Presentació de la col·lecció "La cantàrida"

Ahir 30 de març, dins de les activitats de l'Espai Illes Balears que organitza el Centre Octubre de València, tingué lloc la Presentació de la col·lecció "La cantàrida" de Documenta Balear.
Ramon Guillem fou l'encarregat de presentar els joves poetes de Ses Illes: Emili Sànchez Rubio, Pau Castanyer, Pau Vadell, Jaume C. Pons Alorda, Blanca Llum Vidal, Laia Martínez López i Eduard Carmona, als que se sumava més tard el valencià Andreu Galan.

Un començament abrupte on totes les veus sonaven alhora ens deixaren al públic un tant desconcertat i de pas ens presentaven la seua particular manera de fer i expressar la poesia. Perquè ells fan versos especialment per ser recitats i, millor encara, dramatitzats. Poesia amb un aire fresc, atrevida, en moltes ocasions provocadora, fins a fregar els límits del dadaisme.

Una presentació original i divertida, d'una durada aproximada de 50 minuts, l'exacta per deixar-nos a tots amb la mel en la boca.
Mentre signaven exemplars al Terrat de l'Octubre, encara puguérem gaudir de la seua poesia-espectacle més espontània.

Després, turisme per la ciutat: unes cervesetes al Café Lisboa i el soparet obligat a La Papardella, on ocupàvem quasi tota la planta baixa del restaurant. No crec que hi haguera en cap altre lloc més poetes per metre quadrat: als set poetes balears, se sumaven Andreu Galan, Ramon Guillem, Isabel Robles, Jaume Pérez Montaner, Francesc Mompó, Manel Marí, Josep Lluís Roig i Lluís Roda (potser em deixe algun).

Habemus portada...

Ja tenim portada per al llibre Un bloc de contes, relats i pensaments. Aquest ha sigut el pòdium.

• 1r premi: Idea, de Jordi Biosca.
• 2n premi: El buscador de paraules, d'Àgueda Climent.
• 3r premi: Metamorfosi, també d'Àgueda Climent.

Enhorabona al Jordi pel guardó i també a l'Àgueda pel 2n i 3r lloc (em pense que tu mateixa t'has fet la competència).

I gràcies Carme pel teu dibuixet -no t'ho vaig dir abans per no influir en les votacions- és molt maco “El Pinar” (així es diu aquell trosset de terra) vist amb els teus ulls.

Com diu Ramon, d'Opinàlia, per a mitjans d'abril potser ja estiga disponible el llibre. Un perfecte regal per al dia de Sant Jordi, ja només mancarà comprar la rosa.

Lliurament Premis Vicent Andrés Estellés

Ahir, 26 de març de 2010, Burjassot es vestia de gala per lliurar els Premis Vicent Andrés Estellés. Les butaques del Teatre Tívoli acollien representants del món de la cultura, de la política municipal i de la Comunitat, representants de les entitats socials de la localitat, amics i familiars dels guardonats i, clar està, els dos protagonistes de la nit: Joan Torró, guardonat amb el IV Premi VAE de Narrativa Científica de València amb la novel·la Pluja a la mar i Ramon Guillem amb el XI Premi VAE de Poesia, amb l'obra Abisme i ocell.

L'acte s'obria amb la projecció de la pel·lícula Cos mortal, opera prima de Carles Chiner i Antoni Sendra, inspirada en el celebre poema de Vicent Andrés Estellés que porta el mateix títol.

Després, com no, es lliuraren els dos premis. Primer Torró pujava a l'escenari i rebia el premi (i una sitja, com a símbol de la ciutat) de les mans del Rector de la Universitat de València. per fer-nos cinc cèntims de la novel·la i fer els oportuns agraïments.

Després era el poeta Guillem qui recollia el premi i, també, la seua sitja. Una anècdota sobre Estellés encetava el seu discurs, que continuava amb la lectura d'una prosa poètica del llibre i, finalitzava amb els agraïments obligats a l'ajuntament, a l'editorial Bromera, als familiars i als amics. (Gràcies a tu per la invitació i, especialment, per oferir-nos més versos).

[...] Però què pot fer-hi la bellesa, què l’obsessió per la recerca de la nota justa, de la paraula exacta, del color que emocione, del traç que il·lumine? De vegades el dolor i el buit són l’única evidència. Els udols de la sang, les miasmes de l’ombra, les pupil·les de la por, no poden explicar-se.

Els assistents gaudírem d'un vi d'honor -i d'unes menges exquisides- en una sala abillada per a l'ocasió. El lliurament dels exemplars de les obres guanyadores tancava l'esdeveniment.

I com que no tinguérem prou, marxàrem a sopar al restaurant Manolo i Ramon del poble, entre d'altres dos dels "actors" del film Cos mortal, Jaume Pérez Montaner i Dominic Keown, la poetessa Isabel Robles, el també poeta Eusebi Morales i l'estrela indiscutible de la nit, Ramon Guillem. Ah sí, i la sitja, que presidí la taula en tot moment.

Per tu, Ramon.

GESPI (Conte infantil)

Quan tenia 7 anys els pares s’adonaren que Gespi no distingia els colors. Pintava arbres blaus, muntanyes grogues, rius taronja...
El metge els digué que veia el món només d’un color: el verd. No calia preocupar-se: unes gotetes i els ulls tapats durant una setmana era tot.
En tornar a la consulta, el metge engegà una llanterneta i li analitzà els ulls. Finalment sentencià: “Està curada”.
De camí a casa els pares la notaren estranya, però pensaren que era normal ja que havia d’acostumar-se als colors de la vida.
Només arribar-hi es tancà a l’habitació amb la mascota. Minuts després sortí vestida amb la disfressa de granota, unes catiusques verdes i un llacet, també verd, al cap. A unes passes caminava tot moix el gatet, tenyit pel verd d’unes aqüarel·les.
Gespi buscà els pares i plena d’autoritat els digué:
-Demà pintarem la meua habitació de verd.

Proposta per al Bloc dels contes "divers"

Presentació "El mural com a fons. La poesia de Vicent Andrés Estellés", de Jaume Pérez Montaner

Com ja vaig anunciar en l'anterior post ahir a La casa del llibre de València tenia lloc la presentació del llibre "El mural de fons. La poesia de Vicent Andrés Estellés" (Ed. Perifèric) de Jaume Pérez Montaner.

Jesús Figuerola, editor de Perifèric i President de l'Associació d'Editors del País Valencià, obria l'acte amb unes breus paraules sobre aquest segon llibre d'una col·lecció que no té nom com a tal però sembla que segueix una línia assagista. (El primer llibre és L'agitació de l'escriptura. Itineraris entre la vida i l'obra de Joan Fuster, de Josep Ballester). Una joia de llibre, amb un disseny elegant i molt acurat, cobert per unes tapes dures.

Manel Rodríguez-Castelló continuava l'acte amb una crítica poètica de l'autor, de la seua trajectòria com a estellesista -que no estellesià-, de les influències i, clar està, de l'obra que es presentava. Deixà clar que una crítica ha de ser sobretot poètica, si no, no paga la pena fer-ne.

Jaume Pérez Montaner agraia la presentació de Manel, i ple d'humor es preguntava -li preguntava- com és que sabia tantes coses que ell pensava. Continuà explicant-nos el perquè d'aquest llibre i insistia que no era un estudi academicista sobre Estellés i la seua obra, sinó un recull d'articles ordenats, corregits i polits sobre el gran poeta de Burjassot.

Després s'establia un interessant col·loqui entre ambdós poetes -Manel i Jaume, s'entén- i el públic, que acabà d'arredonir aquest petit homenatge a Estellés, que se suma a d'altres que estan "en cartellera" aquestos dies (l'obra de teatre Poseu-me les ulleres, de Pep Tosar basada en la seua vida i obra; projecció de la pel·lícula Cos Mortal, inspirada per un poema de l'autor, durant el lliurament dels premis Vicent Andrés Estellés; recital de poemes al seu poble natal durant el mes d'abril; Jornades d'Homenatge a Benicarló...).

La copeta de cava obligada i la signatura d'exemplars tancaven l'acte. Alguns encara anàrem de sopar per València amb l'autor.

Presentació llibre "El mural com a fons" de Jaume Pérez Montaner

Demà, dimecres 24 de març, a les 19.30 hores a la Casa del Llibre de València (passeig de Russafa, 11) tindrà lloc la presentació del llibre:

El Mural com a fons. La poesia de Vicent Andrés Estellés, de JAUME PÉREZ MONTANER

a càrrec de l’escriptor Manel Rodríguez Castelló.

Qui tinga l'oportunitat que no deixe d'anar-hi.

FALLES 2010: RUMB AL PARADÍS

Ja han acabat les falles i a hores d’ara ja estan desmuntant la carpa que tenim just baix de casa.
Aquest any no hem eixit a patejar València per veure falles. Curiosament el dia de la plantà dinàrem a Benimaclet i donàrem un tomb fins a Plaça Espanya. De camí passàrem per la falla de Convent Jerusalem “Rumb al paradís”. Com que em va agradar li vaig fer una foto amb el mòbil, per si feia algun post o alguna cosa. I quina casualitat, l’única falla que he vist i va ser la guanyadora.

Dimecres, després de dos nits sense poder dormir -una cosa així com tenir el llit al bell mig de Pachà fins a altes hores de la matinada- decidírem fer una maleta i anar a qualsevol hotelet de la platja de Gandia. Abans, però, vam anar a Torrent per recollir el llibre de família (ja en parlaré en un altre post de l'odissea per tenir l'acta en valencià) i les fotos de la boda. Per fi! Allí un bon amic ens convidà a esmorzar en la falla Cronista Beguer. La seva falleta infantil era molt original, ja que tots els ninots estaven en l’aire.
Continuem amb el furt a Na rutina... Agafàrem el cotxe i cap a Gandia. I encertàrem. Hotel Gijón, una habitació àmplia, a l’onzé pis, amb vistes al mar i amb banyera hidromassatge. Ha estat com una mini lluna de mel on hem tingut temps per a descansar, escriure, llegir, menjar bé, parlar de nous projectes, passejar a vora mar... Avui fins i tot hem vist un espectacle de titelles al passeig on un dels protagonistes ens recitava uns versos al voltant del tòpic del Carpe diem amb accent argentí.

Presentació de la novel·la "El secret del Mas de la Pedra" d'Ivan Carbonell

Ahir tingué lloc al terrat del Centre Octubre de València la presentació de la novel·la "El secret del Mas de la Pedra" (ed. Tabarca) del jove escriptor Ivan Carbonell.

L'autor:
Ivan Carbonell Iglesias (València, 1979) és llicenciat en Filologia Catalana i Humanitats per la Universitat de València. És professor de valencià en secundària i ha guanyat nombrosos premis de literatura breu, com ara el Sambori universitari, el Felipe Ramis o els Premis Bancaixa-Universitat de València. Amb aquesta novel·la va guanyar l'XI Premi de Narrativa Ciutat de Torrent 2009.

La presentació:
Emili Payà, coordinador cultural de l'Octubre CCC, fou l'encarregat de presentar l'autor valencià i parlar una mica de l'obra. Especial interès li meresqué l'espai de l'obra -Serra Mariola i Cocentaina-, per resultar-li proper, atractiu i evocador de temps d'infantesa; també féu una la relació d'aquesta història amb el gènere negre.


Ivan Carbonell, ens sorprengué amb la preparació d'un Power Point i un posat molt seriós; tanmateix la xerrada fou d'allò més amena i divertida, plena d'ironia intel·ligent, on ens desvetlà molts secrets i curiositats de l'obra.
En acabant convidà els assistents a una "picaeta" i plis-playet (cafè licor i coca-cola); mentre es dedicava a signar exemplars de la novel·la.

La novel·la:

La novel·la -jo ja me l'he llegida i la recomane- narra com un grup d’adolescent investiguen una història d’assassinat ocorreguda temps enrere a causa d’una partida de cartes, el bac -jo li dic ronda- on s’hi posa en joc un mas i un molí. Obra feta amb una prosa molt madura, que l'escriptor F. Mompó ja l'ha definit com el maridatge impossible i perfecte entre la contundència de la prosa assagística i el color i la calidesa de la prosa poètica.

15 ANYS SENSE OVIDI

Avui fa 15 anys que Ovidi descansa allà on comença el Barranc del Cinc. 15 anys sense l'artista, sense el músic, sense el cantant, sense l'actor...

He de confessar que no sabia que era justament hui l'aniversari de la seva mort, però a la xarxa he anat trobant moltíssims homenatges i me n'he assabentat. És curiós que, justament hui, he passat tot el matí escoltant les seves cançons.

Per si hi ha algú que no sap qui és l'Ovidi, deixe aquest vídeo i la lletra de la cançó Autoretrat (Crítica i Autocrítica).

Autoretrat

Tancat a casa la major part del temps,
no sóc amant de llepar. No tinc déus,
ni pensament de trobar-me en tal cas.
Jo sóc qui sóc. Si vols veure'm, em veus.
El meu treball el demostre com puc.
I tant com puc, em done tot a ell.
Millor, pitjor... El judici ja és vostre.
I amb l'ofici, arribaré a ser vell.
Llavors veure'm quina retribució
em tocarà en tant que jubilat.
Si dic això, és perquè com he dit,
no sóc amant de llepar un sol dit.
Jo sé que vaig amb les meues cançons
saltant històries, saltant situacions.

Ara dic groc, i després passe al verd.
Sé que és difícil seguir-me l'explicat.
Per tant, per tots, em vaig a presentar:
Jo ací explique a la meua manera
uns fets, un temps, una estima, una idea.
Jo sóc l'artista. El cantant. El pallasso.
Per a uns pollet. Per a altres una fera.
Com bé veureu, no arribe a l'u setanta.
Si com he dit al bell començament
sóc dels qui resta a casa el major temps,
no és per boig, ni per sentir-me estrany.
És pel dubte. I dubte molt companys:
Quina és la porta que s'obre sense pany?
Quantes persones et reben sense engany?
Quants parlen d'ells dient que de tu parlen?
Quants m'estaran posant en dubte ara?
Doncs repeteixo: Jo parle del meu temps.
Estime el viure d'un cop ja, per a tothom.
Tinc un partit i una ideologia.
Dic el que dic sense cap covardia.
Però també sé el preu de tot això:
Mes tard o d'hora, m'arribarà sentència.
Car no interessa qui no llepa amb paciència.
M'aïllaran, dient que m'he aïllat.
Diran o diuen, que ja sóc acabat.
No pense pas donar-me per guanyat.
Mentrestant jo, no m'empasse la porga,
D'aquells qui creuen que tot està tan clar.
Respecte això amb tot el meu respecte.
Admire artistes, admire comediants.
Però jo sóc jo. I no em puc deslligar.

De mi mateix poc més puc explicar
Jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.

Sóc l'artista. El cantant. El pallasso!

Àgata, ulls de gata

Àgata, has tancat ja per sempre els teus immensos ulls del color de les olives a la tardor. La boca petita, de llavis fins, ha quedat oberta per no deixar esclafir la teva riallada sincera, només per mostrar el gest de l’últim dolor. Una ganyota arrufada ha desdibuixat el bell perfil grec, perquè desesperadament volies l’oxigen, l’aire i la vida.

Has quedat estesa sobre el terra de qualsevol manera. Àgata, cruelment arrancada de la vida. La pintura t’acarona –com sempre ho ha fet– els cabells, els vestits i la pell. Les mans són urpes sobre el ventre llis. El sofriment se t’ha quedat enganxat a les galtes, vermelles i humides. Ah! I els teus ulls de gata? Ja mai més no s’abocaran a l’esguard que, fidel, t’espera.
Àgata, ulls de gata, les botes de ferro feia massa temps que no t’ancoraven en terra ferma. Monstres creats des de l’obsessió, mots que només signifiquen per a tu, la teva ombra i totes les altres… El subconscient s’ha engolit raó i realitat. Dels llenços han fugit les teves criatures per acompanyar-te en la follia dels últims dies, i la imatge de l’assossec ha quedat penjada a les parets.
Un paisatge verd i incomplet, que es cobreix de grisa tempesta, la foscúria nodrint-se de llum… però encara hi ha un badall que deixa passar un raget de sol, l’espurna que instants abans et mantenia viva.
Àgata, ulls de gata, quasi és hora de dinar; tanmateix, tu, avui, ja no seuràs a taula. Això sí, se’t permet assaborir l’àpat que hagueres escudellat.
Àgata, ulls de gata… Àgata, inconscient i mil vegades folla! No t’has adonat que has tirat tres grapats de pintura al perol del brou i has pintat una fina pluja de fideus a la teva aquarel·la.
No tenies dret a deixar morir els monstres, ni les ombres, ni els mots. Ni la riallada sincera, ni la fina ironia, ni l’espai vital que havies conquerit –sempre immens. I, molt menys, els teus ulls de gata!

Sant Ovidi a Ca les Senyoretes

A la quarta va la vençuda! Ahir per fi tinguérem l'oportunitat d'assistir a un Sant Ovidi a Ca les Senyoretes (Otos). En aquesta IIII edició -ho he escrit així a consciència- la periodista i escriptora Núria Cadenes, autora del llibre biogràfic L'Ovidi (ed. 3i4, 2002) ens féu una semblança del cantant, poeta, actor, rapsoda... en definitiva, artista alcoià. Tots els assistents ens encomanàrem de seguida de la passió que Núria desprenia quan ens contava anècdotes de l'Ovidi. Fins i tot en algun moment una llagrimeta se li abocava als ulls. De fet ens confesà que es veia incapaç de recitar-nos un poema de l'Ovidi sense que l'emoció se li instal·lara a la gola.

Després arribà el moment del sopar en el nou menjador que encara no havíem vist. Era la primera vegada que menjava en una taula per a quasi una cinquantena de comensals. Les menges eren típiques del poble natal de l'Ovidi, i del meu també, com ara la pericana, els abisinios o l'olla de músic; tot adobat amb un vi jove de Fontanars dels Alforins.

En acabant de sopar, foren els Arthur Caravan els responsables d'animar amb música la nit.

També se'ls afegiren el cantant Toni de l'Hostal i el pintor Jordi Albinyana (al banjo i a la guitarra). El poeta Toni Espí recità algunes cançons d'Ovidi Montllor.

Una altra nit per al record.

Per Sant Ovidi, que fa vacances!

1r Festival Internacional de Poesia de València

Primer Festival Internacional de Poesia de València.

Ahir, divendres 5 de març de 2010, tingué lloc a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània el Primer Festival Internal de Poesia de València, coincidint amb l'aniversari de la mort del gran poeta valencià Ausias March.

Un esplèndid concert polifònic dirigit per la batuta del poeta Àlex Susanna. 10 figures de la poesia europea contemporània recitant en 8 idiomes diferents. 10 maneres de fer i sentir la poesia.

Rosa Alice Branco (portugués), Marc Granell (català), Saskia de Jong (holandès), Felipe Jauristi (basc), Nicola Madzirov (macedoni), Carlos Marzal (espanyol), Susanna Rafart (català), Jean Portante (francès), Ponç Pons (català) i Lasse Söderber (suec).

A més a més, tots els assistents ens puguérem fer amb un exemplar del llibre -editat per la Fundació Ausias March- que recull poemes de tots els escriptors participants amb la seua corresponent traducció al català.

Presentació d'Homes, d'Isabel-Clara Simó

Ahir, Isabel-Clara Simó presentava el seu llibre HOMES (Ed. Bromera) a la Casa del Llibre de València. He de dir que teníem pensat per a aquella vesprada anar a l'Espectacle-homenatge a Vicent A. Estellès -Poseu-me les ulleres- que s'estrenà fa un parell de dies i que continuarà dalt de les fustes fins a final d'aquest mes; però jo encara no havia tingut l'oportunitat de veure l'escriptora alcoiana fent una xerrada en directe. És de veres que la vaig conèixer en persona en la Fira del llibre de València, fa un parell d'anys; i que justament vaig comprar el seu llibre DONES. D'alguna manera podríem dir que ambdós -HOMES i DONES- formen la cara i la creu de la mateixa moneda. (Ja tinc el nou llibre a la tauleta del sofà per a aquestos dies...). En fi, que no hi havia prou espai al pis de baix de la llibreria per acollir tantíssima gent que assistí a l'acte.

L'acte s'iniciava amb un breu parlament de Joan Carles Girbés de l'editorial Bromera i de seguida donava pas a Xavi Sarrià (cantant d'Obrint Pas i creador d'Històries del Paradís), encarregat de presentar Isabel-Clara Simó. El seu parlament va ser proper, ple de respecte cap a l'autora i amb moltes pinzellades d'humor. A continuació li tocà el torn a Carme Alborch, que centrà el seu parlament especialment en l'obra que es presentava, destacant la fusió entre qualitat literària i proximitat al lector; i lloant la capacitat de creació d'històries tan quotidianes i tan divertides alhora.

Per fi arribà l'hora de l'escriptora Isabel-Clara Simó. Estigué magnífica en la seua intervenció. Ens parlà com havia escrit HOMES des de l'observació i el respecte, això sí, com ella mateixa definí, amb un puntet de "mala bava". Tampoc no s'estigué de lloar el paper de tots aquells que han fet -i fan cada dia- que el català es mantinga viu, malgrat l'Administració (imagine que la política de torn no s'hi trobaria). Reivindicà el paper de la dona en la societat actual i ens parlà de la seva constància en aquest afer; fins i tot ens reconegué que arribava a ser, en ocasions, molt pesada; tanmateix aquesta és l'arma de la que disposem.

L'acte acabà amb la signatura d'exemplars i una copeta de cava.

ESCRIPTORES AL TERRAT

Amb motiu del Dia Internacional de les Dones, el terrat de l'Octubre acollia, per segon any consecutiu, sis poetesses en llengua catalana. D'esquerra a dreta: Mari Carme Arnau, (Alfara del Patriarca, 1958), Fina Cardona (València, 1957), Isabel Robles (Alhambra, Ciutat Real, 1948), Isabel Garcia Canet (Pego, 1981), Mari Carme Sáez (Millares) i Maria Jesús Yago (Catarroja, 1964).

Isabel Robles, sempre magnífica amfitriona, fou l'encarregada de presentar l'acte i de fer cinc cèntims de la vida, obra i trajectòria de cadascuna de les escriptores; a més d'expressar el desig -que compartim molts- d'endinsar-nos prompte en nous versos de Cardona i Yago.

Per a l'ocasió escolliren composicions pròpies i d'altres escriptores, com ara de la mallorquina Antònia Vicens, la catalana Maria Mercè Marçal o l'italiana Dacia Maraini. A més a més, tinguérem el gran honor d'escoltar en primícia poemes inèdits, d'una força arrabassadora, que anaven des de les imatges que evoquen la infantesa perduda fins a la crua realitat del maltractament de les dones.

Entre el nombrós públic, moltíssims escriptors (poetes, narradors, dramaturgs...) com ara Marc Granell, Ramon Guillem, Jaume Pérez Montaner, Berna Blanch, Gemma Pasqual, Manolo Molins, Mercè Viana, Salva Company, Francesc Mompó, Paco López i tots els que em deixe i els que encara no he tingut l'oportunitat de conèixer.


Sis ànimes i sis veus. Sis poetesses i sis dones.

Una delícia per als sentits.

Un sopar al centre de la ciutat acabava d'arredonir la meravellosa vetllada.


Més fotos i parlament d'Isabel Robles al meu blog complementari.