a la dècada dels 80, quan s’estrenava allò que van anomenar democràcia, ja s’ho feren per apartar-lo de l’escena social, cultural i política, perquè ja no calia protestar, tot ja estava bé i en ordre (en l’ordre que interessava). Però no fou ni és tan senzill arraconar l’Ovidi i forçar el seu oblit. És evident que els qui el van conèixer i estimar el serven a la seva memòria i transmetran aquest amor als seus fills. I en aquest sentit Ovidi mai no morirà, sempre estarà fent vacances i en qualsevol moment sonarà una de les seves cançons, o s’escoltarà la seva veu recitant versos dels nostres poetes, o el “play” de qualsevol reproductor ens permetrà veure alguna de les seves pel·lícules... I, a més, tenim una generació de nous músics que el tenen com a referent, quan no versionen algunes de les seves cançons més emblemàtiques. Ai! Tornem al poder de la música...
En plena adolescència recorde un mur amb el rostre de l’Ovidi Montllor i unes paraules que deien una cosa així com Ovidi, no t’oblidem; que de tant en tant apareixia esborronat i acompanyat de paraules blasfemes que llavors jo no entenia del tot. Com tampoc entenia com un home que cantava, recitava i interpretava tan bé, que ens apropava als nostres poetes, que es posicionava a favor del poble i censurava l’opressió, la fam, la misèria, l’explotació o la corrupció, que era fill de la ciutat... alçara tanta polseguera i despertara tant d’odi. Llavors vaig voler saber més. Més del que t’expliquen a l’escola, a l’institut o al carrer... Més, molt més. Per sort a casa jo vaig tenir una altra escola. I vaig aprendre què significava ser un poble oprimit, i em va créixer l’odi. Però un odi, que com Ovidi, intente transformar en art perquè el meu poble, llengua i cultura continuen vius. També sóc jo de les de la serena violència, com digué Vicent Luna, representant de la junta directiva del Centre Cultural Ovidi Montllor d’Alcoi, el dia que s’inaugurava una placa a la casa on va nàixer l’Ovidi, al carrer Sant Joan de Ribera 15.
No descobresc res si dic que Ovidi ha sigut una metàfora
del nostre país. Nasqué aquest català d’Alcoi en plena postguerra, quan Espanya
era en blanc i negre, i el nostre país només en negre. Prompte prompte va
tastar el gust de la fam quan s’assabentà que moltes nits els seus pares ni
sopaven; i començà a sentir que li mancava l’aire per culpa dels fums dels
capatassos de les fàbriques que explotaven els seus treballadors. Com tants de
la seva generació, se sorprengué que la llengua que parlava a casa i al carrer,
que no a l’escola ni a cap altre lloc, també es podia escriure. I amb la set
que dóna una llarga passejada pel desert anà bevent pàgines de llibres i de
diccionaris i anà aprenent a escriure la llengua que parlava. I llavors fou
conscient que hi havia una història, una cultura, tot un país en estat latent,
esperant els primers rajos de sol per començar a germinar. Fou a Barcelona, on viatjà perquè volia fer teatre, que se n’adonà que malgrat el franquisme el país bullia de possibilitats: naixien revistes, es feia teatre, s’escrivia poesia, en català. I l’Ovidi, un entre tants, va decidir donar-se sencer a aquest país en tot el que feia. I es mantingué fidel sempre a la seva cultura, al seu país, al que ell creia just, fins el dia que se n’anà per fer vacances. Cosa que treia de polleguera la gent del puntet, els amos i capatassos, no solament de fàbriques i empreses.
Ovidi obria a molts la porta a la poesia en català (Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu, Josep M. De Sagarra, Joan Salvat-Papasseit, Josep Carner, Carles Riba, Joan Brossa, Pere Quart, Fuster) i descobria així que teníem una cultura, tant o més digna que aquella que ens volia sepultar a la força en un oblit de marbre. Amb algunes de les seves lletres ens demostrà que la tendresa també parla en català. Quantes cançons carregades de crítica i denúncia: a l'opressió, a la censura, a la misèria, als ostentadors del poder, a la por, a l'explotació, a la corrupció... És evident que l'Ovidi –el nostre Ovidi, que també podríem anomenar-lo el clàssic, perquè sempre serà un model digne d’imitació– està de total actualitat i que ens calen més Ovidis per a dur a terme la nostra lluita. Sí, Ovidi, volem guerra!
Com deia abans és pitjor l’oblit, que l’odi. I és cert que hi hagué tota una massa de gent que odiava l’Ovidi i tot el que ell representava. I, especialment a la dècada dels 80, quan s’estrenava allò que van anomenar democràcia, ja s’ho feren per apartar-lo de l’escena social, cultural i política, perquè ja no calia protestar, tot ja estava bé i en ordre (en l’ordre que interessava). Però no fou ni és tan senzill arraconar l’Ovidi i forçar el seu oblit. És evident que els qui el van conèixer i estimar el serven a la seva memòria i transmetran aquest amor als seus fills. I en aquest sentit Ovidi mai no morirà, sempre estarà fent vacances i en qualsevol moment sonarà una de les seves cançons, o s’escoltarà la seva veu recitant versos dels nostres poetes, o el “play” de qualsevol reproductor ens permetrà veure alguna de les seves pel·lícules... I, a més, tenim una generació de nous músics que el tenen com a referent, quan no versionen algunes de les seves cançons més emblemàtiques. Ai! Tornem al poder de la música...
Els darrers mesos i centrant-me únicament en les
comarques més properes diria que s’han fet moltes coses per reivindicar el
record de l’Ovdi, en part perquè en 2012 commemoràvem els 70 anys del seu naixement.
Ara mateix recorde per exemple que a l’Olleria es presentava allà pel setembre
el disc 'A dos de val', un recull dels poemes de Joan Fuster que Ovidi Montllor
hi recità l'any 1993, en una de les seves darreres aparicions en públic; disc
editat per Paco Muñoz que conté fragments del recital que Ovidi Montllor féu,
musicats per 'Bertomeu' amb l’acompanyament de músics com Hugo Mas, Lluís
Miquel, Carles Llinares (Batà), Vicent Torrent, Eva Dénia, Ovidi Twins,
Carraixet, Pau Alabajos, Andreu Valor i Dani Miquel. Segur que em deixe algun,
demane disculpes. Aquest acte va estar organitzat pel col·lectiu l'Olla, amb la
col·laboració de VilaWeb Ontinyent, l'Institut d'Estudis de la Vall d'Albaida i
Consolat de Mar i de l'Ajuntament de l'Olleria, no sé si per veure’s una mica
obligat a dir que sí.
Fa poc més d’una setmana se celebrava la Diada de Sant
Ovidi a ca les Senyoretes d’Otos, el nostre particular Shangri la, i amb esta
ja van 7 edicions. Set edicions on han participat gent molt retllevant de tots
els àmbits de la nostra cultura com ara les periodistes Núria Cadenes i Amàlia
Garrigós; els cantautors Pau Alabajos, Hugo Mas o Miquel Gil; el grups Arthur
Caravan o Sénior i el Cor Brutal; els directors de cinema Carlos Pérez i Toni
Canet; el poeta Toni Canet... Perquè Ovidi era i és de tots.
A Alcoi es col·locava allà pel mes de febrer una placa en
la casa on Ovidi nasqué, en el número 15 del carrer San Joan de Ribera i a
principis de març s’inaugurava el Passeig amb el seu nom i també l’escultura
feta per l’artista Antoni Miró. Ara els alcoians podem veure el cel a través de
la silueta d’Ovidi, i des de quasi la Plaça de l’Ajuntament.
Aquestes fites et fan plantejar-te qüestions. Qui fa més
per la memòria de l’Ovidi les institucions públiques o els col·lectius i
associacions culturals? Potser caldria més el recolzament de les
administracions? I què em digueu d’Alcoi, el poble que el va veure nàixer i a
qui Ovidi ha cantat tantes vegades, quasi dos dècades ha necessitat per
pensar-hi de fer una mica de justícia, quan ja hi havia localitats arreu dels
Països Catalans que havíen batejat carrers, places o escoles amb el nom de
l’Ovidi. I per què?
Bé, en realitat no són preguntes blanques, més bé són
preguntes retòriques, d’aquelles que quan estudiàvem poesia el mestre ens deia
que el poeta no esperava resposta. Tots la sabem i, si no, fent un exercici de
reflexió podem arribar a intuir-la. Ovidi simbolitzava moltes coses, a grans
trets: justícia, llibertat, cultura i país. Doncs encara, a dia de hui, hi ha
gent que sent un odi profund per ell i pel seu símbol. Torne a dir, és
preferible l’odi a l’oblit.
Us posaré un exemple real i ben quotidià, per desgràcia
bastant extensible: El dia d’abans de la inauguració del passeig Ovidi
Montllor, les grues Català (ho reconec, en eixe moment també vaig pensar un
acudit fàcil) sostenien el rostre de l’Ovidi de no sé quantes tones. Em recorde
a mi tota cofoia, com una xiqueta amb sabatetes noves, dient-me que quina sort
haver passat per allí en eixe precís moment... Doncs vaig escoltar la conversa
de dues dones en perfecte castellà queixant-se de por qué cojones el
Ayuntamiento se tiene que gastar no sé cuantos miles de euros en esta escultura
de hierro con la crisis que tenemos?. Em pregunte jo si aquelles dones,
segurament immigrants espanyoles, sabrien qui era l’Ovidi i quines eren totes
les causes que ell defensava. Perquè segurament si saberen, comprovarien que
moltes eren compartides, i no un simple roig i nacionalista, com molts
s’entesten a defensar.
Però com a contraposició fa uns dies que vaig fer un
recital de poesia a un institut d’Alcoi amb versos de poetes valencians
d’actualitat, un alumne em demanà si al final del recital podia llegir un poema
que havia portat de casa. I quina era? Homenatge a Teresa... Em vaig
esborronar. Els nostres joves encara porten a Ovidi com a estendard. Aquell dia
de colp, un centenar de xavals van conèixer l’Ovidi.
No val a dir que una persona sola no pot fer res per
canviar el rumb de les coses. Tots podem aportar el nostre granet d’arena. I en
aquest sentit jo, com a professora –intermitent, això sí, i en algunes ocasions
de català–, reivindique la figura d’Ovidi, quasi sempre a través de la poesia.
Perquè un dia l’Ovidi m’obrí la porta a la poesia, i ara és la poesia qui em
serveix per obrir una finestra que mira a l’Ovidi, i així cada any alguns
centenars d’alumnes, com a mínim, no podran dir que no saben qui va ser Ovidi
Montllor.
Article publicat en el DGS
el 27 de març de 2013.
.jpg)
