dijous, 7 de febrer del 2013

ALCOI HOMENATJA L’OVIDI MONTLLOR

 

 
Comence a escriure aquest article un 4 de febrer, en aparença podria dir-se que és una data qualsevol que mai no recordaré. Escolte les cançons d’Ovidi Montllor, com també faig tants altres dies, però amb el sabor afegit que avui celebrem l’efemèride del seu aniversari. Sí, perquè un dia com avui, fa 71 anys, naixia a Alcoi aquest homenot que representà la lluita, la llibertat, l'inconformisme i la resistència; la música, el teatre, el cinema, la poesia; la llengua, la cultura, el país.
 
Repare en què les seves lletres van carregades de denúncia: a l'opressió, a la censura, a la fam, a la misèria, a la por, a l'explotació, a la corrupció, a la precarietat laboral o als sous de misèria... És evident que l'Ovidi –el nostre Ovidi, que també podríem anomenar-lo el clàssic, perquè sempre serà un model digne d’imitació– està  de total actualitat i que ens calen més Ovidis per a dur a terme la nostra lluita. Sí, Ovidi, volem guerra!
 
Però jo volia parlar de l’homenatge que dissabte passat la ciutat d’Alcoi li retia, començant així a fer justícia a la memòria d’Ovidi Montllor i Mengual (1942-1995), cantant, poeta i actor, fill de la classe obrera alcoiana i dels seus ideals humanistes i llibertaris, posant una placa a la casa on va nàixer i viure.
 
Encara coberta amb les quatre barres de la bandera de la ciutat, la placa bategava amb l’actuació del cantautor, també alcoià, d’Hugo Mas que interpretà El meu poble Alcoi i obria així l’acte.
 
 
 
Jordi Tormo, regidor de política lingüística, dirigia les primeres paraules a un poble emocionadíssim que li tenia igual el fred de neu o la pluja que començava a caure i que es combregava al número 15 del carrer Sant Joan de Ribera. Tormo deixà ben clar que Ovidi Montllor no és de ningú, sinó de totes i tots, i que per tant l’acte no era de ningú, sinó de tothom. I és que com diria Ovidi, que té paraules per a totes les situacions, “perquè tot és de tots”. Continuava explicant que Ovidi Montllor era patrimoni d’Alcoi i de Barcelona, patrimoni del País Valencià, de Catalunya i dels Països Catalans, patrimoni universal, dels seus familiars, dels amics, dels que l‘estimen, de les entitats culturals que des de la resistència l’han mantingut sempre viu front a les adversitats, patrimoni de la cançó, poesia, cinema i teatre. Totalment d’acord.
 
Després d’anunciar el guió de l’acte, s’adreçà molt emotivament al record de l’Ovidi i exclamà: “Amic s’han acabat les teves vacances, hui no ets qui se’n va, ets qui torna. Benvingut de nou, Ovidi”.
 
 
I la placa s’agitava...
 
El següent en parlar fou Vicent Lluna, representant de la junta directiva del Centre Cultural Ovidi Montllor. Senzillesa i coherència, passió, serena violència, amb tan poques paraules féu un dibuix perfecte de qui fou aquest homenot a qui es retia homenatge. El Centre Cultural Ovidi Montllor des que obrí les seves portes en 2002 s’imposà entre els seus objectius principals donar a conèixer i difondre la seva obra. Lluna ens recordava que l’Ovidi mai no havia sigut de la devoció de la gent del puntet, desarrelats que tenien el desig que caiguera en l’oblit. Però res més lluny, malgrat les males arts i el poder, no ho han aconseguit. La vigència d’Ovidi Montllor, ja ho deia Francesc Bodí, no necessita justificació de cap classe, com els estels que veiem al cel, brilla intensament i persistent, i continua donant-nos llum amb la seva veu i el seu art.
 
Després de divuit anys de fer vacances i després que ciutats com ara Barcelona, Ontinyet, Aldaia, etc etc han posat el seu nom a places, carrers, avingudes i centres culturals, a Alcoi, la ciutat que el va veure néixer, a la que va cantar a tot arreu, la de costeres i ponts, música i telers, com deia Estellés, l’Alcoi que el desesperava i que alhora estimava tantíssim, es retroba amb un dels seus fills més il·lustres.
En nom del CCOM, Lluna concloïa el seu discurs afirmant que estaven satisfets, que donaven tot el suport a tots aquests actes i felicitaven al govern municipal per fer-lo possible.
 
 
I la placa es desbocava...
 
A continuació fou el torn del poeta David Peidro, que elaborà per a l’ocasió un panegíric a Ovidi i recità dos poemes seus: Als pares amb tota la impotència, per a ell una de les cançons més tendres i més crues alhora de l’Ovidi; i Voleu guerra? que dedicà a son pare.
 
Feliu Ventura, cantautor de Xàtiva, llegí una carta que escrigué en el seu moment amb motiu del 70 aniversari del naixement de l’Ovidi, original perquè emprà únicament fragments inclosos a les cançons de l’Ovidi.
 
 
 
I la placa glatia...
 
Toti Soler, el guitarrista que tants anys el va acompanyar i el seu germà Xavier Montllor van descobrir la placa que s'amagava darrere la senyera d'Alcoi, encapçalada per uns versos de l’emblemàtica Cançó del cansat i on queda de manifest el seu treball en el camp de les arts i els seus valors cívics. L’altre Montllor digué que era un dia especial, agraí a l’Ajuntament aquell gest perquè creia que el seu germà bé que ho mereixia i afegí que, encara que l’Ovidi no era d’actes públics, haguera estat orgullós d’estar-hi en aquell moment.

 

 
El punt i final dels parlaments el posava el senyor batlle, Antoni Francés, que parlava d’aquest com un acte de Justícia i llevava tot mèrit al govern municipal per donar-li’l al poble, ja que gràcies a la veu i el clamor de la ciutat d’Alcoi es feien actes com aquest. I afegia que continuarien els propers mesos fent actes, no solament per homenatjar l’Ovidi sinó recuperar la seva veu que sempre estigué al costat dels oprimits i que té més vigència que mai.
 
 
Perquè aquest només és el primer pas, d'uns quants, per homenatjar la figura d’Ovidi Montllor, un dels fills més destacats de la ciutat, que no havia estat abans reconeguda per l'ajuntament, fins fa poc a mans del PP. La petició d'un carrer amb el seu nom també havia estat objecte d'una campanya a la xarxa, és per això que el nom del passeig del Viaducte passarà a anomenar-se Passeig d’Ovidi Montllor, nom que es farà oficial el 10 de març, coincidint amb el divuitè aniversari de la seva mort. Paral·lelament, al jardí del passeig s'instal·larà l'Espai Ovidi Montllor, on s'exposaran textos escrits per unes quantes personalitats sobre la relació d'Ovidi amb el cinema, el teatre, la música i la poesia. Al passeig també s'hi inaugurarà una escultura d'Ovidi Montllor, que l'ajuntament ha encarregat a l'artista alcoià i amic Antoni Miró.
 
Alcoi retorna una mica a Ovidi Montllor tot el que ell ha fet pel nostre poble, país, llengua, cultura... Han passat molts anys i encara dura la vida dura, però nosaltres de part dels bons fins a la mort.
Article publicant en el DGS
6 de febrer de 2013

dimecres, 6 de febrer del 2013

MIRACLE


 
 
MIRACLE

Buscaré l’unicorn i les volianes
i cultivaré amb gira-sols l’ermàs,
apagaré totes les flames
i encendré tots els sols.
Amb el treball de les mans
esculpiré el miracle,
les llàgrimes cessaran el plor,
el marbre esdevindrà gest 
i les paraules tornaran a significar

dimarts, 5 de febrer del 2013

Et done els meus ulls...


 
 
El done els meus ulls
perquè des del meu rostre
només saben mirar el no-res,
aquest no-res
que és l'únic tot que ara hi veig.

dilluns, 4 de febrer del 2013

OVIDI, VOLEM GUERRA!

 
Un dia com avui, fa 71 anys, naixia a Alcoi un homenot que representà la lluita, la llibertat , l'inconformisme i la resistència; la música, el teatre, el cinema, la poesia; la llengua, la cultura, el país. Avui em pose les seves cançons, com també faig d'altres dies, i repare en què les seves lletres van carregades de denúncia: a l'opressió, la censura, la fam, la misèria, la por, l'explotació, la corrupció, la precarietat laboral o els sous de misèria... És evident que l'Ovidi -el nostre Ovidi, que també podríem anomanar-lo el clàssic- està de total actualitat, i si no escolteu la cançó Voleu guerra? I què em dieu, no és cert que, ara més que mai, ens calen més Ovidis?
 

 
Voleu guerra?
 
Un estómac cada volta més prim
més encongit i delicat, etc...
Unes despeses necessàries pel cap
cada colp més: aspirines, calmants.
Un cor més malaltís. Més cansat,
quotidianes angoixes i patirs
per notícies, per morts, per tot.
Va bé senyors? Va bé?
 
Una pell inclement marcada al viu
dura i aspra. Una pell cicatriu.
Uns ossos plens de reuma. Encarcarats.
Una sang canviada a poc a poc
ara ja no és sang bona. Mala sang!
Uns ulls cansats de veure fàstics,
bestieses. Imatges terrorífiques.
Unes orelles sordes de sentir
mentides. Paraules i sorolls.
Va bé senyors? Va bé?
 
Una boca mandrosa. Cansada.
Amiga de les mans: Tapa't la boca!
Un cervell desfet. Turmentat.
Uns pulmons a mig gas. Destrossats.
Una remor companya cada instant.
Terrible, que m'empeny al combat.
El darrer, el més fort, dia a dia.
Un fetge com un bou: demanant la topada.
I ara què senyors? Va bé? Va bé?
 
I una esperança que no em deixa mai:
Al capdavall morir-me content.

dimecres, 30 de gener del 2013

Concert per la Revolta: Al Tall, Maria del Mar Bonet, Joan Amèric i Carles Dénia

 

Passió, valentia, compromís, il·lusió, voluntat, esperit combatiu, crítica, convicció... són alguns dels trets d’identitat de Ca Revolta, un espai de llibertat expressiva i artística, independent de les institucions, un referent de múltiples projectes, de diversitat, de pluralitat, generadors d’idees al servei de lluites i iniciatives diverses, amb la finalitat d’escapar de l’asfíxia cultural valenciana. Perquè sí que hi ha altres maneres de fer, d’estar, de relacionar-se, de viure, de combatre, i la família Ca Revolta és defensora d’aquesta filosofia, perquè saben que pot haver una altra València: una ciutat més viva, més crítica, més solidària, més amable. Un lloc emblemàtic situat al Barri del Carme on la gent, de tant en tant, es reuneix per escoltar música en directe, gaudir amb la presentació d’un llibre, emocionar-se amb un recital de poesia o, senzillament, fer una copa amb els amics i gaudir d’una bona conversa.

Però Ca Revolta no passa per un bon moment. Ve arrossegant des de fa alguns anys una cadena de ferro amb una bola molt feixuga en l’última de les seves baules: l’assetjament i l’ofegament econòmic a què els sotmet l’Ajuntament de la ciutat. De fet, van haver de fer front a més de 60.000 euros en multes i sancions, diuen aquells que per excés de música ambiental i no tenir el local en condicions (açò és no tenir el cartell d'avís sobre l'aforament del local o el de prohibició de venda d'alcohol a menors), a més del tancament del local, per sort, de manera provisional, o negar el permís d’activitats artístiques i musicals. El coordinador de Ca Revolta, Enric Valero, ja ha declarat en diferents ocasions que l'ajuntament els sotmet a una persecució des de fa anys, concretament 13, el temps que fa que van obrir.

Ofegar econòmicament una entitat com ca Revolta que no rep ajudes ni subvencions, que no té influències de cap partit polític, és la manera que tenen aquells de deixar-la morir i, de pas, delectar-se en la seva agonia. El mateix ofegament econòmic que ha patit Acció Cultural del País Valencià per les emissions dels repetidors de TV3 i també la Companyia Teatre Micalet, que va haver de tancar la porta de la sala Teatre Micalet per la inviabilitat econòmica del seu projecte de programació teatral en català. Sempre el mateix atac contra la llibertat d’expressió, contra la cultura no institucional, contra els drets mínims de convivència democràtica. Sempre els mateixos: aquells.

 
Malgrat les dificultats els de Ca Revolta no es creuen de braços, i acompanyats de tants i tants amics (persones i organitzacions), continuen amb la seva revolta, la nostra revolta. En aquest sentit, aquest dijous 31 de gener, tindrà lloc a la ciutat de València un concert solidari: Concert per la Revolta. Serà al Palau de Congressos, on hi caben més de mil quatre-centes persones, amb un cartell de luxe: Al Tall, Maria del Mar Bonet, Joan Amèric i Carles Dénia, de fet quan encara mancaven dues setmanes per al concert, ja no hi havia entrades a la venda. Una gala que estarà presentada per Maria Minyana i Josep Manel Casany.

Quatre dels grans del nostre país –també gran, per molt que aquells el vulguen menut, ningunejat, callat i submís– es pugen a l’escenari per recolzar la causa de ca Revolta, que no és una altra que la de tots nosaltres, que cada dia lluitem per allò que creiem just: llengua, cultura, drets, igualtat...

Un concert especial per molts motius. En primer lloc per la finalitat solidària de l’acte en sí, però també serà un gaudi escoltar la formació Al Tall a València, quan fa molt poc de temps que han anunciat el seu comiat; el fred no impedirà que el públic desitge nedar en la mediterraneïtat de la Maria del Mar Bonet; els cors s’ompliran de joia amb la veu i les melodies del Joan Amèric que ens presenta nou treball –Directament– després de més de dotze anys de silenci discogràfic; i la sang serà saba, la pell escorça i els dits arrels quan Carles Dénia ens delecte amb cançons que tenen la saó de la terra.

Música al servei de la revolta.
 

30 de gener de 2013

dimarts, 29 de gener del 2013

Visita a la Casa de la Dona de Silla




El passat dimecres 23 de gener em convidaren a La Casa de la Dona de Silla per xarrar sense pèls a la llengua de Somiant amb Aleixa, llibre que acabaven de llegir i, diria pels seus comentaris, també de gaudir. 

Xaro Alcaide, mestra de cerimònies, fou qui em presentà a la resta de companyes. Jo em sentia molt pagada perquè, com els vaig dir, aquell era –i ja ho serà sempre, és el que tenen les primeres vegades, que res els pot furtar el lloc– el primer club de lectura al que assistia com a convidada.
 

 Vaig parlar uns minutets de l’obra, tampoc no massa, perquè vaig saber de seguida que allò no seria una presentació convencional i de seguida s’establí un diàleg –o conversa, perquè van participar quasi tots els assistents. Em feren preguntes (de vegades innocents, d’altres un tant indiscretes, el caliu que es creà bé que convidava a les confessions), a donar-me les seves opinions, a explicar-me les seves experiències amb la lectura i el gènere eròtic, a ressaltar fragments del llibre que els havien colpit per la seva bellesa literària (era un goig escoltar amb veu de dona paràgrafs per on mil vegades vam passar i poder llegir als seus ulls les espurnetes només sap encendre l’emoció).
 
 
Vaig gaudir molt amb aquest grup de dones valentes, lluitadores, divertides, simpàtiques, sinceres... I encara volien donar-me les gràcies per anar-hi! Les que elles tenien, cada dia no ens regalen una vetllada tan meravellosa com aquella. I encara quedava el sopar de picaeta que havien preparat, amb treball i estima, es notava... Fins i tot Sento Beguer, el llibreter, vencé la vergonya de ser l’únic home entre tantes dones i s’hi quedà.
 

Quiemada i tot que feren per a l’ocasió. I és clar jo, com a convidada, vaig haver de llegir el conxuro. En gallec, faltaria més. Estic convençuda que així vaig espantar definitivament tots els mals de l’ànima, que des de gener em persegueixen. E cando esta queimada baixe polas nosas gorxas, quedaremos libres dos males da nosa alma e de todo embruxamento.

 
Vull agrair també al Centre Ocupacional Tola, que està al límit de la seva resistència, el regal tan maco que em feren: quatre llibretes precioses fetes amb materials reciclats i pintades a mà, just en el moment que acabava de ratllar la darrera de les pàgines en blanc del meu bloc. Molta força companys.
 
 

dimarts, 22 de gener del 2013

Eros i Lletres


El Levante es fa ressò de la vetllada literària Eros i Lletres que tingué lloc divendres a Ca Bassot, on participàrem tres dels guanyadors de l´únic premi de literatura eròtica que queda viu no solament als Països Catalans, sinó a tot l'estat espanyol: Carles Cortés amb "Sara i la dona sense atributs", Xavi Mínguez amb "La flor de Hanako" i jo mateixa amb "Somiant amb Aleixa".

dilluns, 21 de gener del 2013

LINA PANXOLINA ALS PREMIS TIRANT AVANT

 
Els alumnes de 4t B del CEIP Juan Carlos I d'Almenara obtingueren divendres passat el 2n premi en els Premis TIRANT AVANT a les Produccions Escolars Valencianes 2012-2013, amb l'adaptació cinematogràfica del meu llibre Lina Panxolina i el quadern màgic. La seua emoció és la meva. Enhorabona!

dilluns, 14 de gener del 2013

LLETRES I EROS


Lletres i Eros. Vetllada literària a ca Bassot (Burjassot) divendres 18 de gener. Sopar i presentació de les novel·les guanyadores de les tres últimes edicions del Premi de Literatura Eròtica la Vall d'Albaida. Véns?



divendres, 4 de gener del 2013

4 GENER. EMOCIÓ.


I de sobte viatges en el temps... I ets una nena agafada de la mà dels pares, abillada amb bufanda i guants -encara que tu fa estona que no sents el fred. I et perds en la dansa del foc de les antorxes. I et meravelles amb aquells homes negres amb faixa, pitet i barret roig. I escoltes amb ulls oberts cada paraula de l'Ambaixador Reial que anuncia que demà vénen els Reis. I i el cor se t'ompli de joia quan saps la teva carta dins d'una de les bústies que carreguen les burretes. I fileres de formigues et fan caminets des del cabet fins els peus en imaginar els Reis de l'Orient, els patges i el seu seguici reial acampats en el Preventori, esperant que arribe demà, com tu, per fer el darrer tram d'un viatge tant llarg. I saps que esta nit no podràs dormir per l'emoció, pel neguit...

diumenge, 30 de desembre del 2012

LECTURES 2012




 
Sí, ho reconec: sóc una amant de les llistes. Ja fa uns anys que m'agrada fer-ne una amb els llibres que han passat per les meves mans i, sobretot, pels meus ulls. Aquesta és la de 2012.

LITERATURA INFANTIL I JUVENIL


1. El franceset, de Jaume Miquel
2. L'homenot del barret, de Gemma Pasqual    
3. El conte del pardalet, de Neus Carañana    
4. Enigmes en l'interior de la terra, de Joan Pla
5. Qüestió de feromones, d'Enric Lluch
6. La Plaça del Gall, de Josep Usó
7. Corre, Tango Bob, corre!, de Maurici Belmonte
8. Barça ou barzakh!, de Gemma Pasqual    
9. PQPI Connection, de Lluís Miret    
10. Morgana la dels ulls verds, de Pasqual Alapont    
11. La biblioteca fantàstica, de Jesús Cortés
12. El secret de Meritxell, de Vicent Enric Belda    
13. Resurrecció, de Silvestre Vilaplanta
14. Quantes rondalles, de Francesc Gisbert
15. Poemes a la carta, de Fina Girbés    
16. El vampir Ladislau, d'Enric Lluch    
17. Entre cel i terra, de Fina Girbés    
18. Poemes per descobrir el món, de Miquel Juan Garcia    
19. Clàudia i l'esperit de la muntanya, de Maria Josep Picó
20. Vull ser muixeranguera!, d'Enric Lluch    
21. Amic fidel busca casa, de Roser Barrufet i Soldevila
22. La col·leccionista de taques, de Pep Castellano
23. El botó de nacre, de Joan de Déu Prats
24. Bruixíssima, de Vicent Pardo
25. La màquina i els somnis, de Lourdes Boïgues
26. La bruixa sense granera, de Teres Bertral
27. El barret de la bruixa, de Carles Cano
28. David i el nyítol, de Pasqual Alapont
29. La iaia és una segrestadora, d'Elisabet Roig
30. Els primers poemes, de Fina Girbés
31. Àlex i les portes estel·lars, de Xavier Mínguez
32. Ara va de neu, de Josep Chapa Mingo
33. Embolic de poemes, d'Isabel Mingo
34. El ratolí i les disfresses, d'Irene Verdú
35. On s'amaga la son, de Teresa Broseta
36. Els papers àrabs, d'Ivan Carbonell
37. La copa dels orígens, d'Isabel Canet Ferrer
38. El Club dels Quatre Secrets, de Francesc Gisbert
39. Aixa arriba a l'escola, de Joaquina Barba
40. La dolçaina màgica, de Joaquina Barba
41. L'Alba somia, de Catalina Pallàs i Mara Cebrián
42. L'Alba aprén, de Catalina Pallàs i Mara Cebrián
43. La revolta de les llapisseres, de Marina Guillén
44. Tonet agermanat, de Manel Alonso
45. Tonet i l’avi Pasqual visiten Sagunt, de Manel Alonso
46. El  matí de Martina, de Manel Alonso
47. En les mars perdudes, de Raquel Ricart 
48. El petit príncep. Antoine de Saint-Exupéry.

ASSAIG


49. Aforismes, Joan Fuster
50. Nosaltres els valencians, Joan Fuster
51. Diccionari per a ociosos, Joan Fuster
52. El món groc, d’Albert Espinosa.
53. El amor y los dos sexos. Agustín García Calvo.
54. Deseo de ser piel roja. Miguel Morey.

NOVEL·LA


55. Camí de sirga, Jesús Moncada
56. Vides desafinades, de Xavier Aliaga
57. Un tros de cel, d’Isabel-Clara Simó
58. El quadern de les vides perdudes, de Silvestre Vilaplana
59. La flor de Hanako, de Xavier Mínguez
60. Les veus del Pamano,  de Jaume Cabré
61. Júlia, d’Isabel-Clara Simó
62.  Les 120 jornades de Sodoma. Marqués de Sade (R)

CONTES


63. Planeta Lluç,  de Joan Pinyol

POESIA

 
64. Simfonia per a un estat de coma, de Ramon Ramon
65. I ser d’on no sóc, de Roger Costa-Pau
66. Quadern dels torsimanys, de Manel Alonso i Català
67. L’arquitectura de la llum, d’Antoni Clapés
68. Altazor, de Huidobro
69. L’ombra queixalada, de Roc Casagran
70. Vetlla, de Jordi Llavina
71. Poesia completa. Joan Vinyoli.
72. Desert encès. Ponç Pons
73. Archipiélago. J Botella i J A Climent (R)
74. Abisme i ocell. Ramon Guillem (R)

DIETARIS


75. Diari d’infantesa, d’Anaïs Nin

 

diumenge, 23 de desembre del 2012

dissabte, 22 de desembre del 2012

EL SUPREM ENS DÓNA LA RAÓ

 

La Generalitat Valenciana decideix acatar la sentència del Tribunal Suprem sobre les emissions de TV3 al País Valencià, per la qual cosa anul·larà la multa imposada a Acció Cultural, propietària dels repetidors que emeten el senyal, així com la prohibició de les remissions de la televisió autonòmica catalana.

Després que el Superior de Justícia Valencià desestimara l'any 2007 el recurs d'ACPV contra la decisió del govern valencià de tallar les emissions i multar l'entitat, aquesta hi va recórrer al Tribunal Suprem que ara li ha donat la raó. I és que fa tan sols uns dies, el jutge ha donat la raó a ACPV, i sentencia que el consell no és competent per decidir si es pot veure o no TV3 i, per tant, no pot aplicar aquestes sancions. La sentència anul·la una altra del Tribunal Superior de Justícia valencià, que avalava la prohibició de les emissions.

Faig balanç: quasi dos anys sense TV3, des que el passat 17 de febrer de 2011 Acció Cultural es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià després de més d’un quart de segle, cosa que implica estar dos anys sense cap televisió digna en la nostra llengua; degradació i tancament de casals arreu del país; restricció d’activitats culturals; reducció de plantilla i de jornades laborals; eliminació en 2011 de l’emblemàtica nit del Lliurament dels Premis Octubre... i, a més a més, a la llista s’ha de sumar l’estrés, l’agobi, la impotència, el patiment, el temor i tantes altres qüestions intangibles de la gent que forma part d’aquesta gran família que és Acció Cultural.

I tot perquè l’intocable president Francisco Camps, va decidir, ara fa quasi sis anys, obrir una sèrie d'expedients administratius contra ACPV responsable d'aquestes emissions. És evident que es tracta d’una llarga persecució política i econòmica, un atac a la construcció d’un espai de comunicació de la llengua catalana i de persecució de la llibertat d’expressió i del dret dels ciutadans a elegir lliurement quin canal de televisió volen veure. Però al final jo crec que no era tant el fet de privar-nos d’una televisió en la nostra llengua i de qualitat, sinó més bé ofegar fins a la mort l’entitat cultural –i a nosaltres mateixos– que tant li tocava els nassos al senyoret que jugava a ser el rei d’una terra que no estimava. Com pot ser que a una associació cultural sense ànim de lucre se li imposen multes que han acabat sumant vora 800.000 euros, una quantitat absolutament desproporcionada per a una que pot posar en perill la seva continuïtat?

Tant el projecte de llei impulsat per la iniciativa legislativa popular (ILP) Televisió sense Fronteres per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic (651.650 firmes recollides) com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem han acabat donant la raó a l'entitat en aquest conflicte artificial. Ara, ningú no els lleva –ens lleva, al cap i a la fi– els anys d’angoixa  per intentar fer front a aquestes xifres que semblaven inassolibles, amb l’espasa de Dàmocles de veure embargats els seus comptes corrents i béns mobles i immobles; i les conseqüències tràgiques anteriorment citades, que per molt que es tornen els diners de les multes47, han deixat seqüeles de per vida. 

I ara què? Acció Cultural convida al diàleg al nou Govern valencià i trencar així amb el llegat del president Camps, posar fi a la persecució a l’entitat, retirar els expedients administratius contra Acció Cultural, retornar l’import de les multes, posar fi a la censura i reobrir les emissions de TV3 al País Valencià el més prompte possible. No oblidem que queden pendents altres dos processos jurídics oberts: el Tribunal Suprem encara ha de pronunciar-se sobre un segon recurs a una segona multa de 100.000 €, i hi ha un tercer recurs en el Tribunal Superior de Justícia valencià per una tercera multa de 300.000 €. Encara queda feina, però la força no falta.
  
el 18 de desembre de 2012

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...