diumenge, 20 d’octubre del 2013

Emmirallant-me en el poema



Quina és la imatge que retorna l’espill
quan una tristesa s’hi emmiralla.
I quan s’aboquen dues tristeses
a la mateixa superfície de glaç?
I si fórem tu i jo dos miralls que es fiten?
Què hi veuríem?
Probablement res.
Res repetint-se infinitament.

dimecres, 16 d’octubre del 2013

Una troballa màgica a Múnich




Aquest estiu a Múnich vaig conèixer una llibretera d'aquelles que porten l'ofici a la sang. Ella és la Cecilia Estrada, una mexicana que fa alguns anys ca decidir arrelar-se a la ciutat bàvara. En la seua illa màgica -Librería Española en Múnich- també hi havia un prestatge dedicat a la literatura catalana, amb autors com Espriu o Calders, cosa que em va emocionar moltíssim. Però les emocions no acabaren allí. M'explicà que a Múnich hi havia una colla de catalans que es reunien un cop al mes i que seria molt interessant organitzar una presentació d'algun llibre meu o un recital poètic quan tornara. T'agafe la paraula, Cecilia. Li vaig prometre que li enviaria alguna novel·la meua perquè aquell prestatge anara creixent. D'allí em vaig comprar un dels meus souvenirs: els contes de Jacob i Wilhelm Grimm (com no!). Acostume a comprar-me libres i mussols dels llocs que visite. Tots tenim manies.

dimarts, 15 d’octubre del 2013

ALCOI AMB VICENT ANDRÉS ESTELLÉS



Ja són un grapat de municipis els que tenen un carrer amb el nom de Vicent Andrés Estellés: Alaquàs, Albal, l’Alcúdia, l’Alcúdia de Crespins, Bellreguard, Benimodo, Benissa, Blanes, Borriana, Burjassot, la Cala de Finestrat, Carcaixent, Carlet, Catarroja, Cocentaina, Dénia, Elx, Estivella, Manuel, Meliana, Montserrat, Muro, Novelda, Ondara, Oliva, Onda, Ontinyent, Oriola, Picanya, els Poblets, Puçol, el Puig de Santa Maria, Reus, Rocafort, Sedaví, Sagram Sagunt, Sant Joan, Tarragona, Torrent, Torís, la Vall d’Uixó, Vilanova de Castelló, Vilanova i la Geltrú, Villena, Xàbia... 

I uns altres tants amb el nom del poeta a escoles, institus, auditoris, jardins o estacions.

Des del passat 6 d’octubre, Alcoi té una plaça amb el nom del poeta. Una plaça que s’aboca al llit del riu Molinar i al Barranc del Cint. Una plaça que uneix el centre de la ciutat amb el barri del Viaducte, on s’inaugurà fa uns mesos el Passeig Ovidi Montllor. Ara, un pont separa la Plaça Vicent Andrés Estellés del passeig Ovidi Montllor. Ara, un pont uneix per sempre els dos amics: Estellés i Ovidi.


Alcoi se sumava així als actes dedicats a la figura de Vicent Andrés Estellés per commemorar el seu any. Fou aquest un emotiu homenatge que començava a les sis de la vesprada i reunia un bon grapat d’escriptors (el mateix dia hi havia una trobada d’escriptors de les comarques de l’Alcoià i el Comtat), periodistes, polítics, gent de la cultura, amants de la poesia i familiars del poeta homenatjat. 

Jordi Tormo, regidor de polítiques lingüístiques fou l’encarregat de donar la benvinguda i presentar l’acte. Música, versos, homenatges personals, parlaments, pintura... destil·laven Estellés per tot.


Pau Miquel Soler, veu del grup musical Arthur Caravan, ens oferí un petit tast del seu nou disc en solitari que inclou 12 poemes de Vicent Andrés Estellés del seu Mural del País Valencià musicats.


Gemma Pascual, escriptora i vicepresidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, ens regalà un preciós i precís collage literari amb versos del poeta de Burjassot.


Manel Rodríguez-Castelló, poeta alcoià i esplèndid rapsoda, llegí un poema propi dedicat al poeta de Burjassot, El fill del forner.


La secretària de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Verònica Cantó, ens convidà a passejar-nos vers a vers, pètal a pètal, per l’emblemàtic poema La rosa de paper.


L’escriptora alcoiana Mercè Climent escollí per a l’ocasió el poema Testament Mural, aprofitant que el seu nom, el del poeta, quedaria escrit en la paret, amb una voluntat de viure, de perviure.


Vicent Luna, com a representant de la junta directiva del Centre Cultural Ovidi Montllor i Susanna Francés, llegiren a dues veus i un cor l’homenatge imaginari L’Alcoi que s’estimava Estellés.


Tot seguit Carmina Estellés, filla del poeta, descobria emocionada la placa amb el nom de Vicent Andrés Estellés, i rebia de les mans del pintor Antoni Miró un quadre que pintà anys enrere amb la imatge d’Estellés


Intervinguérem també l’alcalde de Burjassot, Jordi Sebastià, qui ha treballat de valent perquè el seu ajuntament aculla el llegat del poeta, i el d’Alcoi, Antoni Francés, que feia el discurs de cloenda. 

L’acte finalitzà amb el descobriment del panell Espai Estellés, creat per Vicent Luna, Susanna Francés i Sílvia Faus, que recull alguns dels versos que el poeta va dedicar a l’Alcoi que ell s’estimava.




I ara, l’homenatge continua, a casa, en privat, en silenci. Llegim els versos d’Estellés. Immortalitzem el poeta.  

Publicat en el Diari Gran
el 9 d'octubre de 2013

dimarts, 8 d’octubre del 2013

Trobada d'escriptors a Alcoi i Ruta Literària per la ciutat



Diumenge passat una quarantena de professionals del món de les lletres es van donar cita a Alcoi, en la “Trobada d’Escriptors”. No la primera, perquè ja hi ha antecedents d’altres encontres en la subespècie “poetes” com indicà Manel Rodríguez-Castelló. L’acte va estar convocat per la Coordinadora pel Valencià i per l’Associació d’Escriptors, en col·laboració amb l’Ajuntament d’Alcoi, la Universitat d’Alacant, els Amics de Joan Valls i el Centre Ovidi Montllor.

Durant més d’una hora parlàrem entre “col·legues” -com deia Gemma Pasqual- de la situació del col·lectiu i de la possibilitat de crear un grup d’autors de les nostres comarques, aixoplugats per l’AELC. A la convocatòria de Silvestre Vilaplana, Manel Rodríguez i Francesc Gisbert, vamrespondre autors locals com Francesc Bernácer, Jordi Botella, Màrius Ivorra, Pep Jordà, Maria Martínez, Xaro Navarro, Francesc Pou, Joanfra Rozalén, Pep Sou, Vicent Valls, Jordi Raül Verdú, Ester Vizcarra i una servidora. També, representants del món universitari com ara Ximo Gadea, per la Universitat de València, i Enric Balaguer i Ximo Espinós, per la Universitat d’Alacant. A més hi acudiren escriptors d’altres comarques, com ara Ivan Carbonell, Joan Jordà, Lliris Picó, Francesc Jover o Gemma Pasqual, aquesta última, en representació de l’Associació d’Escriptors i, fins i tot, Jordi Sebastià, autor i alcalde de Burjassot. També van participar els regidors Jordi Tormo, Francesc Blay i Anna Raquel Serrano.


En acabant la trobada, els tocats de ploma ens barrejàrem amb el públic interessant per dur a terme una ruta literària pel centre d’Alcoi. La primera parada fou al Carrer Sant Francesc, escenari de tants fets on pràcticament es podria haver explicat tot sobre els personatges que volíem tractar. Però aquest punt estava reservat perquè el poeta alcoià Manel Rodríguez-Castelló ens parlara de Joan Valls (Alcoi, 1917-1989), figura de vegades oblidada, i ens recitara uns versos que l’hi va dedicar, amb la seua veu que més que parlar, acarona. 




Al jardí del Panterre, el professor Francesc Bernàcer ens parlà de Juan Gil-Albert (Alcoi, 1904-1994), poeta i assagista, i ens regalà un fragment de l’obra Crònica general. 



En la plaça Ferrándiz i Carbonell, ubicació d’antigues fàbriques tèxtils, la periodista Esther Vizcarra ens parlà de la novel·la Júlia i de la seua autora, Isabel Clara Simó (Alcoi, 1943).


La Plaça de Dins va ser on jo havia de parlar del poeta escollit: Joan Antoni Climent “Fullana” (Alcoi, 1957-2005), mon pare. L’escriptor Jordi Botella, amic seu i ara també meu, m’ajudà en la tasca descobrint-me el pare adolescent que no coneixia. Aprofitàrem per parlar del llibre Archipiélago que es reeditarà pròximament en versió bilingüe, i del que jo vaig llegir els primers tres poemes. 



Per desfer el nus en algunes goles, l’escriptors Jordi Raül Verdú protagonitzà un dels moments més divertits, contant les anècdotes sobre el tio Caram amb la gràcia que el caracteritzen.




La ruta literària finalitzà amb el record que el poeta murer Joan Jordà féu de l’Ovidi Montllor (Alcoi, 1942-1995), amb tres anècdotes molt personals. Estava programat que es fera al passeig que porta el seu nom, amb la seva silueta de ferro aixoplugant-nos, però el temps i la pluja ens queien al damunt.



El matí donava la mà a la vesprada amb un dinar ben agermanat i literari a l'Hostal Savoy. Encara quedaven emocions per a la vesprada, com ara la inauguració de la plaça Vicent Andrés Estellés i l'homenatge al poeta de Burjassot. (Però açò ja serà en una altra entrada).



dijous, 3 d’octubre del 2013

Estellés, un amor invencible


Una petita mostra del que fou el nostre recital poeticomusical "Estellés, un amor invencible" a la Setmana del Llibre en Català de Barcelona. A la guitarra Joan Amèric; al micròfon, una humil servidora. Les fotos són de la Gemma Boada.



divendres, 27 de setembre del 2013

Ningú no mor, de Joan Pinyol



Aquest any 13 encara ens té reservades algunes sorpreses literàries, entre elles la publicació del 13è llibre del filòleg, professor i escriptor de Capellades, Joan Pinyol, que ja està fent parlar molt. Ningú no mor (Onada, 2013) és una novel·la de terror també per a joves, no crec que s’haja de catalogar com a juvenil només perquè els fets tinguen lloc en un institut i la protagonista siga una adolescent. Novel·la, per tant, adreçada a qualsevol persona que tinga ganes de submergir-se en una història atractiva i no tinga por de passar molta por.

No és aquesta una novel·la de terror explícit i fàcil, d’aquelles de sang i fetge, sinó de terror subtil basat en allò desconegut: ascensors que pugen i baixen sense que ningú prema el botó, mans invisibles que toquen, deturen, salven..., llums que s’encenen misteriosament, ombres que es belluguen entre la foscúria, portes que es tanquen bruscament, lletres que es dibuixen des de l’èter... Amb això ja tindríem suficient per estremir-nos al nostre raconet de lectura, però encara hi ha més. Aquesta història, segons conta l’autor, està basada en fets reals i sobrenaturals, de fet un dels motius que el portà a escriure-la ha estat perquè se’l creguen ja d’una.

Sense desvetllar massa coses de l’argument avance que arran d’un treball al voltant dels orígens de l’institut de Masdeplors, el Marc i la Mercè descobriran una sèrie de fets misteriosos que en eixir a la llum acabaran afectant als morts d’abans i als vius d’ara. Uns fets, en definitiva, que entrellacen sense previ avís els cercles de la vida amb els de la mort.

«Ningú no mor mentre hi hagi una persona que el recordi», dirà en un moment donat l’àvia de la protagonista, una frase que capta a la perfecció un dels  temes principals del llibre. És cert que ningú no mor, com vaticina el títol? Soterrem els cossos, però ¿què passa amb la part que no és física: què passa amb els somnis, les esperances, les pors, les il·lusions... en definitiva tot el que en cada persona té una presència indubtable? També desapareix amb el cos? Perquè les coses que no són físiques no es poden pas enterrar. 

La Mort, amb majúscula, es converteix en vertadera protagonista. La mort definida com al gran buit còsmic, l’esfera indeterminada, l’eterna incògnita; però també com a part de la pròpia vida, no pas un altre estadi del viure sinó el mateix estadi del viure. La mort, unificadora i igualadora, al voltant de la qual gira tota la vida que batega en aquest llibre. Tant és així que Joan Pinyol es permet la llicència d’homenatjar-la fent que tots els noms de personatges i de llocs comencen amb la seua incial, la lletra M. Em pregunte si haurà fet algun tipus de pacte amb ella. L’autor, a més, ens descriurà diferents maneres de viure la mort, encara que açò últim parega un oxímoron: al·lusions a la celebració del dia dels morts del poble mexicà, el costum arrelat de posar flors allà on hi ha hagut un accident amb la creença que l’ànima pul·lula per allà, la mort com a tema tabú sobretot entre els més joves... 

Però Pinyol va més enllà de la mort de les persones, i enllaça amb el tema de la mort dels fets, de la història i de les històries. De fet un altre dels grans temes de Ningú no mor és el de la memòria històrica –de bell nou la M–, la importància d’escriure allò que realment ha succeït, allò que explica el nostre present i que pot ser clau de futur, perquè no caiga mai en l’oblit i en la més absoluta de les morts. 


Reconec que em costa llegir com a una simple lectora i entretenir-me únicament amb una bona història, encara que siga d’aquelles que t’enxampa des de la primera pàgina i amb quatre gambades –o quatre instants de lectura– et porta a la darrera paraula. Necessite més, molt més, i aquest llibre m’ho ha donat. Aspire a la bellesa de les paraules, sinó quin art seria aquest de la literatura? Impossible no fer esment a dos capítols impactants, de gran volada literària, que ben bé es podrien extraure de la novel·la i llegir-los per separat. I rellegir-los. Un d’ells és el 6, que porta com a títol La dona dels gats, on es descriu el personatge més inquietant d’aquesta novel·la: Maia, que representa la figura de la bruixa que sempre ha existit en els pobles, una dona amb mig cos paralitzat que viu envoltada de gats, que estranyament sap coses que ningú coneix, que deambula entre el món dels vius i el dels morts. Una semiviva o una semimorta. L’altre és el 12, Plaça de la Mort número O, on s’hi descriu el descens al món dels morts d’un dels personatges que ha deixat d’habitar el món dels vius. Capítol que ens evoca ràpidament la Divina Comèdia, i també Els Cants de Maldoror, per la cruesa de les escenes que descriu i alhora per la seua prosa poètica. Un descens a l’inframón on el nou mort anirà descobrint els diferents cercles que el conformen: els afusellats, els penjats, les víctimes d’accidents, els ofegats, els cremats...

Ningú no mor, tampoc novel·les com aquesta, perquè sempre hi haurà algú que les visca, que les recorde, que les llegesca. Gràcies, Joan Pinyol, per aspirar a la immortalitat. 

Publicat en el Diari Gran
20 setembre 2013

dimarts, 17 de setembre del 2013

Setmana del Llibre en Català



La Setmana del Llibre en Català tancava diumenge les seues portes fins la darrera edició, que serà ja la 32. Fa dos anys ja vaig estar presentant la novel·la Somiant amb Aleixa (Bromera, 2011), però enguany l'escenari era ben diferent. Les casetes de fusta es traslladaven des del Parc de la Ciutadella fins a l'avinguda de la Catedral, potser un lloc més adequat per apropar els llibres a la gent. També enguany era diferent el fet que no solament venia per parlar del meu darrer llibre...

Divendres 13 em vaig pujar a l'escenari de la Plaça de l'Escriptura amb l'escriptor de Capellades, Joan Pinyol, per presentar el seu 13è llibre: Ningú no mor (Onada, 2013). Ho confesse, tant de 13 em feia entrar un cert neguit. Pinyol, per la seua banda, presentà la meua novel·la infantil Marc i el poder sobre el temps (Onada, 2013). Només teníem mitja hora per parlar dels dos llibres i dels seus pares, però jo crec que sabérem traure-li profit. Dos llibres de Talla M, amb molts aspectes en comú: el públic al que s'adrecen és juvenil, tots els protagonistes i topònims comencen amb M a les dues obres, el valor del temps i la importància de servar la memòria estan ben presents, l'aparició de personatges molt misteriosos, la realitat de les històries...




Dissabte 14 la Plaça de la Paraula acollia una deliciosa vetllada estellesiana. Després d'escoltar Marc Egea, Marc Sempere i Bertomeu, Joan Amèric i jo tancàvem els actes d'homenatge al poeta de Burjassot amb el nostre espectacle Estellés, un amor invencible, un recital poeticomusical on convidem al públic a fer una passejada per l'univers de l'Estellés més enamorat. Fou màgic recitar i cantar Estellés davant la pedra majestuosa de la Catedral de Barcelona i amb tants ulls escoltant-nos. Ens felicitaren i molt. Jo vull felicitar els organitzadors, tècnics, públic... perquè sense ells no haguera estat possible posar el cor a la gola i als dits. Diuen que vam emocionar força. A mi em vau emocionar vosaltres amb tantes paraules boniques, amb eixa capacitat de fer-me gran i petita alhora (no sé gestionar massa bé els afalacs, hehehe).





dimecres, 11 de setembre del 2013

BONA DIADA




Volia penjar-me un estel daurat al coll
i vaig escollir una cadena d'esperança llarga
feta amb baules de mans fortes i lluents.

Bona Diada, companys del nord!

dilluns, 9 de setembre del 2013

AUTORS A LES AULES



Des de l'1 de setembre, els centres educatius ja poden participar en una nova edició del programa "Autors a les aules" amb el qual la Institució de Lletres Catalanes busca apropar la lectura als escolars de Primària i Secundària.

Enguany jo també hi participe i ho faig amb aquestes tres novel·les:

- Lina Panxolina i el quadern màgic (Ed. Bullent, 2010), novel·la infantil indicada per a xiquets a partir de 8 anys.
- Marc i el poder sobre el temps (Ed. Onada, 2013), novel·la infantil recomanada per a xiquets a partir de 10 anys.
- Somiant amb Aleixa (Ed. Bromera, 2011), novel·la dirigida a públic adult, apta per a alumnes de batxillerat.

Si us interessa que vaja al vostre centre a parlar-ne cliqueu ací i feu la sol·licitud.

diumenge, 8 de setembre del 2013

A l'amiga Teresa Esteve...



A l'amiga Teresa Esteve, tota llum, tota la llum.

Vinc amb les mans plenes de llum i de colors, 
per oferir-te'n tots els grapats. 
Em quede fosca,
tanmateix, tu marxes il·luminada,

dissabte, 7 de setembre del 2013

Setmana del Llibre en Català


Enguany estaré dos dies en la Setmana del Llibre en Català de Barcelona.
  • Divendres 13 a les 19.30h tindrà lloc a la Plaça de l'Escriptura una presentació doble amb l'escriptor Joan Pinyol dels llibres Marc i el poder sobre el temps i Ningú no mor.


  • Dissabte 14 de setembre a les 20.30h a la Plaça de la Paraula celebrarem l'Any Estellés amb el recital poeticomusical: Estellés, un amor invencible, amb el cantautor Joan Amèric i una servidora. 




dissabte, 24 d’agost del 2013

BORGES, ABSÈNCIA.


 
 
Un 24 d'agost com hui, però de fa 114 anys, naixia Jorge Luís Borges per deixar-nos joies com aquesta:
 
AUSENCIA

Habré de levantar la vasta vida
que aún ahora es tu espejo:
cada mañana habré de reconstruirla.
Desde que te alejaste,
cuántos lugares se han tornado vanos
y sin sentido, iguales
a luces en el día.
Tardes que fueron nicho de tu imagen,
músicas en que siempre me aguardabas,
palabras de aquel tiempo,
yo tendré que quebrarlas con mis manos.
¿En qué hondonada esconderé mi alma
para que no vea tu ausencia
que como un sol terrible, sin ocaso,
brilla definitiva y despiadada?
Tu ausencia me rodea
como la cuerda a la garganta,
el mar al que se hunde.

dijous, 22 d’agost del 2013

VAIG SOMIAR



(Per a Mar, avui que fa 11 anys, i per a sa mare, és clar)

VAIG SOMIAR

Vaig somiar que obria els ulls
i la vella casa del carrer dels àlbers
es tornava a omplir de llum i de somriures.
En el meu somni la felicitat tenia nom de vaixell,
i solcava la immensitat d’un blau sense horitzons;
en el meu somni les ninetes s’assecaven de tantes llàgrimes plorades
i s’enlluernaven amb una pluja de pedres precioses...
 
I en despertar vosaltres estàveu ací
envoltades d’una dansa de papallones joguinaires
i el dring-dring de tots els braçalets.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...