Setembre (5a i última part)

M’imagine el setembre i veig la cara de mon pare sabedora que hem vençut la potestat dels números, la fúria del temps i el fàstic de l’oci. Mire per la finestra unes volves tan blanques com l’esperança i veig d’on vinc i sent una alegria immensa, i veig el que em resta per fer i ric folla, petita i folla, per totes les vegades que veuré caure aquesta neu. M’imagine setembre i els meus set anys. I d’altres set i d’altres set i d’altres set... Seré una bona mare amb els meus fills. Però hi haurà un que tindrà un somriure de mig dimoni que no em voldrà com els altres, i jo tampoc el voldré com als altres, perquè una no va abraçant-se per la casa i besant-se pels racons i dient-se a cau d’orella que s’estima.

No puc més que concloure aquesta història de números, o d’un de sol; aquest conte se setembre, on l’estiu ja va escurçant els dies i la primera frescor entra des del matí, aquest deliri d’immortalitat que em fa ballar i riure. Acabaré la història en el paper; l’altra, la de debò, no s’acabarà mai i anirà eixamplant-se per nous paisatges i per noves oliveres, i vosaltres no podreu vindre a veure com continua en altres vides aquesta vida que des del proper setembre deixarà de ser meva. Fins sempre...