dissabte, 9 d’octubre del 2010

PREMIS LITERARIS VILA DE PUÇOL

Jordi Colonques (narrativa), Cristina Gamón (pintura) i Francesc Mompó (poesia)

Ahir, dia 8 d'octubre es lliuraren els Premis Literaris Vila de Puçol a la Casa de Cultura de la localitat, en un espai envoltat per algunes de les obres presentades al XXV Concurs de Pintura.
Josep Maria Garcia fou l'encarregat de llegir les actes dels premiats i agrair a tots els membres del jurat la difícil tasca.

Francesc Mompó, amb De la fusta a l'aigua un poemari eròtic i elegantíssim, arreplegà el guardó del XIV Certamen de Poesia Josep Maria Ribelles. Després dels agraïments oportuns a l'Ajuntament i als components del Jurat, explicà que per a ell era un gran esperó per a continuar escrivint poesia, ja que malgrat haver començat en el món de les lletres en aquest gènere, últimament l'havia deixat bastant de costat pel gènere novel·lesc.



Després es donà a conèixer el guayador dels XXVI Certament de Narrativa, que recaigué en Jordi Colonques amb la novel·la Món animal on predomina l'humor, en la seua exacta mida. És la segona vegada que Colonques guanya aquest certament.


També es lliurà el XXV Premi de Pintura Vila de Puçol. De 61 obres presentades s'atorgà a l'obra Niebla, de Cristina Gamón i digna de menció d'honor l'obra Espacio estructural de David Escarabajal.

L'acte es tancava amb les paraules de la regidora de cultura Na Dolores Sánchez i de l'alcalde En Josep Vicent Martí.

dimecres, 6 d’octubre del 2010

Conte infantil: L'arribada de la Neus


L’arribada de la Neus

Nou mesos de canvis, d’incertesa i de temors. Laia i Pau estan un poc empipats perquè ara han de compartir habitació, em retrauen que serà una llanda tenir una germaneta que només farà que plorar i tacar els bolquers i què és això de dedicar-li més atencions a la meva panxa rodanxona que a ells dos. Sembla que han fet conxorxa contra mi i la Neus –ja la imagine blanca i preciosa.
Alguns dies després, quan arribe a casa amb la Neus en braços, els germanets se’ns acosten de puntelletes i encara amb el recel enganxat. Tanmateix quan la veuen se’ls il·lumina el rostre i als ulls s’encén l’espurneta de la felicitat. Somriuen, els tres. Tots els fantasmes s’esborren. Només els calen uns segons per decidir que se l’estimen.



dilluns, 4 d’octubre del 2010

Segon poema


Segon poema

A l’aire moren els records i les imatges
com si oblidares tot el teu ahir.
Passe el dia amb el teu cap dolcet i petit
fet trenetes encara sobre les espatlles.

I pense en les llàgrimes rabioses dels ullets
que corrien tot el dia per l’illa;
jove torn de rebolics i tren, jove trenet,
trotador per les comes, tot el dia.

Així tu m’ho contes: destrossava les hores
a la blancor del timbre, so de façana
vella i trista, fugint a pas llarg, casa
avall, lluny, carrer polsós: tu m’ho contes!

Tot es destria en l’ombra esponjosa,
faldeta curta, bruta com les manetes
terroses del joc, poquet a poquet fetes
de ta mare que t’esperava tot el dia.

Tu m’ho contes, jo no ho recorde;
hores dus, en els llavis me les dus,
tendres i fresques com eix et vull.
Hores belles, nineta, en el bes me les portes.

Però, de les blancors, potser, l’arbre
no se’n recorde gens, tan vell com és,
ple de comissures i retorns a més,
com un dubte silenciós i t’ho demane

i oblides rabiosament plor de nena,
nina, floreta o bosc de dolçors
terriblement cremant els amors
d’aquell blau llaç o roig de la trena.

Malèfiques buferes d’infantesa, qui sap
si tan bella, qui sap en aquestes hores
com saps que van morint tantes coses
a l’atur de les ones en l’illa del mar.


Joan A. Climent i Fullana
Migjorn. Poesia jove de les comarques
del sud del País Valencià
. Alacant, 1977

divendres, 1 d’octubre del 2010

Dia Internacional del Traductor, 30 de setembre.


Amb l’acte celebrat la vesprada d’ahir (30 de setembre) al terrat de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València, els traductors reivindicaren el lloc que els pertany en el món de les lletres; merescudíssim ja que sense ells seria impossible llegir llibres estrangers en la nostra llengua.
Ahir era el Dia Internacional del Traductor i València acollia els escriptors i també traductors Vicent Berenguer, Joan Navarro, Jaume Pérez Montaner, Isabel Robles, Eduard J. Verger i Anna Torcal. Però no només València celebrava aquest dia, moltes localitats repartides pels Països Catalans com ara Girona, Barcelona, Sabadell, Reus, Castelló, Palma... acollien traductors que llegiren fragments traduïts per reclamar més visibilitat per a cadascun dels membres d’un col·lectiu poc reconegut.
Escoltàrem poemes, contes i fragments en català d’autors molt diversos i de diferents nacionalitats com ara EE Cummings, anne Sexton, Orides Fontilla, Steffano Benni, Yves Bonnefoy, Attila József, Li Po... I no haguera sigut possible de cap de les maneres sense la dedicació, el treball i el patiment dels seus traductors, que sense adonar-se deixen un trosset de la seua ànima i del seu estil en l’obra que tradueixen.

Vicent Berenguer

Joan Navarro

Jaume Pérez Montaner

Isabel Robles

Eduard J. Verger

Anna Torcal


Amb aquest acte s’enceta un any mes l’activitat Escriptors al terrat, organitzada per l'AELC (Associació d'Escriptors de Llengua Catalana) que se celebra al terrat de l’Octubre l’últim dijous de cada mes i que reuneix sempre dos escriptors de parla catalana, ja siguen poetes, narradors, assagistes... El pròxim serà el 21 d’octubre i reunirà els poetes Josep Ballester i Jaume Pont.

diumenge, 26 de setembre del 2010

Per als infants que no juguen


Per als infants que no juguen

Destrosse les pells
i vull destrossar-les
per mentir tantes hores,
oblidant tantes coses.

Sabent certament
que t'espatle.
Que et fereix sens cura
a cada part del cos.

De petita no en tenies, però
ara les escampes
i jo les mate, jo les mate,
a mossos les menge:
devorador em trobe!

Destrosse els llavis
i vull besar-los
per tancar tantes coses
en les teves ferides
de sangs velles, envellides.


Joan A. Climent i Fullana
Migjorn. Poesia jove de les comarques
del sud del País Valencià. Alacant, 1977

dijous, 23 de setembre del 2010

Tenir la teulada de vidre


Avui he recordat una expressió que fa anys i paranys que no he escoltat: tenir la teulada de vidre. L’expressió significa bàsicament: tenir una persona els mateixos defectes que ella critica o voldria criticar en els altres

A casa, si havíem fet alguna cosa malament, i després ens burlàvem d’algun germà o criticàvem qualsevol cosa, mon pare ens llençava el punyal en forma d’advertència: Tu calla, que tens la teuladeta de vidre (ell ho deia en diminutiu). Era fulminant, durant unes hores o potser dies tu tenies la teuladeta de vidre.

Què significava això? Bàsicament que no podies dir ni fer res negatiu, perquè tu acabaves d’obrar malament. Quan eres el destinatari de l'expressió et senties malament i callaves avergonyit de tu mateix. El pare t'havia enxampat, et tornaves roig, et bullia la sang de ràbia... Tanmateix engolies el teu orgull ferit i t’entestaves a que eixa teulada imaginària es trencara d'una vegada.

divendres, 17 de setembre del 2010

LA MEVA PRIMERA NOVEL·LA



Lina Panxolina i el quadern màgic ha estat la primera novel·la que he escrit i també la primera que sortirà al mercat. Segurament serà al llarg del mes d'octubre i ho farà dins la col·lecció Estrella de mar (a partir de 8 anys) de l'Editorial Bullent.
Estic molt molt contenta, no cal que ho diga. Aquesta novel·la -encara no explicaré res sobre l'argument- és molt especial per a mi, ja que ha estat il·lustrada per la meva germana Àgueda Climent (www.aguedeta.com). La història ha crescut en paraules i en dibuixos al mateix temps, la qual cosa li dóna unitat i qualitat a l'obra. Però hi ha més, almenys per a nosaltres, ja que aquesta història ens ha unit de bell nou, com sempre hem estat, i la distància que ens separa s'ha convertit només en una xifra. He de confesar que en tot el procés de creació no hem pogut veure'ns, però sí parlar per telèfon i estar en contacte a través de les ones. Hores i hores de converses fins a bastir un personatge -Lina Panxolina- i una història, plena d'humor, malifetes i tendresa.
Bé, ara estic en procés de correcció de les galerades, però a mesura que vaja sabent coses aniré informant.

diumenge, 12 de setembre del 2010

A L'ESTIU


A l’estiu

A l’estiu la mansa esperança de les hores
mentre sonen les melodies en l’aire.
Les gotes de la font freda, les rialles que obliden,
per l’esquena nua que perfila les línies de la subtilesa.
A l’estiu el bany de migdia i el bes de la tarda,
la fresca imatge dels pits o el silenci nocturn.
I tot l’any entre dos estius, calents i terribles,
salvatges sense manera, i mortals.
L’ahir i el demà en el cos suat i pueril,
en les blanques escopinades del melic ventral
i dues músiques, cadascuna a la vora de la carretera,
donant força al ritme d’un cor malalt,
donant blancor a la paret bruta de la façana
com si res no fóra sinó entre aquesta calor,
peresa de músculs i coll abaixat a terra.
Més bé la mansa esperança de les hores
ve entre dos nius buits d’ocells als estius.


Joan A. Climent i Fullana
Migjorn. Poesia jove de les comarques
del sud del País Valencià.
Alacant, 1977

dimarts, 7 de setembre del 2010

Blanques carns: 18 anys



Blanques carns: 18 anys

Sobre les teranyines de la cova humida
reposen les carns blanques gesminoses,
càlides i afamades,
esperant l’assassí que les infle.
Sobre el vell matalàs de borra, despulla
de vestimenta riquíssima amb tot ritu,
calumniant el temps dormit.
Roig sagnós als seus llavis, els ulls tancats
amb les parpelles seques per la resurrecció.
Sense un llamp de vent, dret contra les ràbies,
blanc, transfigurat quasi,
apropant-se al foc i al retorn d’altres móns:
reencarnat els minuts més autèntics de cada vegada!
Novetat als ulls i vella saviesa,
eEl joc no perdut, la vida que no mor
i els passos dubtosos dels alens pressuts
cauran sobre les banques carns
que s’obren a les folles passions de primavera.


Joan A. Climent i Fullana
Migjorn. Poesia jove de les comarques
del sud del País Valencià. Alacant, 1977

dissabte, 4 de setembre del 2010

Homenatge a Vicent Andrés Estellés (1924-1993)


Avui, ens aclamem a tu, POETA.

M'ACLAME A TU

M'aclame a tu mare de Terra sola,
arrape als teus genolls amb ungles brutes,
invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, al que més estimava,
i cante el jorn del matí il.limitat.

El clar camí, el pregon idioma,
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum.

Sempre a la nit il.luminat enter,
un bell futur, una augusta contrada,
seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el sol i seràs la collita.

Seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat,
seràs la clau que obri tots els panys,
seràs la llum, la llum il.limitada.

Seras confí on l'aurora comença
seràs forment, escala il.luminada.

Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tot esquinçat de l'emblema que puja,
seràs l'ocell i seràs la bandera.

Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels vents que em retornaves sempre.

divendres, 3 de setembre del 2010

REGAL D'ANIVERSARI

La meva germana m'ha deixat un regalet d'aniversari a sa casa virtual. Moltes gràcies.

http://www.aguedeta.com.

"En les fulles de la tardor va néixer una nàiade
engendrada d’amor i de tendresa”.

dijous, 2 de setembre del 2010

Novel·les juvenils per al nou curs: "Davall del cel", de Manel Garcia Grau


ARGUMENT

Oriol Guinot és un jove universitari castellonenc que un dia veu com la seua vida és ferida per la tràgica mort, en accident de cotxe, dels pares i la germana. Perdut, trist i desorientat començarà a escriure un diari com a salvació, que li servirà de catarsi per no tornar-se boig per l’absència sobtada, el present més amarg i un futur ben incert.
Un diari on reflectirà la seua visió alhora crítica i esperançada del món, la lluita per trobar-li un sentit a la vida i el rescat de tot allò viscut amb els seus a través del fil daurat del record. Un llibre que ens parla, a més a més, de la potència de l’amistat, del dolor i de l’esperança, del dolç desencís que sent el protagonista pels fets del passat més recent, del desig per ser mestre com a eina per canviar el món i de l’anhel per trobar un nou significat a la seua existència.


INTERÈS FORMATIU I TEMÂTIC

Davall del cel ens explica una història de superació: la d’Oriol, un jove que de cop i volta es troba orfe dels seus éssers estimats i perdut en un món sense sentit.
A manera de diari personal l’autor ens presenta una sèrie de problemes personals, però també socials. De manera subtil convida als lectors que lluiten per intentar canviar les injustícies que hi ha davall del tros de cel que la història o la vida els ha donat per viure. És a dir, es tracta d’una novel·la de compromís, però compromís amb majúscules. Manel Garcia Grau ens parla de temes tan actuals com la situació tan precària encara de la nostra llengua, la importància d’educar amb ideals i valors, la manca d’objectivitat de les televisions públiques, la mesquinesa de molts governants arreu de tot el món, els casos de prevaricació, la impunitat de polítics corruptes i gent de poder, la guerra il·legal d’Irak i les seus conseqüències, la realitat dels països subdesenvolupats...
La força de l’amor estarà present al llarg de tota l’obra en totes les seues variables: als amics, a la família, a la parella, al proïsme... però també l’amor que dediquem per fer les coses, per millorar i per canviar les injustícies; i l'amor a la nostra llengua i literatura.

En definitiva, una història de superació i de compromís escrita per un gran poeta, bastida amb l'habitual estima que dedicava a tot allò que feia.

dimecres, 1 de setembre del 2010

CARETA D'ÀNGEL

La niña de la muñeca de trapo,
de Nahia Landaluce

Careta d'àngel

Tota una careta d'àngel adormida en eternitats,
sobre un muntó de joguets trencats,
com una titella de drap
penjada de fils daurats
vas contemplant
els motius dels somriures esclatats.

Alegries i cants,
robeta de bolquers, colors blancs,
poquet a poquet avançant
vers el sol lluent i clar.
Com una nineta oberts els ulls, rient i plorant,
donant-te corda a l'esqueneta i dir: papà, mamà:
quina dolçor, quina frescor de cabells daurats
enmig d'una burgesia que juga a heroïcitats.

I des de casa mires les darreres novetats,
el llibre de poesia social
o el diari de la vesprada sagnant,
i dius: què mal va el món! què mal!

El disc que no té ningú, prohibit i desterrat.
I penses en les fams,
en els patiments i en les crueltats.
I tu series el bo, el màrtir, el déu que ve a salvar
tot aquest món podrit i inhumà.

Careta d'àngel enmig de la burgesia de llar,
tendra i fràgil que comença a jugar
a uns nous jocs en les intimitats:
escopinar les veus que ens volen fer de drap.



Joan A. Climent i Fullana
Migjorn. Poesia jove de les comarques
del sud del País Valencià
. Alacant, 1977

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...