Estellés, un amor invencible

Una petita mostra del que fou el nostre recital poeticomusical "Estellés, un amor invencible" a la Setmana del Llibre en Català de Barcelona. A la guitarra Joan Amèric; al micròfon, una humil servidora. Les fotos són de la Gemma Boada.

Ningú no mor, de Joan Pinyol

Aquest any 13 encara ens té reservades algunes sorpreses literàries, entre elles la publicació del 13è llibre del filòleg, professor i escriptor de Capellades, Joan Pinyol, que ja està fent parlar molt. Ningú no mor (Onada, 2013) és una novel·la de terror també per a joves, no crec que s’haja de catalogar com a juvenil només perquè els fets tinguen lloc en un institut i la protagonista siga una adolescent. Novel·la, per tant, adreçada a qualsevol persona que tinga ganes de submergir-se en una història atractiva i no tinga por de passar molta por.

No és aquesta una novel·la de terror explícit i fàcil, d’aquelles de sang i fetge, sinó de terror subtil basat en allò desconegut: ascensors que pugen i baixen sense que ningú prema el botó, mans invisibles que toquen, deturen, salven..., llums que s’encenen misteriosament, ombres que es belluguen entre la foscúria, portes que es tanquen bruscament, lletres que es dibuixen des de l’èter... Amb això ja tindríem suficient per estremir-nos al nostre raconet de lectura, però encara hi ha més. Aquesta història, segons conta l’autor, està basada en fets reals i sobrenaturals, de fet un dels motius que el portà a escriure-la ha estat perquè se’l creguen ja d’una.

Sense desvetllar massa coses de l’argument avance que arran d’un treball al voltant dels orígens de l’institut de Masdeplors, el Marc i la Mercè descobriran una sèrie de fets misteriosos que en eixir a la llum acabaran afectant als morts d’abans i als vius d’ara. Uns fets, en definitiva, que entrellacen sense previ avís els cercles de la vida amb els de la mort.

«Ningú no mor mentre hi hagi una persona que el recordi», dirà en un moment donat l’àvia de la protagonista, una frase que capta a la perfecció un dels  temes principals del llibre. És cert que ningú no mor, com vaticina el títol? Soterrem els cossos, però ¿què passa amb la part que no és física: què passa amb els somnis, les esperances, les pors, les il·lusions... en definitiva tot el que en cada persona té una presència indubtable? També desapareix amb el cos? Perquè les coses que no són físiques no es poden pas enterrar. 

La Mort, amb majúscula, es converteix en vertadera protagonista. La mort definida com al gran buit còsmic, l’esfera indeterminada, l’eterna incògnita; però també com a part de la pròpia vida, no pas un altre estadi del viure sinó el mateix estadi del viure. La mort, unificadora i igualadora, al voltant de la qual gira tota la vida que batega en aquest llibre. Tant és així que Joan Pinyol es permet la llicència d’homenatjar-la fent que tots els noms de personatges i de llocs comencen amb la seua incial, la lletra M. Em pregunte si haurà fet algun tipus de pacte amb ella. L’autor, a més, ens descriurà diferents maneres de viure la mort, encara que açò últim parega un oxímoron: al·lusions a la celebració del dia dels morts del poble mexicà, el costum arrelat de posar flors allà on hi ha hagut un accident amb la creença que l’ànima pul·lula per allà, la mort com a tema tabú sobretot entre els més joves... 

Però Pinyol va més enllà de la mort de les persones, i enllaça amb el tema de la mort dels fets, de la història i de les històries. De fet un altre dels grans temes de Ningú no mor és el de la memòria històrica –de bell nou la M–, la importància d’escriure allò que realment ha succeït, allò que explica el nostre present i que pot ser clau de futur, perquè no caiga mai en l’oblit i en la més absoluta de les morts. 

Reconec que em costa llegir com a una simple lectora i entretenir-me únicament amb una bona història, encara que siga d’aquelles que t’enxampa des de la primera pàgina i amb quatre gambades –o quatre instants de lectura– et porta a la darrera paraula. Necessite més, molt més, i aquest llibre m’ho ha donat. Aspire a la bellesa de les paraules, sinó quin art seria aquest de la literatura? Impossible no fer esment a dos capítols impactants, de gran volada literària, que ben bé es podrien extraure de la novel·la i llegir-los per separat. I rellegir-los. Un d’ells és el 6, que porta com a títol La dona dels gats, on es descriu el personatge més inquietant d’aquesta novel·la: Maia, que representa la figura de la bruixa que sempre ha existit en els pobles, una dona amb mig cos paralitzat que viu envoltada de gats, que estranyament sap coses que ningú coneix, que deambula entre el món dels vius i el dels morts. Una semiviva o una semimorta. L’altre és el 12, Plaça de la Mort número O, on s’hi descriu el descens al món dels morts d’un dels personatges que ha deixat d’habitar el món dels vius. Capítol que ens evoca ràpidament la Divina Comèdia, i també Els Cants de Maldoror, per la cruesa de les escenes que descriu i alhora per la seua prosa poètica. Un descens a l’inframón on el nou mort anirà descobrint els diferents cercles que el conformen: els afusellats, els penjats, les víctimes d’accidents, els ofegats, els cremats...

Ningú no mor, tampoc novel·les com aquesta, perquè sempre hi haurà algú que les visca, que les recorde, que les llegesca. Gràcies, Joan Pinyol, per aspirar a la immortalitat. 

Publicat en el Diari Gran

20 setembre 2013

Setmana del Llibre en Català

La Setmana del Llibre en Català tancava diumenge les seues portes fins la darrera edició, que serà ja la 32. Fa dos anys ja vaig estar presentant la novel·la Somiant amb Aleixa (Bromera, 2011), però enguany l'escenari era ben diferent. Les casetes de fusta es traslladaven des del Parc de la Ciutadella fins a l'avinguda de la Catedral, potser un lloc més adequat per apropar els llibres a la gent. També enguany era diferent el fet que no solament venia per parlar del meu darrer llibre...

Divendres 13 em vaig pujar a l'escenari de la Plaça de l'Escriptura amb l'escriptor de Capellades, Joan Pinyol, per presentar el seu 13è llibre: Ningú no mor (Onada, 2013). Ho confesse, tant de 13 em feia entrar un cert neguit. Pinyol, per la seua banda, presentà la meua novel·la infantil Marc i el poder sobre el temps (Onada, 2013). Només teníem mitja hora per parlar dels dos llibres i dels seus pares, però jo crec que sabérem traure-li profit. Dos llibres de Talla M, amb molts aspectes en comú: el públic al que s'adrecen és juvenil, tots els protagonistes i topònims comencen amb M a les dues obres, el valor del temps i la importància de servar la memòria estan ben presents, l'aparició de personatges molt misteriosos, la realitat de les històries...

Dissabte 14 la Plaça de la Paraula acollia una deliciosa vetllada estellesiana. Després d'escoltar Marc Egea, Marc Sempere i Bertomeu, Joan Amèric i jo tancàvem els actes d'homenatge al poeta de Burjassot amb el nostre espectacle Estellés, un amor invencible, un recital poeticomusical on convidem al públic a fer una passejada per l'univers de l'Estellés més enamorat. Fou màgic recitar i cantar Estellés davant la pedra majestuosa de la Catedral de Barcelona i amb tants ulls escoltant-nos. Ens felicitaren i molt. Jo vull felicitar els organitzadors, tècnics, públic... perquè sense ells no haguera estat possible posar el cor a la gola i als dits. Diuen que vam emocionar força. A mi em vau emocionar vosaltres amb tantes paraules boniques, amb eixa capacitat de fer-me gran i petita alhora (no sé gestionar massa bé els afalacs, hehehe).

BONA DIADA

Volia penjar-me un estel daurat al coll

i vaig escollir una cadena d'esperança llarga

feta amb baules de mans fortes i lluents.

Bona Diada, companys del nord!

AUTORS A LES AULES

Des de l'1 de setembre, els centres educatius ja poden participar en una nova edició del programa "Autors a les aules" amb el qual la Institució de Lletres Catalanes busca apropar la lectura als escolars de Primària i Secundària.

Enguany jo també hi participe i ho faig amb aquestes tres novel·les:

- Lina Panxolina i el quadern màgic (Ed. Bullent, 2010), novel·la infantil indicada per a xiquets a partir de 8 anys.

- Marc i el poder sobre el temps (Ed. Onada, 2013), novel·la infantil recomanada per a xiquets a partir de 10 anys.

- Somiant amb Aleixa (Ed. Bromera, 2011), novel·la dirigida a públic adult, apta per a alumnes de batxillerat.

Si us interessa que vaja al vostre centre a parlar-ne cliqueu ací i feu la sol·licitud.

A l'amiga Teresa Esteve...

A l'amiga Teresa Esteve, tota llum, tota la llum.

Vinc amb les mans plenes de llum i de colors, 

per oferir-te'n tots els grapats. 

Em quede fosca,

tanmateix, tu marxes il·luminada,

Setmana del Llibre en Català

Enguany estaré dos dies en la Setmana del Llibre en Català de Barcelona.

• Divendres 13 a les 19.30h tindrà lloc a la Plaça de l'Escriptura una presentació doble amb l'escriptor Joan Pinyol dels llibres Marc i el poder sobre el temps i Ningú no mor.

• Dissabte 14 de setembre a les 20.30h a la Plaça de la Paraula celebrarem l'Any Estellés amb el recital poeticomusical: Estellés, un amor invencible, amb el cantautor Joan Amèric i una servidora. 

BORGES, ABSÈNCIA.

 

 

Un 24 d'agost com hui, però de fa 114 anys, naixia Jorge Luís Borges per deixar-nos joies com aquesta:

 

AUSENCIA

Habré de levantar la vasta vida

que aún ahora es tu espejo:

cada mañana habré de reconstruirla.

Desde que te alejaste,

cuántos lugares se han tornado vanos

y sin sentido, iguales

a luces en el día.

Tardes que fueron nicho de tu imagen,

músicas en que siempre me aguardabas,

palabras de aquel tiempo,

yo tendré que quebrarlas con mis manos.

¿En qué hondonada esconderé mi alma

para que no vea tu ausencia

que como un sol terrible, sin ocaso,

brilla definitiva y despiadada?

Tu ausencia me rodea

como la cuerda a la garganta,

el mar al que se hunde.

VAIG SOMIAR

(Per a Mar, avui que fa 11 anys, i per a sa mare, és clar)

VAIG SOMIAR

Vaig somiar que obria els ulls

i la vella casa del carrer dels àlbers

es tornava a omplir de llum i de somriures.

En el meu somni la felicitat tenia nom de vaixell,

i solcava la immensitat d’un blau sense horitzons;

en el meu somni les ninetes s’assecaven de tantes llàgrimes plorades

i s’enlluernaven amb una pluja de pedres precioses...

 

I en despertar vosaltres estàveu ací
envoltades d’una dansa de papallones joguinaires
i el dring-dring de tots els braçalets.

Entrevista al voltant de la publicació "Marc i el poder sobre el temps" (Onada, 2013)

 

Des de les comarques centrals valencianes, Mercè Climent és un dels nous valors emergents de la nostra literatura. Enguany ha publicat "Marc i el poder sobre el temps", el seu segon llibre dirigit al públic infantil i juvenil. Ens narra el relat d'un xiquet del poble de Muro que obté la capacitat d'aturar el temps al seu desig. L'obra ha estat il·lustrada per Àgueda Climent.

Quin és l’origen d’aquest projecte?

L’origen d’aquesta novel·la és un conte breu d’una pàgina que vaig escriure perquè es convertira en àlbum il·lustrat. Finalment aquest projecte no es va dur a terme, així és que vaig decidir aprofitar el tema (un xiquet que té el poder de parar el temps) i convertir el conte en novel·la. Marc i el poder sobre el temps es convertí així en un homenatge a la família, a la infantesa del pare (i de retruc, a la meva), al poble, als costums d’antany, al carrer dels jocs... Jo crec que en realitat la història la tenia a dintre des de feia molt de temps, només calia escriure-la.

Quins valors s’extrauen de les aventures d’en Marc?

Marc i el poder sobre el temps és una història plena d’humor i de fantasia, però a la vegada de moments de molta tendresa i de realisme. Té una clara intenció didàctica sense perdre el món somniador dels xiquets. Marc ens ensenyarà moltes coses, encara que ell necessitarà tota una novel·la per aprendre algunes de elles: a no ser egoistes, a no emprar la trampa per aconseguir les coses, a acceptar la gent que ens envolta amb les seus virtuts i defectes, a esforçar-nos per aconseguir les nostres metes, a gaudir amb el plaer de la lectura, a estimar la família, els nostres majors i els animals, a recuperar els jocs dels carrers i certs costums que potser no s’havien d’haver perdut mai i perquè no, a deixar oberta sempre la finestra de la fantasia.

Té el valor afegit que ha estat il·lustrada a mesura que el text creixia, de tal manera que hi ha una compenetració molt elevada entre lletra i imatges. I què dir de tots els petits homenatges que guarda aquesta deliciosa història? El tàndem Climent ha recuperat espais, personatges, històries i anècdotes reals per bastir la novel·la, com ara els jocs de carrer amb què han gaudit ja unes quantes generacions i que encara hui en dia estan ben vius.

 

 

La colla de Marc juga al carrer, al jardí… Reivindiques els jocs de sempre davant una infantesa cada cop més tecnologitzada?

Justament era aquest un dels objectius. Tornar a traure els xiquets al carrer i ensenyar-los jocs que no necessitaren d’una pantalla, d’un teclat o d’un comandament. És aquesta una novel·la atemporal on qualsevol xiquet (d’abans o d’ara) pot gaudir i veure’s reflectit.

El poble de Muro és gairebé un personatge més. Què et duu a ubicar l’acció en aquesta vila?

La primera novel·la infantil que vaig escriure –Lina Panxolina i el quadern màgic– la vaig ambientar en el meu poble natal, Alcoi. Era obligat que la següent història passara en el poble dels avis i del pare. La major part de la meva infantesa ha transcorregut en Muro: en un bancal de terra roja i oliveres mil·lenàries, en una xalet un tant destartalat i salvatge, i en una casa de poble de tres plantes i un hort, que ben bé podria ser la de Marc Fullana. Aquesta novel·la és un homenatge al Muro de la infantesa, al que resta intacte en els meus records.

Com ha estat la rebuda del públic?

Fa poc de temps que ha obert els ullets la nova criatura, encara ni camina, però sí que puc dir que tots els comentaris que he rebut han estat ben positius. M’agrada especialment els comentaris que rep de la gent adulta –Marc i el poder sobre el temps és una novel·la també per a nens, sempre dic– on quasi tots coincideixen en què els he traslladat a la seva pròpia infantesa. I no és bonic això?!

 

Com valores el panorama de la literatura infantil i juvenil valenciana?

Malgrat la crisi que afecta tota la cadena de producció del llibre (menys publicacions, menys ajudes, menys premis, menys vendes...) actualment tenim una literatura infantil i juvenil de qualitat, amb un ventall amplíssim d’obres, temes, autors... Fins i tot m’arriscaria a dir que la crisi està ajudant a fer un millor garbell, les editorials es decanten més per la qualitat literària que per altres criteris externs i la conseqüència directa és que les obres que finalment es publiquen són de millor qualitat.

Tens cap nou projecte a la vista?

Sempre hi ha nous projectes. L’escriptor no pot deixar d’escriure, o com a mínim pensar en un pròxim repte. Ara mateix treballe en la revisió final del meu primer poemari, i bé, a la carpeta de pendents resten encetades un grapat de històries per als més joves.

 

I, finalment, què hi faries si pugueres aturar el temps?

La pregunta aquesta em trasllada a la presentació que vaig fer a Alcoi el passat mes de juny, on l’escriptor Francesc Gisbert s’aventurà a dir que parar el temps és un somni només de xiquets, ja que els adults segurament triaríem poder retrocedir en el temps, potser per canviar algunes coses. Potser tenia raó, però no vaig a defugir la pregunta: jo si poguera aturar el temps el que faria sens dubte és llegir. Són tants els llibres i és tan curt el temps!

 

Publicat en el blog Sala de Premsa 

de l'Editorial Onada. 8 d'agost de 2013

Poema circular: La tendresa

LA TENDRESA

La tendresa

el prec de la mirada

la captura d’un sospir

el preludi d’un bes

del primer bes

una abraçada plena de mans

que abracen plenes de dits

que abracen

un somriure –el teu–

el meu nom dins de la teva veu

el darrer sospir que se’ns escapa

una caiguda de parpelles

la tendresa.

Guardó a la millor rapsòdia en els Premis de Poesia Recitada Invers

 

El passat 8 de juny Joan Amèric i jo debutàbem com a parella artística en la 1a edició del Premi de Poesía Recitada Invers de Carcaixent. I amb gran èxit. Amb tres poemes meus (La tendresa, Tot em porta a tu i Adormida en el teu somni), recitats per mi mateixa i molt ben acompanyada per la guitarra de Joan Amèric, el jurat format per Josep Manel Vidal, Salvador Lauder i Conxa Rovira, ens atorgavael guardó a la millor rapsòdia.

Aquesta era la primera vegada que mostràvem en públic el nostre treball conjunt, tot esperant l’estrena del recital poeticomusical Estellés, un amor invencible, el diumenge 16 de juny a L’Escenari d’Alcoi. Un molt bon auguri, sí senyor!

 

Fotografia amb tots els participants

 

Petit ens parla del llibre/cdmusical/obra d'art 14+1. Llenya Prima.

 

Ja fa algunes setmanes que vegem les xarxes socials jaspiades de cercles rojos amb un text que hi diu: 14+1. Llenya Prima. I rostres somrients que els sostenen. I inacabables missatges de felicitacions... Però què és açò de Llenya Prima?

14+1. Llenya Prima és un projecte multidisciplinar que trena música, poesia i pintura, per al qual hi participen 14 poetes (Maria Cabrera, Esteve Plantada, Mireia Calafell, Blanca Llum Vidal, Joan Duran, Estel Solé, Laia Noguera, Pau Gener, Anna Gual, Pau Sif, Mercè Climent, Pau Vadell, Anna Cortils i Jaume C. Pons.), 14 il·lustradors (Marta Altés, Albert Pinya, María Herreros, Lara Costafreda, Riki Blanco, Maria Diamantes, Pau Bonet, Mar Oliver, Joana Santamans, Cristòfol Pons, Sara H. Peñalver, Marc Pallarès, Maria Alcaraz i Laura Castelló) i el cantautor mallorquí Petit. Un projecte fet amb esforç, delicadesa i entusiasme que vol deixar constància que els Països Catalans acullen un bon grapat de joves talents que encendran, com la bona llenya prima, la flama de la cultura i la creació de les properes dècades. El mateix Petit (Joan E. Castells), juntament amb el col·lectiu d’emprenedors i gestors culturals Blowing Buffalo, són els responsables d’aquesta idea que uneix poesia i il·lustració emergent dels Països Catalans amb la seva música com a fil conductor.

Llenya Prima serà una realitat a la tardor gràcies a la plataforma de micromecenatge Verkami, ja que a manca d’una setmana ja s’ha superat amb escreix la xifra fixada de 2.900 euros. I encara s’espera anar sumant euros i mecenes els darrers dies perquè foc i flama s’estenguen.     

Avui entrevistem Joan E. Castells “Petit” perquè ens explique més coses sobre ell i Llenya Prima. 

 

1. Com sorgeix la idea de Llenya Prima? Per què aquest títol tan suggeridor?

El títol fa referència als bastonets primets, les branques d’un arbre que s’empren per encendre un foc. Ens cal aquest foc, ens cal mantenir viva la flama que ens il·lumina el camí. És un projecte comú en què, amb la gent de Blowing Buffalo, hem posat d'acord poetes i il·lustradors, joves, dels Països Catalans per a fer una mena de llibre/cdmusical/obra d'art, com una polaroid d'una generació artística. Intentaré crear un fil conductor musical d'aquesta poesia, per a crear una història rodona, amb punts comuns, que mostri aquest talent tan impressionant que hi ha al país. Hi ha una part important de responsabilitat col·lectiva en el fet de trencar les regles d'un món excessivament individualista, caminar del 'jo' als 'nosaltres'. Alguna cosa em diu que estam en el moment ideal per a fer-ho.

2. Quin ha estat el criteri per escollir aquests 28 artistes, entre poetes i il·lustradors?

Una mica de gustos personals, d'edat, de la gent que coneixia i del criteri també de Blowing Buffalo que d'això en saben molt. No hem pretès fer una antologia crítica, més aviat una instantània de les coses que personalment ens agradaven més i que jo em veia amb el coratge de musicar. El resultat el jutjarà cadascú, però estic ben convençut que l'èxit en l'acollida del projecte en el micromecenatge no és casual. És la prova de que el criteri ha estat molt encertat.

3. Com ha estat el procés per escollir els poemes?

Vaig proposar als poetes que m’enviessin una tria del seu treball, allò que ells es sentissin més còmodes perquè un desconegut hi posés ma i en cantàs alguna cosa. A partir d’aquest material he cercat poemes que em serveixin per a muntar-me un tot global, un concepte sobre el que treballar i sobretot que hi hagués alguna cosa que m’inspiràs a fer-hi música a sobre. No sempre passa!

4. Per què emprar la plataforma de micromecenatge Verkami?

L’arrel d’aquest projecte és el treball en comú, la construcció amb la miqueta que cadascú pot aportar. El benefici és un intangible, una unió entre tots els participants, artistes i mecenes, una fotografia del país que molts s’entesten en escapçar. Cercar l’aportació del micromecenatge era una decisió que a mi em semblava cabdal per a tirar el projecte endavant.

5. Encara manquen set dies perquè apareguen nous mecenes i el projecte ja supera amb escreix la xifra fixada. Com et sents amb aquest recolzament?

És fantàstic. Em vaig quedar sense alè quan ho vaig veure. Em sento molt en deute amb tots els que hi han participat, recolzant econòmicament o amb un poema, una il·lustració, una paraula d’ànim. M’ha animat molt a creure en el meu instint i a fer del procés de creació, de la part que em toca a mi, un joc alliberat de tabús i preconcepcions més pròpies dels adults.

6. En quina fase del procés està aquest CD-llibre il·lustrat?

Per a mi era importantíssim poder fer d’aquest treball una continuació de la meva obra anterior, a la que sempre hi he intentat posar un concepte, una història que contar, una coherència interna. El perquè d’aquella cançó, aquella paraula o aquell so. Quan vaig haver triat els poemes vaig veure que era imprescindible seguir aquesta estela, trobar un concepte d’unió, crear el pont entre tots els poemes que portés a qui s’ho escolti a un viatge sorpresa. En aquests moments estic fent les primeres maquetes de les cançons i mirant d’encaixar-ho tot abans d’anar a estudi a enregistrar les peces finals. És una feina llarga i intensa, però me l’he plantejada amb una gran llibertat i estic treballant a la vegada en un quadern d’artista on plasmar tot el procés de creació, amb paraules, explicacions, dibuixos o fotografies. 

7. Qui seran els teus companys de viatge en aquest nou disc?

Aquest és un aspecte molt obert a Petit, les meves portes sempre estan obertes a col·laboracions de qui vulgui venir. Aquesta és una convidada formal, eh! sempre es pot trobar una espurna nova. És molt probable, igualment, que alguns dels músics amb qui he treballat recentment, com Francisco Frieri, Estel Villaronga, Bartomeu Payeras o Miquel Massutí i juguin un paper important. La instrumentació serà molt variable, però a la vegada potser diferent del que he fet fins ara. Per a mi és molt important fer un vestit a mida a les paraules, i això implica directament a la instrumentació.

 

8. Petit, parla’ns una miqueta de tu. En primer lloc, per què Petit com a nom artístic?

M’agraden les coses que em sorprenen, per passar-me desapercebudes inicialment. La bellesa on ningú la veu directament, allò que m’encisa per la seva senzillesa en un món que tothom ho vol gran i lluent i que a la llarga és el que importa.

9. Després dels anteriors treballs Soulsaver Bird (2006), Loveshines Firefly (2008), The Black Bird Daisy (2011), Seda Índia (2012) i Cicles (2013), què suposa aquest nou treball en la teva trajectòria musical?

Aquest nou disc és una passa més de les moltes que hauré de fer. L’any passat, després de tocar a Canadà vaig començar a fer cosetes més nues, enguany a la gira a Portugal he tancat un cicle musical i ara sento que n’estic encetant un altre de nou amb unes coordenades noves, mentals, emocionals i creatives.

10. Quines influències musicals podem trobar a les teves cançons?

Voldria pensar que de tot. Però ja no confés les meves debilitats en públic, prefereixo que cadascú jugui a endevinar.

11. No sóc massa d’encasellar ni de taxonomies, però aquesta pregunta és obligatòria. Com definiries el teu estil musical? Quina evolució s’aprecia des dels teus primers treballs fins a aquest que aviat serà el darrer?

Quan vaig començar a fer música, tot i les concepcions que tenia del que volia fer, de petit i tot plegat vaig fer un disc molt elaborat instrumentalment, una banda de rock sencera, hi havia de tot. Diria que amb el pas dels anys he anant despullant-me cada vegada més. Fer-ho tot més senzill, més planer. Musicalment és obvi que he mamat la música anglosaxona, però crec que tampoc es pot considerar purament Americana. Aquest serà el meu proper treball, però dins mi ja sento com es va gestant la llavor del proper, amb lletres meves!.

12. Quan podrem escoltar, llegir, gaudir... Llenya Prima?

Si tot va com està previst cap a la tardor.

13. Com veus el panorama musical en llengua catalana ara per ara?

L’escena és sana i rica, potser la instrumentalització per part de les institucions l’ha viciada un poc, però amb la crisi tot s’està reordenant un poc i hi ha varietat i pocs complexes. Hi ha moltes propostes noves que m’agraden molt, per exemple els Ulldevellut, que tenen una cançó que és diu ‘Illa’ que per a mí és fantàstica. Malauradament, l’altra cara de la moneda de la crisi és la que tots sabem i ens repta a crear quelcom millor. Bandes com La Sentina, Linea Maginot, Maicalles o els Arthur Caravan m’omplen d’esperança.

14. Voldries afegir alguna cosa relacionada amb el disc o amb el procés de creació?

A la part de les cançons/poemes he convidat a tots els escriptors a ser partícips de la creació de la cançó. I està funcionant molt bé, rebre els seus inputs és un privilegi, saber les petites anècdotes de quan, com o perquè van fer aquells versos, que t’envien una imatge, una foto seva d’aquella època concreta o una cançó que els sonava al cap. És una forma de sentir-me molt unit a ells, i a la vegada d’incloure’ls també a la meva feina. Per la meva banda, porto una sèrie de mapes i quaderns on també documento tot el procés. Estam creant un món nou, i ens cal un mapa!.

Descripció projecte VERKAMI:

http://www.verkami.com/projects/5137

 

Publicat en el DGS

5 de juny de 2013