Ser Joan Fuster

Un amic m'envià el link d'un reportatge on Fuster parla de Fuster en la tv3. Com que és material de primera mà, el trobe molt interessant i en faig difussió. Gaudiu-lo!
http://www.tv3.cat/videos/1114719/Ser-Joan-Fuster

Cap problema amb la llengua

Fa dos dies en la constulta de l'otorrino vaig ser testimoni d'una conversa entre dos iaios que interrompé la meva lectura de La verdad sobre el caso Savolta. El cas és que un li diu a l'altre: "Tu parles valencià?", i l'altre li contesta: "No, aunque mi padre sí que lo hablaba muy bien. Eso sí, lo entiendo casi todo".

La conversa, com no, continuà en castellà. El iaio que primer havia parlat afirma: "Se parece mucho al catalán". Pensa uns segons i sentencia: "Pero es diferente".

Intuïa un somriure irònic al meu rostre i em va vindre al cap aquell acudit:

- Eixe gat pareix un gos.
- Però si és un gos.
- Doncs pareix un gat.
Que ben bé podria tenir una versió per a aquest cas:
- Este valencià pareix català.
- Però si és català.
- Doncs pareix valencià.

És clar, massa problemes tampoc no tenien amb la llengua, perquè directament empraren el castellà, que és suficient per a que la comunicació es produesca amb éxit.

Perogrullades

Avui m'he desdejunat amb unes declaracions que m'han fet esclatar de riure.

No sé si ho sabeu però diumenge 29 hi ha una manifestació a Madrid contra la futura Llei d'avortament organitzada pels grups Dret a viure, Grup Provisa, Metges per la Vida i no sé quin grup més. Bé, el lema de la mani és "Marxa per la vida". Bé, fins ací res graciós, més bé patètic...

No sé quin representat ha afirmat que era una manifestació a l'americana, tota una demostració (demostration, ha dit) que s'està millor viu que mort (no? Això és el que jo anomene un clar exemple de perogrullada). Que serà una manifestació constructora, sense atacar ningú. I, paradoxes de la vida, declarava que març serà un mes de guerra, de guerra de guerrilles.

Por altra part, la campanya contra l'avortament costa a l'església -a l'esgésia?- 250.000 euros: la meitat, aportats por les diòcesis, i la resta, per la Conferència Episcopal.

No sé què pensar?

Dia del pare

Dijous passat va ser el dia del pare. Abans no li donava massa importància a aquest dia. Bé, solíem anar a dinar amb els avis i algun regalet, fet al col·legi, sempre feia esbossar un somriure al pare. Doncs és ara quan aquest dia pren més importància per a mi. I és que, durant 24 hores, la ment et recorda permanentment quin dia és. I et passes tot el dia esquivant alguns pensaments i forçant d'altres, per no recordar i per no ferir-te massa.

Hui et faig un petit homenatge, pare:

Sempre setembre
Recorde aquell conte que m’escrigueres quan només tenia set anys. Setembre, es deia. Em parlaves dels misteris del set i del nostre amor tan particular. M’explicaves, ple de paciència, que la vida de l’home es dividia en períodes de set anys. Jo ja havia superat el primer dels trams –la infantesa -, i ja em veies capaç d’entendre pensaments tan savis.
He après a estimar-me el set, però ara també el maleïsc. Comencen les primeres pluges del mes de setembre. Amb quaranta-vuit anys Tànatos t’allunya de mi... No m’havies dit que set cicles completen l’existència de l’home!
Anònimes figures, abillades de dol, m’envolten, i em sé en una solitud infinita. Potser molta gent t’ha estimat –segur que sí– però ningú com jo. “No oblides la teva missió”, m’has dit fa tan sols unes hores. Se’t dibuixa un somriure irònic i al rostre puc veure un sudari de tranquil·litat i de pau.

Viuràs en mi fins a l’últim sospir. Hi haurà, de bell nou, un elegit que, com jo, haurà de mantenir-nos vius. I així, pare, la nostra estirp perdurarà i assolirem aquella immortalitat de què em parlaves.

Per als més agosarats...

[...] Com que no trobava el que buscava, vaig aixecar les parpelles sorpresos més amunt, encara més amunt, fins que vaig percebre un tron format d'excrements humans i d'or, des del qual exercia el poder amb orgull idiota, el cos embolicat en un sudari fet amb llençols sense rentar d'hospital, aquell que es denomina a si mateix el Creador. Tenia en la mà el tronc podrit d'un home mort i ho duia alternativament dels ulls al nas i del nas a la boca; una vegada en la boca, pot endevinar-se què feia. Submergiria els seus peus en un vast toll de sang en ebullició, en la superfície de la qual semblaven bruscament, com tènies a través del contingut d'un orinal, dos o tres caps porucs que es tornaven a enfonsar amb la velocitat d'una fletxa: una puntada de peu ben aplicada en l'os del nas era l’habitual recompensa per la infracció del reglament, provocada per la necessitat de respirar altre ambient, ja que, després de tot, aquests homes no eren peixos. A tot estirar, amfibis que nedaven entre dues aigües en aquest líquid immund! Fins que, no tenint ja cap cosa a la mà, el Creador, amb les dues primeres urpes del peu va prendre un altre dels capbussats pel coll com unes estenalles, i ho va aixecar en l'aire, traient-lo del fang vermellós, salsa exquisida! Amb aquest va fer el mateix que amb l'altre. Li va devorar primer el cap, les cames i els braços, i, en últim terme, el tronc, fins que, en no quedar res, rosegava els ossos. I així successivament en totes les hores de la seva eternitat. De vegades exclamava: "Us he creat, per tant tinc dret de fer amb vosaltres el que vulgui. No m'heu fet res, no dic el contrari. Us faig sofrir pel meu propi plaer." I prosseguia amb aquella cruel vianda, movent la mandíbula inferior, la qual al seu torn movia la barba esquitxada de cervells.

Fragment de Els Cants de Maldoror

Isidore Ducasse - Lautreamont

Inicis amb l'escriptura

M'agrada quedar-me absorta davant la biblioteca del pis de L'Albereda. És curiós sembla que sempre hi haja nous llibres, i la realitat és que sempre han estat allí. Potser és un mateix que creix i descobreix noves obres i nous autors. Però aquesta vegada he rescatat un conte que vaig escriure amb catorze anys i que guanyà el premi de narrativa de l'institut. Recorde que no vaig arreplegar el premi el dia de l'acte i que tampoc no vaig posar títol al conte. Quen es publicà al periòdic de l'institut aparegué com: Sense títol, de Mercè Climent.
Ara trobe moltíssimes errades i coses que canviaria, però és bonic recordar com naixia en mi l'amor per les lletres. Bé, ho he passat al word i he decidit penjar-ho al blog.

És un fragment de mi.

Lucentum: ombres i un poc de llum

Aprofitant que fugia de les falles vaig fer una estadeta a Alacant (hi havia també d'altres coses a fer per a la ciutat de la llum). Però de llum pròpia en vaig veure ben poca, la quasi totalitat dels alicantinos s'expressava en perfecte castellà; vaja, no ho feien d'altra manera. És més, et miraven malament si els parlaves en català. Bé, doncs va ser un goig trobar, com una illa, un poc de llum autòctona. Fou un restaurant vegetarià que ho tenien tot (quasi tot) en català.

Ara bé,

dins d'aquest bilingüisme d'horaris trobem una perfecta aplicació de la variable textual adequació. Els lladres ja no tindran l'excusa de l'idioma per a eximir-se del delicte. Em pregunte per què serà que tot en aquell restaurant estava en català i per al cartell en qüestió havien optat per emprar el castellà?

PS. Podríem posar-ne un altre a l'entrada de ponent del País Valencià?

Falles folles fetes foc

Aquestes són les vistes que tenim des del balcó de casa. Bé no totes, perquè la càmera només podia agafar una tercera part de la carpa. Però tan de bo foren només les vistes. Soroll de petards i cridòria tot el sant dia, música patxanguera a tot volum, la veu estrepitosa de la gent davant dels micròfons, fallers i falleres ofrenant noves glòries a EspaNa... Ni per casualitat se senten veus, i molt menys música, en la nostra llengua. (Forasters vindran, que de casa ens trauran).

Bé, nosaltres no estarem ací per veure l'histerisme col·lectiu que es genera en aquestes festes "tan tradicionals". Marxem a la Ciutat dels ponts.

Adjunte un vídeo que ja té algun temps, però que no té pèrdua (250.000 visites al youtube). Ahir em moria de riure veient-lo: El Tio Masclet.

ESCRIPTORES AL TERRAT

Amb motiu del Dia Internacional de les Dones, el terrat de l'Octubre acollia sis de les grans poetesses de la nostra llengua. D'esquerra a dreta: Montse Anfruns, Àngels Gregori, Teresa Pasqual, Isabel Robles, Marisol González i Encarna Sant-Celoni.

Per a l'ocasió escolliren composicions pròpies i d'altres escriptores. En diverses intervencions les poetesses acaronaren versos de Carmelina Sánchez Cutillas, que ens deixà fa pocs dies. Àngels ens sorprengué amb una de les seves tries: un poema ple de desesperança de l'actriu i sex-simbol Marilyn Monroe.

Hi hagué moments de clímax, en què les rapsodes ens feren estremir d'emoció. Moments en què vam sentir com alguna cosa per dins -l'ànima que diuen alguns, o les entranyes que diuen altres-, se'ns remenava.

Sis ànimes i sis veus. Sis poetesses i sis dones.

Una delícia per als sentits.

550 aniversari de la mort d'Ausias March

Ahir, 3 de març de 2009, s'acomplien 550 anys de la mort del poeta en majúscules: Ausiàs March. Per commemorar aquesta data el Centre Octubre de València organitzà l'acte Una copa per Ausias March.

Eliseu Climent encetava l'acte recordant un dia emblemàtic en què el català s'utilitzava en públic. Després el director de la Fundació Carulla, Carles Duarte ens parlava de les intencions de l'Ed. Barcino de recuperar els clàssics catalans i obrir les fronteres del nostre país perquè formen part del patrimoni cultural europeu. Els antologistes Francesc J. Gómez i Josep Pujol presentaven a continuació l'antologia marchiana per haver d'amor vida. Ausias March.

La vesprada de culte seguia amb la lectura de poemes a càrrec de Marc Granell, Mª Josep Escrivà i Josep Piera. Tres visions ben diferents de l'homenatge al nostre poeta: des del sentiment de repulsa vers aquests actes hipòcrites de Granell:

Enguany et toca a tu, ho sent moltíssim,
ser motiu d’espectacle i propaganda
de polítics terribles i culpables
d’altíssima traïció als teus versos,
servir de pulcríssima coartada
al teu assassinat de cada dia,
de lleixiu per rentar la consciència
perduda d’aquest poble que vol perdre’s,

morir de la més alta indignitat.

Fins a l'alegria per aquesta celebració i d'altres venideres d'un immens Piera:

Ara que ja no ets, amor, ets més que mai.

Ara que ja no et tinc, amor, et vull de veres.

Ara que ja no ets, amor, ets esperança.

Ara que t'he perdut, amor, ets meu per sempre.

L'amor, amor, és així: és, si no és.

Passant per la veu fresquíssima i l'original composició escollida per Escrivà (Dames de paper), que justificava haver fet 100 km per llegir un poema perquèl'ocasió ho mereixia.

De carn devien ser i voler carn
elles també: cabells i rostre, pits,
humanes regions on el deler
pren forma al ritme d’un mot gran: amor
amor, del vostre cos ha fet un pont
des de la gràcia del pecat, sojorn
on s’arrecera l’home, pell amb pell
com la ploma, angoixada, busca el full.
I vosaltres, que hauríeu pres dolor
extrem només pel propi nom de dona,
moriu d’enyor a canvi del no-res.
De carn i de sospirs la més perfecta
culpa absolta amb els mots, i ja per sempre
eternes sobiranes del silenci.

L'última part de l'homenatge era un espectacle poeticomusical a càrrec del poeta alcoià Manel Rodríguez-Casteleló (veu) i Àlex Andrés (piano).
L'acte es tancava amb una copa de cava, una copa per Ausias March.

Vaig tenir l'honor de saludar alguns il·lustres de les arts: Lluís Roda, Manel Molins, Jose Piera... Però per damunt de tot destaque el moment de conèixer (o millor dit, de tornar a conèixer) el poeta alcoià i gran rapsoda, Manel Rodríguez-Castelló, gran amic de mon pare.

Un fragment de "El público" de Lorca

Afgano invisible con aparición sobre la playa del rostro de García Lorca en forma de frutero con tres higos, 1938 (Dalí)

Cuadro segundo: Ruina romana.

Una Figura, cubierta totalmente de Pámpanos rojos, toca una flauta sentada sobre un capitel. Otra Figura, cubierta de Cascabeles dorados, danza en el centro de la escena.

Figura de cascabeles. ¿Si yo me convirtiera en nube?
Figura de pámpanos. Yo me convertiría en ojo.
Figura de cascabeles. ¿Si yo me convirtiera en caca?
Figura de pámpanos. Yo me convertiría en mosca.
Figura de cascabeles. ¿Si yo me convirtiera en manzana?
Figura de pámpanos. Yo me convertiría en beso.
Figura de cascabeles. ¿Si yo me convirtiera en pecho?
Figura de pámpanos. Yo me convertiría en sábana blanca.
Figura de cascabeles. ¿Y si yo me convirtiera en pez luna?
Figura de pámpanos. Yo me convertiría en cuchillo.
Figura de cascabeles. (Dejando de danzar.) Pero ¿por qué?, ¿por qué me atormentas? ¿Cómo no vienes conmigo, si me amas, hasta donde yo te lleve? Si yo me convirtiera en pez luna, tú te convertirías en ola de mar, o en alga, y si quieres algo muy lejano, porque no desees besarme, tú te convertirías en luna llena, ¡pero en cuchillo! Te gozas en interrumpir mi danza. Y danzando es la única manera que tengo de amarte.
Figura de pámpanos. Cuando rondas el lecho y los objetos de la casa te sigo, pero no te sigo a los sitios adonde tú, lleno de sagacidad, pretendes llevarme. Si tú te convirtieras en pez luna, yo te abriría con un cuchillo, porque soy un hombre, porque no soy nada más que eso, un hombre, más hombre que Adán, y quiero que tú seas aún más hombre que yo. Tan hombre que no haya ruido en las ramas cuando tú pases. Pero tú no eres un hombre. Si yo no tuviera esta flauta, te escaparías a la luna, a la luna cubierta de pañolitos de encaje y gotas de sangre de mujer.
Figura de cascabeles. (Tímidamente.) ¿Y si yo me convirtiera en hormiga?
Figura de pámpanos. (Enérgico.) Yo me convertiría en tierra.
Figura de cascabeles. (Más fuerte.) ¿Y si yo me convirtiera en tierra?
Figura de pámpanos. (Más débil.) Yo me convertiría en agua.
Figura de cascabeles. (Vibrante.) ¿Y si yo me convirtiera en agua?
Figura de pámpanos. (Desfallecido.) Yo me convertiría en pez luna.
Figura de cascabeles. (Tembloroso.) ¿Y si yo me convirtiera en pez luna?

Figura de pámpanos. (Levantándose.) Yo me convertiría en cuchillo. En un cuchillo afilado durante cuatro largas primaveras.