A l'amiga Teresa Esteve...

A l'amiga Teresa Esteve, tota llum, tota la llum.

Vinc amb les mans plenes de llum i de colors, 

per oferir-te'n tots els grapats. 

Em quede fosca,

tanmateix, tu marxes il·luminada,

Setmana del Llibre en Català

Enguany estaré dos dies en la Setmana del Llibre en Català de Barcelona.

• Divendres 13 a les 19.30h tindrà lloc a la Plaça de l'Escriptura una presentació doble amb l'escriptor Joan Pinyol dels llibres Marc i el poder sobre el temps i Ningú no mor.

• Dissabte 14 de setembre a les 20.30h a la Plaça de la Paraula celebrarem l'Any Estellés amb el recital poeticomusical: Estellés, un amor invencible, amb el cantautor Joan Amèric i una servidora. 

BORGES, ABSÈNCIA.

 

 

Un 24 d'agost com hui, però de fa 114 anys, naixia Jorge Luís Borges per deixar-nos joies com aquesta:

 

AUSENCIA

Habré de levantar la vasta vida

que aún ahora es tu espejo:

cada mañana habré de reconstruirla.

Desde que te alejaste,

cuántos lugares se han tornado vanos

y sin sentido, iguales

a luces en el día.

Tardes que fueron nicho de tu imagen,

músicas en que siempre me aguardabas,

palabras de aquel tiempo,

yo tendré que quebrarlas con mis manos.

¿En qué hondonada esconderé mi alma

para que no vea tu ausencia

que como un sol terrible, sin ocaso,

brilla definitiva y despiadada?

Tu ausencia me rodea

como la cuerda a la garganta,

el mar al que se hunde.

VAIG SOMIAR

(Per a Mar, avui que fa 11 anys, i per a sa mare, és clar)

VAIG SOMIAR

Vaig somiar que obria els ulls

i la vella casa del carrer dels àlbers

es tornava a omplir de llum i de somriures.

En el meu somni la felicitat tenia nom de vaixell,

i solcava la immensitat d’un blau sense horitzons;

en el meu somni les ninetes s’assecaven de tantes llàgrimes plorades

i s’enlluernaven amb una pluja de pedres precioses...

 

I en despertar vosaltres estàveu ací
envoltades d’una dansa de papallones joguinaires
i el dring-dring de tots els braçalets.

Entrevista al voltant de la publicació "Marc i el poder sobre el temps" (Onada, 2013)

 

Des de les comarques centrals valencianes, Mercè Climent és un dels nous valors emergents de la nostra literatura. Enguany ha publicat "Marc i el poder sobre el temps", el seu segon llibre dirigit al públic infantil i juvenil. Ens narra el relat d'un xiquet del poble de Muro que obté la capacitat d'aturar el temps al seu desig. L'obra ha estat il·lustrada per Àgueda Climent.

Quin és l’origen d’aquest projecte?

L’origen d’aquesta novel·la és un conte breu d’una pàgina que vaig escriure perquè es convertira en àlbum il·lustrat. Finalment aquest projecte no es va dur a terme, així és que vaig decidir aprofitar el tema (un xiquet que té el poder de parar el temps) i convertir el conte en novel·la. Marc i el poder sobre el temps es convertí així en un homenatge a la família, a la infantesa del pare (i de retruc, a la meva), al poble, als costums d’antany, al carrer dels jocs... Jo crec que en realitat la història la tenia a dintre des de feia molt de temps, només calia escriure-la.

Quins valors s’extrauen de les aventures d’en Marc?

Marc i el poder sobre el temps és una història plena d’humor i de fantasia, però a la vegada de moments de molta tendresa i de realisme. Té una clara intenció didàctica sense perdre el món somniador dels xiquets. Marc ens ensenyarà moltes coses, encara que ell necessitarà tota una novel·la per aprendre algunes de elles: a no ser egoistes, a no emprar la trampa per aconseguir les coses, a acceptar la gent que ens envolta amb les seus virtuts i defectes, a esforçar-nos per aconseguir les nostres metes, a gaudir amb el plaer de la lectura, a estimar la família, els nostres majors i els animals, a recuperar els jocs dels carrers i certs costums que potser no s’havien d’haver perdut mai i perquè no, a deixar oberta sempre la finestra de la fantasia.

Té el valor afegit que ha estat il·lustrada a mesura que el text creixia, de tal manera que hi ha una compenetració molt elevada entre lletra i imatges. I què dir de tots els petits homenatges que guarda aquesta deliciosa història? El tàndem Climent ha recuperat espais, personatges, històries i anècdotes reals per bastir la novel·la, com ara els jocs de carrer amb què han gaudit ja unes quantes generacions i que encara hui en dia estan ben vius.

 

 

La colla de Marc juga al carrer, al jardí… Reivindiques els jocs de sempre davant una infantesa cada cop més tecnologitzada?

Justament era aquest un dels objectius. Tornar a traure els xiquets al carrer i ensenyar-los jocs que no necessitaren d’una pantalla, d’un teclat o d’un comandament. És aquesta una novel·la atemporal on qualsevol xiquet (d’abans o d’ara) pot gaudir i veure’s reflectit.

El poble de Muro és gairebé un personatge més. Què et duu a ubicar l’acció en aquesta vila?

La primera novel·la infantil que vaig escriure –Lina Panxolina i el quadern màgic– la vaig ambientar en el meu poble natal, Alcoi. Era obligat que la següent història passara en el poble dels avis i del pare. La major part de la meva infantesa ha transcorregut en Muro: en un bancal de terra roja i oliveres mil·lenàries, en una xalet un tant destartalat i salvatge, i en una casa de poble de tres plantes i un hort, que ben bé podria ser la de Marc Fullana. Aquesta novel·la és un homenatge al Muro de la infantesa, al que resta intacte en els meus records.

Com ha estat la rebuda del públic?

Fa poc de temps que ha obert els ullets la nova criatura, encara ni camina, però sí que puc dir que tots els comentaris que he rebut han estat ben positius. M’agrada especialment els comentaris que rep de la gent adulta –Marc i el poder sobre el temps és una novel·la també per a nens, sempre dic– on quasi tots coincideixen en què els he traslladat a la seva pròpia infantesa. I no és bonic això?!

 

Com valores el panorama de la literatura infantil i juvenil valenciana?

Malgrat la crisi que afecta tota la cadena de producció del llibre (menys publicacions, menys ajudes, menys premis, menys vendes...) actualment tenim una literatura infantil i juvenil de qualitat, amb un ventall amplíssim d’obres, temes, autors... Fins i tot m’arriscaria a dir que la crisi està ajudant a fer un millor garbell, les editorials es decanten més per la qualitat literària que per altres criteris externs i la conseqüència directa és que les obres que finalment es publiquen són de millor qualitat.

Tens cap nou projecte a la vista?

Sempre hi ha nous projectes. L’escriptor no pot deixar d’escriure, o com a mínim pensar en un pròxim repte. Ara mateix treballe en la revisió final del meu primer poemari, i bé, a la carpeta de pendents resten encetades un grapat de històries per als més joves.

 

I, finalment, què hi faries si pugueres aturar el temps?

La pregunta aquesta em trasllada a la presentació que vaig fer a Alcoi el passat mes de juny, on l’escriptor Francesc Gisbert s’aventurà a dir que parar el temps és un somni només de xiquets, ja que els adults segurament triaríem poder retrocedir en el temps, potser per canviar algunes coses. Potser tenia raó, però no vaig a defugir la pregunta: jo si poguera aturar el temps el que faria sens dubte és llegir. Són tants els llibres i és tan curt el temps!

 

Publicat en el blog Sala de Premsa 

de l'Editorial Onada. 8 d'agost de 2013

Poema circular: La tendresa

LA TENDRESA

La tendresa

el prec de la mirada

la captura d’un sospir

el preludi d’un bes

del primer bes

una abraçada plena de mans

que abracen plenes de dits

que abracen

un somriure –el teu–

el meu nom dins de la teva veu

el darrer sospir que se’ns escapa

una caiguda de parpelles

la tendresa.

Guardó a la millor rapsòdia en els Premis de Poesia Recitada Invers

 

El passat 8 de juny Joan Amèric i jo debutàbem com a parella artística en la 1a edició del Premi de Poesía Recitada Invers de Carcaixent. I amb gran èxit. Amb tres poemes meus (La tendresa, Tot em porta a tu i Adormida en el teu somni), recitats per mi mateixa i molt ben acompanyada per la guitarra de Joan Amèric, el jurat format per Josep Manel Vidal, Salvador Lauder i Conxa Rovira, ens atorgavael guardó a la millor rapsòdia.

Aquesta era la primera vegada que mostràvem en públic el nostre treball conjunt, tot esperant l’estrena del recital poeticomusical Estellés, un amor invencible, el diumenge 16 de juny a L’Escenari d’Alcoi. Un molt bon auguri, sí senyor!

 

Fotografia amb tots els participants

 

Petit ens parla del llibre/cdmusical/obra d'art 14+1. Llenya Prima.

 

Ja fa algunes setmanes que vegem les xarxes socials jaspiades de cercles rojos amb un text que hi diu: 14+1. Llenya Prima. I rostres somrients que els sostenen. I inacabables missatges de felicitacions... Però què és açò de Llenya Prima?

14+1. Llenya Prima és un projecte multidisciplinar que trena música, poesia i pintura, per al qual hi participen 14 poetes (Maria Cabrera, Esteve Plantada, Mireia Calafell, Blanca Llum Vidal, Joan Duran, Estel Solé, Laia Noguera, Pau Gener, Anna Gual, Pau Sif, Mercè Climent, Pau Vadell, Anna Cortils i Jaume C. Pons.), 14 il·lustradors (Marta Altés, Albert Pinya, María Herreros, Lara Costafreda, Riki Blanco, Maria Diamantes, Pau Bonet, Mar Oliver, Joana Santamans, Cristòfol Pons, Sara H. Peñalver, Marc Pallarès, Maria Alcaraz i Laura Castelló) i el cantautor mallorquí Petit. Un projecte fet amb esforç, delicadesa i entusiasme que vol deixar constància que els Països Catalans acullen un bon grapat de joves talents que encendran, com la bona llenya prima, la flama de la cultura i la creació de les properes dècades. El mateix Petit (Joan E. Castells), juntament amb el col·lectiu d’emprenedors i gestors culturals Blowing Buffalo, són els responsables d’aquesta idea que uneix poesia i il·lustració emergent dels Països Catalans amb la seva música com a fil conductor.

Llenya Prima serà una realitat a la tardor gràcies a la plataforma de micromecenatge Verkami, ja que a manca d’una setmana ja s’ha superat amb escreix la xifra fixada de 2.900 euros. I encara s’espera anar sumant euros i mecenes els darrers dies perquè foc i flama s’estenguen.     

Avui entrevistem Joan E. Castells “Petit” perquè ens explique més coses sobre ell i Llenya Prima. 

 

1. Com sorgeix la idea de Llenya Prima? Per què aquest títol tan suggeridor?

El títol fa referència als bastonets primets, les branques d’un arbre que s’empren per encendre un foc. Ens cal aquest foc, ens cal mantenir viva la flama que ens il·lumina el camí. És un projecte comú en què, amb la gent de Blowing Buffalo, hem posat d'acord poetes i il·lustradors, joves, dels Països Catalans per a fer una mena de llibre/cdmusical/obra d'art, com una polaroid d'una generació artística. Intentaré crear un fil conductor musical d'aquesta poesia, per a crear una història rodona, amb punts comuns, que mostri aquest talent tan impressionant que hi ha al país. Hi ha una part important de responsabilitat col·lectiva en el fet de trencar les regles d'un món excessivament individualista, caminar del 'jo' als 'nosaltres'. Alguna cosa em diu que estam en el moment ideal per a fer-ho.

2. Quin ha estat el criteri per escollir aquests 28 artistes, entre poetes i il·lustradors?

Una mica de gustos personals, d'edat, de la gent que coneixia i del criteri també de Blowing Buffalo que d'això en saben molt. No hem pretès fer una antologia crítica, més aviat una instantània de les coses que personalment ens agradaven més i que jo em veia amb el coratge de musicar. El resultat el jutjarà cadascú, però estic ben convençut que l'èxit en l'acollida del projecte en el micromecenatge no és casual. És la prova de que el criteri ha estat molt encertat.

3. Com ha estat el procés per escollir els poemes?

Vaig proposar als poetes que m’enviessin una tria del seu treball, allò que ells es sentissin més còmodes perquè un desconegut hi posés ma i en cantàs alguna cosa. A partir d’aquest material he cercat poemes que em serveixin per a muntar-me un tot global, un concepte sobre el que treballar i sobretot que hi hagués alguna cosa que m’inspiràs a fer-hi música a sobre. No sempre passa!

4. Per què emprar la plataforma de micromecenatge Verkami?

L’arrel d’aquest projecte és el treball en comú, la construcció amb la miqueta que cadascú pot aportar. El benefici és un intangible, una unió entre tots els participants, artistes i mecenes, una fotografia del país que molts s’entesten en escapçar. Cercar l’aportació del micromecenatge era una decisió que a mi em semblava cabdal per a tirar el projecte endavant.

5. Encara manquen set dies perquè apareguen nous mecenes i el projecte ja supera amb escreix la xifra fixada. Com et sents amb aquest recolzament?

És fantàstic. Em vaig quedar sense alè quan ho vaig veure. Em sento molt en deute amb tots els que hi han participat, recolzant econòmicament o amb un poema, una il·lustració, una paraula d’ànim. M’ha animat molt a creure en el meu instint i a fer del procés de creació, de la part que em toca a mi, un joc alliberat de tabús i preconcepcions més pròpies dels adults.

6. En quina fase del procés està aquest CD-llibre il·lustrat?

Per a mi era importantíssim poder fer d’aquest treball una continuació de la meva obra anterior, a la que sempre hi he intentat posar un concepte, una història que contar, una coherència interna. El perquè d’aquella cançó, aquella paraula o aquell so. Quan vaig haver triat els poemes vaig veure que era imprescindible seguir aquesta estela, trobar un concepte d’unió, crear el pont entre tots els poemes que portés a qui s’ho escolti a un viatge sorpresa. En aquests moments estic fent les primeres maquetes de les cançons i mirant d’encaixar-ho tot abans d’anar a estudi a enregistrar les peces finals. És una feina llarga i intensa, però me l’he plantejada amb una gran llibertat i estic treballant a la vegada en un quadern d’artista on plasmar tot el procés de creació, amb paraules, explicacions, dibuixos o fotografies. 

7. Qui seran els teus companys de viatge en aquest nou disc?

Aquest és un aspecte molt obert a Petit, les meves portes sempre estan obertes a col·laboracions de qui vulgui venir. Aquesta és una convidada formal, eh! sempre es pot trobar una espurna nova. És molt probable, igualment, que alguns dels músics amb qui he treballat recentment, com Francisco Frieri, Estel Villaronga, Bartomeu Payeras o Miquel Massutí i juguin un paper important. La instrumentació serà molt variable, però a la vegada potser diferent del que he fet fins ara. Per a mi és molt important fer un vestit a mida a les paraules, i això implica directament a la instrumentació.

 

8. Petit, parla’ns una miqueta de tu. En primer lloc, per què Petit com a nom artístic?

M’agraden les coses que em sorprenen, per passar-me desapercebudes inicialment. La bellesa on ningú la veu directament, allò que m’encisa per la seva senzillesa en un món que tothom ho vol gran i lluent i que a la llarga és el que importa.

9. Després dels anteriors treballs Soulsaver Bird (2006), Loveshines Firefly (2008), The Black Bird Daisy (2011), Seda Índia (2012) i Cicles (2013), què suposa aquest nou treball en la teva trajectòria musical?

Aquest nou disc és una passa més de les moltes que hauré de fer. L’any passat, després de tocar a Canadà vaig començar a fer cosetes més nues, enguany a la gira a Portugal he tancat un cicle musical i ara sento que n’estic encetant un altre de nou amb unes coordenades noves, mentals, emocionals i creatives.

10. Quines influències musicals podem trobar a les teves cançons?

Voldria pensar que de tot. Però ja no confés les meves debilitats en públic, prefereixo que cadascú jugui a endevinar.

11. No sóc massa d’encasellar ni de taxonomies, però aquesta pregunta és obligatòria. Com definiries el teu estil musical? Quina evolució s’aprecia des dels teus primers treballs fins a aquest que aviat serà el darrer?

Quan vaig començar a fer música, tot i les concepcions que tenia del que volia fer, de petit i tot plegat vaig fer un disc molt elaborat instrumentalment, una banda de rock sencera, hi havia de tot. Diria que amb el pas dels anys he anant despullant-me cada vegada més. Fer-ho tot més senzill, més planer. Musicalment és obvi que he mamat la música anglosaxona, però crec que tampoc es pot considerar purament Americana. Aquest serà el meu proper treball, però dins mi ja sento com es va gestant la llavor del proper, amb lletres meves!.

12. Quan podrem escoltar, llegir, gaudir... Llenya Prima?

Si tot va com està previst cap a la tardor.

13. Com veus el panorama musical en llengua catalana ara per ara?

L’escena és sana i rica, potser la instrumentalització per part de les institucions l’ha viciada un poc, però amb la crisi tot s’està reordenant un poc i hi ha varietat i pocs complexes. Hi ha moltes propostes noves que m’agraden molt, per exemple els Ulldevellut, que tenen una cançó que és diu ‘Illa’ que per a mí és fantàstica. Malauradament, l’altra cara de la moneda de la crisi és la que tots sabem i ens repta a crear quelcom millor. Bandes com La Sentina, Linea Maginot, Maicalles o els Arthur Caravan m’omplen d’esperança.

14. Voldries afegir alguna cosa relacionada amb el disc o amb el procés de creació?

A la part de les cançons/poemes he convidat a tots els escriptors a ser partícips de la creació de la cançó. I està funcionant molt bé, rebre els seus inputs és un privilegi, saber les petites anècdotes de quan, com o perquè van fer aquells versos, que t’envien una imatge, una foto seva d’aquella època concreta o una cançó que els sonava al cap. És una forma de sentir-me molt unit a ells, i a la vegada d’incloure’ls també a la meva feina. Per la meva banda, porto una sèrie de mapes i quaderns on també documento tot el procés. Estam creant un món nou, i ens cal un mapa!.

Descripció projecte VERKAMI:

http://www.verkami.com/projects/5137

 

Publicat en el DGS

5 de juny de 2013

Carles Pastor ens parla del seu pròxim treball: "Dies de ràdio"

 

Carles Pastor es llança a l’aventura del micromecenatge per donar forma i veu al seu quart disc, Dies de ràdio, després de Travellers (2006), La noia del nord (2009) i Els ulls de Bob (2011). En paraules del propi Cales Pastor, veient el moment que travessa la cultura en general i especialment la nostra, el micromecenatge es una opció molt vàlida donat que tots eixim guanyant. Serà aquest un disc d’autor, narratiu i d’estil pop, que s’aproparà en ocasions al blues i la música celta, mullat per l’onatge del mediterrani, amb influències britàniques i americanes dels (clàssics) autors pioners, que acompanyen sempre a aquest cantant. Deu cançons amb lletres del propi Carles Pastor i dels poetes Francesc Mompó, Alba Àlvarez, Manel Alonso, Vicent Nàcher i Miriam S. Moreiras.

Dies de ràdio  encara està als llimbs dels discs no gravats, però amb el suport de tots nosaltres, que estimem la música de qualitat en la nostra llengua, aviat descendirà a la terra per omplir les nostres llars de bons moments. De fet, per segon any consecutiu, Carles Pastor ha estat finalista en el Certament Terra i Cultura, Premi Miquel Martí i Pol 2012 (premi que s’atorga a la millor cançó amb música original basada en un poema en llengua catalana) amb el tema Vaig plegar, amb lletra del poeta Francesc Mompó, que formarà part d’aquest disc.

Aprofitant que encara queden uns dies per a fer aportacions a aquest projecte força actractiu, li hem fet algunes preguntes a Carles Pastor perquè ens parle de Dies de ràdio i ens desvele alguns secrets d’aquest treball.

 

 

1. Carles Pastor, tres discos a l’esquena i un quart en camí, Dies de ràdio. Déu n’hi do! Digues, com definiries el teu estil com a cantant i músic?

Tornem al Carles Pastor narratiu i pop d’autor. La meitat del disc, de fet, el podríem definir així, l'altra meitat s’apropa més al blues, la música celta, amb un toc mediterrani i, com sempre, estaran presents les meues influències britàniques i americanes dels (clàssics) autors pioners.

2. Ja han passat set anys des del teu primer disc, ens podries parlar una mica de la teva evolució com a músic des de Travellers (2006) fins a Dies de ràdio?

Cada vegada busque més tenir el control d’allò que faig. En Travellers era més innocent però va ser un bon començament; La noia del nord va ser el meu primer treball en valencià, amb ell  vaig evolucionar les lletres i vaig descobrir la riquesa de la nostra llengua i la sonoritat exacta per a mi, a banda de un grapat de cançons encara que en la seua majoria gravades en directe, per a mi musicalment va ser un pas molt gran i és un disc al que tinc molta estima. Amb Els ulls de Bob em vaig endinsar en el gran repte de musicar onze poetes i poetesses valencians. No és fàcil fer un treball que tinga continuïtat.

3. Parla’ns un poc d’aquest nou projecte que tens entre mans Dies de ràdio i explica’ns el perquè d’aquest títol tan suggeridor?

Dies de ràdio és la recopilació de tota la meua obra, començant per la innocència de Travellers, passant pel desenvolupament musical de La noia del nord, fins arribar a la poesia d’Els ulls de Bob. Tota eixa experiència es barreja en Dies de ràdio. D’alguna manera el títol parla un poc de tornar a la infantesa, dels sentiments més primitius, de la soledat que queda a l'altre costat de l'espill que som nosaltres mateixos. El títol l’he agafat de la gran pel·lícula de Woody Allen. Després de ser pare he tornat a reviure moments i a recordar les coses que ens fan ser com som, he tornat a escoltar la ràdio, cosa que no feia des de fa molt de temps. La ràdio, d’alguna manera, simbolitza les primeres sensacions de tot.

4. En el teu anterior treball Els ulls de Bob musicaves 11 poetes actuals valencians, una mena d’antologia poética musicada. En Dies de ràdio parles de barrejar composicions pròpies i d’altres poetes. Quins són aquests poetes i què t’ha motivat a pensar concretament en ells?

Els poetes son: Francesc Mompó, Alba Àlvarez, Vicent Nàcher, Manel Alonso i Miriam S. Moreiras. Amb Mompó i Alonso ja vaig treballar en Els ulls de Bob i he de dir que tinc una afinitat especial. Nàcher és un poeta narratiu que m'interessa molt, Àlvarez és una jove poetessa que amb el seu primer llibre em va sorprendre i Moreiras és una poeta galega excepcional.

Ells tornen a ser la meua veu, trie els poetes perquè diuen en els seus poemes allò que jo també pense i que m'agradaria escriure, sentiments que compartim o imatges que em traslladen a records interiors que jo pensava que havia perdut. En definitiva, els poetes per a mi són la veu que et diu: “no estàs sol”.

5. Com ha estat el procés per escollir els poemes?

Molt complicat com sempre. En aquest treball només son 5 els poetes però podria fer un disc de 25. És una  llàstima perquè tinc un bon grapat de llibres a casa esperant-me, poetes com Pere Bessó, Vicent Penya, Àngels Gregori, Josep Piera i molts altres potser no tan coneguts, a banda de tornar a treballar amb poetes com Berna Blanch, Ramon Guillem, Teresa Pascual, Jaume Pérez Montaner... Podríem estar parlant de poesia que m'agrada i no pararíem en una bona estona. Al final has de triar i és cert que em deixe portar un poc per les circumstàncies de casualitat a l'hora d'escollir i per com sonen les paraules cantades al piano o a la guitarra.

6. Ja estan compostes totes les cançons de Dies de ràdio?

Si, Dies de ràdio està acabat. Vull dir, compostes totes les cançons amb guitarra, piano i arranjaments bàsics que desprès, òbviament, caldrà treballar a l'estudi.

7. Com definiries l’estil musical d’aquest darrer treball?

Jo crec que torna a ser un disc d'autor (però no de cantautor), sempre m'agrada vestir les cançons de la manera que sé, m'agrada experimentar però fins a cert punt, preferesc fer el que crec que sé fer, ben fet que no llançar-me a territoris que no domine, tinc en cmpte sempre que les cançons que faig funcionaran amb una guitarra i veu a l'escenari. Pots dir-me conservador en aquest aspecte però de moment continue amb l'estil que em trobe mes a gust.
De vegades quan trobe una melodia i m'agrada com sona no li done massa voltes i sí que busque una continuïtat en la cançó, d’alguna manera les cançons marxen com un tren o un cotxe en la carretera contemplant el paisatge. Això sí, en Dies de ràdio he fet 3 o 4 cançons que comencen a experimentar nous camins, com la música celta o un pop més anglès dels 90 i amb el toc blues i mediterrani que sempre m'acompanyen.

8. En Els ulls de Bob trobàvem ecos d’Antonio Vega o Van Morrison. I en aquest, hi ha batecs d’algun clàssic?

Jo escolte molt de blues per treballar la veu, sobretot blues dels anys 50,60 i cantat per dones com Bessie Smith, Billie Holiday, Carmen McRAE, o Ella Fitzgerald, entre d’altres. M'agraden molt músics com Mike Scott o George Harrison, però quan estic component tracte de trobar un estil que siga el més personal possible,.

9. Finalista dos anys consecutius en els Premis Premi Miquel Martí i Pol, a la millor musicació de poema en català de l'any, amb A Mercè del temps (2011) i Vaig plegar (2012), tots dos del poeta Francesc Mompó. Què ha significat per a tu aquestes mencions?

Es curiós que et telefonen i et diguen que a Lluís Llach li ha agradat molt una cançó teua. Realment és molt gratificant. Formar part durant dos anys consecutius del CD-llibre TERRA I CULTURA és un plaer, i compartir CD amb gent com Silvia Pérez Cruz, Miquel Gil o Roger Mas, encara ho fa més gran. De tot això Mompó en té gran part de mèrit.

10. Qui seran els teus companys de viatge en aquest nou disc?

Dies de ràdio és un recull de temps, com et comentava abans, per això he volgut treballar amb músics que m'han acompanyat durant aquests 7 anys. En primer lloc Pau Cháfer al piano i hammond amb qui ja vaig treballar al disc Travellers i que és una joia de músic; Silvia Martí, a la bateria; Zábalo Borràs, al saxo; i la veu de Mari Bautista, companys de La noia del nord; Juanjo Blanco al llaüt i arxillaüt, company incansable; Jordi silvestre, violinista jove però molt preparat que ha estat rodant amb mi l'últim any Els ulls de Bob; i Borja Penalba, al baix i acordió com a novetat per a mi, un músic sobradament reconegut pels seus treballs. És a dir, un luxe de banda per a fer feliç a qualsevol.

11. Encara no està gravat el disc, però ja teniu la portada. Qui és l’il·lustrador?

Federico Fernández és un artista de Vigues que treballa sobretot literatura infantil, té gran part de la seua obra publicada en les editorials Galaxia I Kalandraka i a més va ser Premi Nacional d'Il·lustració l'any 2002 per l'obra  ¿Onde perdeu lúa a risa? És un luxe poder comptar amb ell.

12. Per què t’has decidit per la plataforma de micromecentage VERKAMI per a llençar el teu pròxim treball? Què passaria si no assolires la quantia que t’has proposat?

M'agradaria fer un disc contundent, amb un grapat de músics on cadascú aporta la seua professionalitat i el seu sentiment. M'he envoltat d'una gran banda, d'un fantàstic il·lustrador, de l’estudi XALOC que és com si fora ma casa amb Juanjo Blanco al capdavant. Tinc pensat un disseny per al disc senzill però molt, molt xulo (tipus vinil), de merchandising amb samarretes, il·lustracions originals, xapes... i tot això només ho puc fer amb una plataforma com VERKAMI, que et permet reunir els diners i treballar amb tota la llibertat del món.

Si no assolírem el pressupost necessari –i  sóc conscient que és molt complicat arribar-hi–, en arribar eixe moment li pegarem voltes a la història, evidentment no podré fer el treball de la manera que tenia al cap, però moltes vegades les portes es tanquen per obrir-ne d'altres. El fracàs no forma part del meu llenguatge musical, estic fent música des que tenia 16 anys, ara en tinc 37, si estiguera ací de passada no haguera estat mitja vida darrere dels acords. La música és per a mi un lloc on em trobe dins del món.

 
Descripció projecte VERKAMI:
http://www.verkami.com/projects/5047

 

Publicat en el DGS

16 de maig de 2013

Sant Jordi a l'Octubre, només a València

Foto: El País 

Dimarts 23 d’abril el Centre de Cultura Contemporània Octubre de València es vestia de gala per celebrar la seva 2ª edició de Sant Jordi. Un dia on es retia homenatge al llibre, a la rosa i al sant, sí, però també un dia de celebracions poètiques, ja que aquest any és el centenari del naixement dels escriptors Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joana Raspall, Joan Teixidor i Marià Villangómez. Un dia, en el 20 aniversari de la seva mort, on es retia merescut homenatge al poeta de Burjassot Vicent Andrés Estellés, el poeta més gran en llengua catalana que ha donat el País Valencià des del segle XV, l’època daurada d’Ausiàs March i Roís de Corella.

No faltaren ni les roses, ni els llibres, ni els autors; tampoc la música, ni els homenatges, ni les reivindicacions en aquesta festa que tenia com a mestra de cerimònies la periodista Reis Juan i que era retransmesa en directe a través de la web 9exili.com, la ràdio i la televisió que els treballadors afectats per l’ERO de RTVV han posat en marxa. Per què la nostra –nostra?, millor dir seva–  televisió pública, és evident, no està per aquestes coses de la cultura, ni per un poble que puga tenir idees pròpies. De fet, la reivindicació dels mitjans de comunicació en català al País Valencià fou altre dels eixos vertebradors de l’acte, així com la solidaritat amb la vaga de Catalunya Ràdio per les retallades. Com és de perillós que un territori es veja privat dels mitjans de comunicació en llengua pròpia!

Gemma Pasqual, vice-presidenta del País Valencià de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), una de les organitzadores de l’acte explicava la voluntat d'arrelar una tradició que té més seguiment a València del que es pugui conèixer, perquè entre d’altres coses Sant Jordi va ser patró de València i molta gent celebra la Diada amb llibres i roses, malgrat la mancança del suport institucional. El Sant Jordi d’enguany estava organitzat per Acció Cultural del País Valencià, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, amb la col·laboració de l’Associació d’Editors del País Valencià, el Servei de Normalització Lingüística de la Universitat de València el PEN català, la llibreria 3i4 i La Casa de les Flors.

 

Una cinquantena d'escriptors, per ordre alfabètic de cognoms, anaren llegint fragments de la seva obra: petits tasts de novel·les, contes, poesies, teatre... que deixava clar el bon estat de la literatura catalana feta al País Valencià. Francesc Anyó, Francesc Aledon, Josep Antoni Alfonso, Xavier Aliaga, Joaquina Barba, Pere Bessó, Teresa Broseta, Núria Cadenes, Esperança Camps, Carles Cano, Rafel Castelló, Mercè Climent, Vicent Coll, Francesc Collado, Carles Cortés, Vicent Cortés, Isidre Crespo, Joan Carles Girbés, Ramon Guillem, Rafa Gomar, Tomàs Llopis, Rubén Luzón, Begonya Mezquita, Carme Miquel, Manuel Molins, Jesús Molla, Francesc Mompó, Anna Moner, Enric Monforte i Casañ, Octavi Monsonís, Jaume Pérez Montaner, Eusebi Morales, Joan Navarro, Gemma Pasqual, Vicent Penya, Begonya Pozo, Isabel Robles, Lluís Roda, Manel Rodríguez Castelló, Rosa Roig, Antoni Rubio, M. Carmen Sàez, Vicent Salvador, Encarna Sant Celoni, Xavi Sarrià, Jordi Sebastià, Núria Sendra, Ferran Suay, Josep Usó, Rafa Xambó i algun més que s’hi afegí a darrera hora a aquesta gran festa, a manera de jam session. Fins i tot, des de l’Alguer, el poeta de Borriana establert a l’illa italiana que parla català, feia la seva aportació.

 

L’acte el tancava l’actuació del cantant Miquel Gil que, entre d’altres cançons, interpretà la 'Rosa de paper', on versiona un dels poemes emblemàtics d’Estellés, mentre la filla del poeta, Carmina Estellés, als seus peus, feia una autèntica rosa de paper, amb dits experts, però segurament balbs per tanta emoció. I és que les roses blanques, fetes de paper de diari, també tingueren el seu protagonisme, ja que estaven repartides per totes les taules del rebedor que tan gran festa acollia.

 

 

Publicat en el DGS

25 abril de 2013

Alexandre Ros, Enric Sanç i Hèctor Serra presenten els seus poemaris al Centre Cultural Ovidi Montllor d'Alcoi

Divendres passat tenia lloc al Centre Ovidi Montllor d’Alcoi una triple presentació poètica: Trèmolo, d’Hèctor Serra; El plany de les lletres ferides, d’Enric Sanç; i Rerefons, d’Alexandre Ros; tots ells publicats per l’editorial Germania.
Jo vaig tenir la immensa sort de fer d’amfitriona d’aquests tres poetes valencians, que venien de lluny per oferir-nos els seus versos.
Per ordre alfabètic de cognoms vaig anant presentant els escriptors (Ros, Sanç i Serra) i parlant de les seves obres. Un a un, anaren descobrint-nos en un primer torn de paraula com havien nascut alguns dels poemes, el procés seguit fins a tenir el llibre a les mans, la manera particular d'entendre l’escriptura i, sobretot, la poesia, com veien ells la situació actual del país i com ho acaraven en la seva obra... En una segona ronda els poetes ens delectaren amb alguns dels seus poemes.

Alexandre Ros i Ros (Bonrepós i Mirambell, 1968), llicenciat en Dret ha participat en les antologies: Solcs de Paraules (Llibres de l’Aljamia, 2000) i Ponts de Paraules (Amics de Joan Valls, 2008), i ha publicant, a més, en solitari el llibre Bé i avant. Recull vinarossenc (Antinea, 2004) i, juntament amb Francesc Pou, el volum De fil de Veu (Misèria i companyia, 2009). A la xarxa, des de 2006 publica el blog El cau de l’oroneta.

Rerefons és un poemari minimalista, format per 89 poemes, sense títols, només numerats, disposats en l’ordre en què van ser sentits i escrits. Són poemes curts, on podem trobar fins i tot poemes d’un vers, com el poema 17 que diu “I floriran les penes”, fins a un màxim de 13 versos.Llegir aquest llibre és com fullejar un àlbum, on cada poema és una instantània d’un sentiment viscut. Directes, colpidors, amb un cert to d’angoixa i desesperança. Poemes de versos lliures, plens d’espontaneïtat i intuïció. 
Rerefons és un poemari cubista, on el jo poètic construeix la seva obra a partir de fragments solts i esparsos d’allò que el fa sentir, per tornar a recompondre’s a sí mateix, el ésser que va ser o, segurament, un de nou, amb el pòsit que li ha pogut deixar l’experiència d’algunes situacions viscudes. Rerefons és un intent de trobar-se a si mateix en un estat de pèrdua, de desorientació.Al poemari podem apreciar alguns dels temes que preocupen el poeta: el gaudi de l’instant, el paisatge, l’emoció, el temps, l’amor, la desesperança, el pòsit que ens deixa l’experiència, la solitud, la impressió.
El poeta confessa que escriu per arribar a entendre’s, a arribar a ell mateix. Així que Alexandre Ros és creador i receptor alhora de la seva obra, escriu allò que intueix que sent i vers a vers, poema a poema, va despullant-se, descobrint-se, per vestir el nou home que serà. Envellit, ferit, però més savi, més fort. Sí, perquè malgrat l’halo de tristesa, d’angoixa, de desesperança que trobem al llarg dels 89 poemes, finalitza el seu Rerefons vestint-se amb un vel d’esperança transparent, reprenent el camí, però ho deixa ben clar, que no serà el mateix, perquè ell ja no serà el mateix.  

Enric Sanç i Ferrandis (València, 1976) llicenciat en Econòmiques. En 2012 publicà el seu primer poemari El plany de les lletres ferides, el títol del qual coincideix amb el nom del seu blog que obrí en abril de 2011 per publicar alguns del seus poemes. També ha col·laborat en una antologia Estels de paper. Vint-i-un poetes per al segle XXI en la col·lecció "Mil Poetes i un País", tots dos a l'Editorial Germania.

43 poemes conformen El plany de les lletres ferides, un llibre que abraça diferents temes amb ritmes, formes i tons molt variats, amb una clara estructura de díptic on la primera de les parts abraça els poemes amorosos i una segona part, on trobem els poemes més crítics i compromesos. Els temes que hi predominen són l’amor en totes les seves vessants, el fet d’escriure, la mort, els records, l’esperança, la crítica social, la crida a la lluita, la recerca de la llibertat... Tots ells amb el nexe comú la ferida, la nafra, l’escletxa, el descosit, la cicatriu. Però malgrat tantes i tantes ferides, el poemes ploren però no sagnen, perquè a dintre dels versos batega una esperança, un optimisme vital, unes ganes immenses de llegir, escriure, aprendre, estimar... viure. Poemes escrits amb tota la paleta de tons, des de la tendresa més exquisida fins al to més corrosiu i crític.
Enric Sanç té la capacitat de dominar les rimes i els ritmes, per la qual cosa es pot permetre la llicència de transgredir-los, i per tant ferir-los. Però no solament això, sap jugar amb les paraules, els ha ensenyat a ballar, a fer tombarelles, a parlar i a cridar, a emmudir si cal. I les lletres, en aquest sentit, no es planyen, que riuen, i de quina manera! una riallada ben sonora. Trobem en el llibre de Sanç un llenguatge acuradíssim abillat amb elegància d’aparents, d’oxímorons, de jocs de contraris, de mots inventats, d’encabalgaments... I tot per trenar la realitat i el record amb els somnis, les quimeres i els impossibles., a la recerca des de qualsevol espaitemps dels tresors més preats: la cultura i la llibertat. Amb llum sobre la foscor i esperança pel futur, malgrat els planys i les ferides.

Hèctor Serra Cubilles (Aldaia), llicenciat en Periodisme per la Universitat de València, és home inquiet, actiu, practicant d’un periodisme compromés amb la cultura i el país. Des de l’any 2003 col·labora en diferents mitjans de comunicació com ara Aldaia Ràdio, el periòdic quinzenal L’Accent o el digital cultural Núvol.com. A la xarxa manté actualitzat el blog “L’extrarradi”. Amb la publicació de Trèmolo, el seu primer poemari llarg, es posa de manifest, a més, la seva faceta de poeta combatiu, tant a nivell nacional com social.


Trèmolo, un poemari madur i madurat que irromp al panorama poètic del País Valencià amb la força d’un terratrèmol i el soroll d’un terrabastall. Un poemari que conté versos esculpits amb la delicadesa de l’assenyat artista, que no té cap pressa com no siga la de tenir entre els dits l’obra d’art perfecta i acabada. Un poemari on el vers vola lliure per fer-nos sentir el moviment, la sensació d’anar sempre a la deriva, d’estar naufragant entre dos espais i dos temps, sempre a sota d’unes plaques tectòniques enfurismades unes vegades, calmades d’altres.
Trèmolo s’estructura bàsicament en dos grans blocs, o millor seria dit en dos grans espais –Insular i Peninsular–, els límits dels quals sempre estan difusos, uns límits que defineixen els límits dels Països Catalans.  És en Insular on trobem els poemes d’aigua, simbolitzats per la mar, la pluja, els oceans, les llàgrimes, els estanys... fins i tot, per la humitat íntima. En Peninsular ens endinsem en els poemes de terra –una terra que se’ns mostra sempre banyada– on l’autor intenta plasmar la convivència entre la ciutat de sempre i la d’ara, uns poemes que caminen per la ciutat però sobretot per l’extraradi. Aquesta part alhora es divideix en dues coordenades temporals: Tradició i (Post)modernitat, on el poeta ens parla de contrastos: la terra, els costums, el temps d’abans, el temps que era... front a la ciutat, de l’actualitat, el temps d’ara, el temps que és...Trèmolo, en definitiva, és un corpus de textos per on davalla una escampadissa de fons i forma en un univers que calla i esclata alhora. On la vida pren contorns postrems i les coordenades dibuixen els atles dels sentiments.

La presentació acabà amb la signatura d'exemplars per part dels autors, i com que hi havia tan bon ambient, els autors juntament amb un bon grapat dels assistents arrodonírem la nit amb un bon sopar de germanor. 

SEMPRE SAMPEDRO

 

 

Avui la notícia de la teva mort ha cobert de boira el dia. Què gran ets -present històric, atemporal... Tu has fet que llevara la pols al mot humanista... Amb tu la lucidesa sempre s'ha sentit ben acompanyada... Quina sensació d'orfandat ara mateix... Quanta emoció quan et veig i t'escolte encara viu... Gràcies, Jose Luís, per compartir tanta saviesa...

Ja he anat a buscar a la prestatgeria La sonrisa etrusca...

 

ETERNA PRIMAVERA

 

 

Avui el calendari t’ha cobert d’eterna primavera. I en ser-ne conscient el dia ha començat a omplir-se’t de VIDA; com la vida se’t continua omplint de dies. Vic et ve a la memòria i recuperes els seus números i intentes una nova combinació de xifres màgiques. La noia de cabells vermells i medicina al nom vesteix la vesprada de cine. La butaca 8 t’abraça quan escoltes l’UNIVERS replet de meravelles i et corprén un infinit fet d’abelles roses. Durant tot el dia un ocell de paper t’ha parlat de voler i volar i sobre les seves ales d’etern aprenent has escrit una data que sempre recordaràs: 8 d’abril de 2013.