dissabte, 29 de gener de 2011

SOPAR ESTELLÉS A CA XORET DE ROCA (MELIANA)




L’escriptor Josep Lozano va fer una crida a imitar els Sopar Burns escocesos amb uns Sopars Estellés. La iniciativa ha pres i són moltes les poblacions on s’han fet, si bé en diferents dates. A Escòcia des de finals del segle XVIII cada 25 de gener una enorme quantitat de sopars reten homenatge al poeta nacional Robert Burns. Poblacions com ara Alboraia, Alginet, Benimaclet, Benimodo, Benaguasil, Benicarló, Burjassot, Canals, Dénia, Elx, Guardamar, la Núcia, Manuel, Montcada, Montserrat, Otos, Picanya, Puçol, Sant Joan, Teulada, Torrent, Vilamarxant o Vinaròs ja han organitzat la primera edició d'aquests sopars.

Ahir Meliana també s'unia a aquesta iniciativa. El Casal de Debat Els 4 Gats organitzà el Sopar Estellés a Ca Xoret de Roca. Després d’unes menges populars i molt bona companyonia amb la gent del col·lectiu, els poetes Jaume Pérez Muntaner, Isabel Robles, Montse Anfruns, Francesc Mompó, Joan Navarro, Begonya Mezquita i Manel Rodríguez-Castelló recitaren poemes propis i d’Estellés. Abans, però, Francesc Collado féu un breu recorregut per la biografia de cadascun dels poetes i tot seguit Pérez Montaner ens parlà un poc del gran poeta de Burjassot.
Al voltant d’una hora i mitja vam gaudir dels versos d’Estellés i també dels set poetes convidats. Va ser un acte molt ben organitzat amb una bona resposta, de fet hi hagué gent que no va poder assistir perquè al local només cabíem una cinquantena de persones.

Us deixe amb la veu de Manel Rodríguez-Castelló recitant Estellés, paga la pena.


divendres, 28 de gener de 2011

ESCRIPTORS AL TERRAT: RAQUEL RICART I VICENT ORTEGA



Ahir tingué lloc una nova edició d’Escriptors al Terrat al Centre Octubre de Valencia. En aquesta ocasió els autors convidats eren Raquel Ricart (Bétera, 1962) i Vicent Ortega (l’Alcúdia, 1957).
Ricart és autora d’algunes novel·les com ara Un mort al sindicat (Tàndem, 1999); Van ploure estrelles (Tàndem, 2001); El quadern d’Àngela, guanyadora del V Premi Vila de Paterna de narrativa infantil Vicenta Ferrer Escrivà (Tàndem, 2010); o Les ratlles de la vida, darrer Premi Andròmina de Narrativa (Ed. 3i4, 2010).
Ortega, per la seua banda, ha escrit obres com ara El crim, finalista del Premi Ciutat d’Alzira 1996; El collidor d’ànimes, Premi Blai Bellver de Narrativa 2000; o Diumenge de Glòria, finalista del Premi Enric Valor de Novel·la 2001, totes elles publicades per l’editorial Bromera.


Dos escriptors ben diferents que plantejaren la seva exposició també de manera molt diferent. En primer lloc parlà l’autor de l’Alcúdia, que ens explicà a grans trets la seva trajectòria literària i com estava passant per un moment d’impasse literari. En el seu discurs reivindicava la dignitat de l’escriptor actual en valencià, totalment ningunejat en el nostre petit país.


Després fou el torn de l’autora de Bètera, que havia escrit unes pàgines on ens feia un recorregut per la seva bibliografia. Un relat intimista i encisador, que llegí amb veu càlida i serena, una veu que t’acaronava i et guiava per un viatge on ens descobria la passió per la lectura de memòries de persones extraordinàries –especialment escriptores–; on citava autores que d’una o altra manera han influït en la seva manera de concebre la literatura, com ara la Virginia Woolf, Jane Austen o Margaret Atwood; i on es podia llegir entre línies que el terme escriptora –encara que a ella li costa admetre-ho–també serveix per a definir-la.
Per acabar Vicent Ortega ens llegí un poema reivindicatiu al voltant d’un país petit, tan petit, que ni tan sols cap la paraula independència (us sona?) i contestaren algunes preguntes del públic, que malgrat la pluja i el fred havia pujat fins al terrat de l’Octubre per escoltar dos escriptors parlar de literatura.

dijous, 27 de gener de 2011

LINA PANXOLINA AL COL·LEGI SANT JOSEP DE LA POBLA DE VALLBONA


Avui ha estat un dia màgic per a mi. La novel·la Lina Panxolina i el quadern màgic (Ed. Bullent) ja té alguns lectors. Entre ells el grup de 4t de primària del Col·legi Sant Josep de la Pobla de Vallbona on he anat a fer una xerrada sobre el llibre. Però no una xerrada qualsevol, perquè aquesta és la primera vegada que parle en un col·le sobre Lina Panxolina.


He de dir que l’experiència ha estat meravellosa. Primer m’han rebut com si fóra la princesa d’algun regne molt llunyà i m’han fet sentir molt còmoda. Els he parlat de la gènesi de la novel·la, els he mostrat els primers esborranys dels personatges i com havien evolucionat, he contestat les seves preguntes i ells també les meves, els he llegit alguns fragments inèdits i ells m'han parlat dels primers contes que ja han escrit (en eixos moments m'he dedicat a escoltar-los i gaudir de les seves meravelloses històries)... No tenia un guió preparat, senzillament m’he deixat endur per ells i la cosa ha anat molt bé.



Cap al final m’han lliurat un cartell que havien preparat amb motiu de la visita amb alguns dibuixets del llibre, també m’han llegit una carta molt emotiva (que suscric més avall) i m’han regalat bombons. Finalment ens hem fet algunes fotos de grup i els he dedicat el llibre. He tornat a casa carregada d'imatges.


"Estimada Mercè:
Ens ha agradat molt el teu llibre, però molt no, moltíssim, perquè és divertit, graciós i no només per això, també per la mala llet que té de vegades Lina, millor dit, Lina Panxolina, que és així com l’anomenen tots.
El teu llibre és molt divertit però no seria tan divertit sense els dibuixos d’Àgueda. Espere que pugues fer un altre llibre igual de divertit que aquest per poder llegir-lo. Així vens altra vegada al col·le per fer una altra animació lectora. Però aquesta vegada que vinga Àgueda també, que volem conèixer-la.
Moltes besades de tota la classe".

dimecres, 26 de gener de 2011

Contra els insults, les provocacions i les agressions...


Contra els insults, les provocacions i les agressions... els membres de Solidaritat per la Independència utilitzen la paraula, la llibertat i la intel·ligència. Qui són els terroristes?

Ací us deixe un vídeo on es recopilen alguns moments de l'acte de la presentació del SI a l'hotel Astoria de València diumenge passat.


dilluns, 24 de gener de 2011

SOLIDARITAT PER LA INDEPENDÈNCIA A VALÈNCIA




Ahir 23 de gener tingué lloc l’acte de presentació de Solidaritat per la Independència a l’Hotel Astoria de València. Nosaltres que som de natura puntuals arribàrem a la Plaça Rodrigo Botet un poc abans d’onze –l’acte estava previst a les onze i mitja. Allà ja es concentrava una trentena de persones, d’estètica rància –com ho definí Laporta–, amb arguments tant intel·ligents com "Catalanistes terroristes", "som valencians mai catalans" o "Joan Laporta hijo de puta" i una pancarta on es llegis: "Laporta veste’n a ta casa, fora terroristes del regne" (es defineixen com a valencians i no saben ni escriure la seva llengua). A la porta de l’hotel també vam ser testimonis de l’actitud feixista de membres d’Espanya 2000, capaços de pagar una nit d’hotel, només pel pur plaer d’insultar i agredir des de dins. (I jo pense, que trista ha de ser la seva vida quan un diumenge de matí no tens altra cosa que fer). Això sí, ells se sentien orgullosos de ser espanyols, com lluïen a la samarreta.

Laporta fou rebut amb aplaudiments, música i crits d’Independència. Érem més, molts més, i la gentola ultradretana a males penes se’ls escoltava. El problema vingué quan accedírem a l’hotel, nosaltres hi érem, i vam passar por, i vam rebre empentes, i vam escoltar insults, i vam respirar el gas lacrimogen. Feia estona que un grup de gent hi era, entre ells l’energumen de Sentendreu (un altre que no tenia res millor a fer un diumenge pel matí). I em ve un altre dubte, qui pot tenir a casa gas lacrimogen? A cas es ven en Mercadona? La policia féu poc allà dins, per molt que els cridàrem i vam haver de recórrer uns metres, com ja he dit, sofrint empentes, insults i respirant un gas, que a mi almenys em deixà una mitja hora llarga sofrint els efectes.

Allà dins tot transcorregué amb normalitat, però jo vaig estar en tensió durant tot l’acte, i tement la sortida, tot s’ha de dir. Esta gent no va amb massa miraments.

La sala estava a gom i es podien escoltar tots els colors del català. També hi havia la televisió, periodistes i fotògrafs... És clar, era una fita important. I ho sabien. I ho sabíem. El terme Independència, sense més embuts, era posat sobre la taula. Els parlaments se succeïren durant dues hores, si fa no fa: Josep Guia, Isabel-Clara Simó, Antoni Strubell, Núria Cadenes, Uriel Bertran, Alfons López Tena i Joan Laporta, tots amb un mateix sentiment, tots defensant el mateix projecte: uns Països Catalans lliures. La inependència no es demana es pren, ens van recordar, mai l'Imperi opressor ens la donaria. Ens cal treballar, sí; ens cal creure, també; però tenim la intel·ligència, tenim la història que ens empara i tenim les ganes, les nostres i les dels nostres avantpassats.

L’acte finalitzà amb la interpretació de la Muixeranga, el públic dempeus i les mans alçades –com per poder tocar el nostre somni, cada cop més proper–.Nosaltres no ens vam quedar al dinar de germanor, però anàrem a un restaurant d’El Palmar per celebrar el moment històric que acabàvem de viure. La temor continuava instal·lada al cos, així que fins que no arribàrem al cotxe no vam mencionar res de l’acte.

Ací us deixe un vídeo amb el parlament de la Núria Cadenes:



divendres, 21 de gener de 2011

Presentació "L'espectre d'Àngela", d'Albert Hernàndez Xulvi


Ahir a la Sala d’actes de la Casa de la Cultura de Catarroja tenia lloc la presentació de la darrera novel·la d’Albert Hernández Xulvi, L’espectre d’Àngela (Ed. Perifèric). I, tot s'ha de dir, poques butaques quedaren lliures per veure i escoltar l'autor catarrogí.


L’acte comptà amb la presència de l’editor de Perifèric Edicions, Jesús Figuerola, que fou l’encarregat d’encetar l’acte literari amb unes breus paraules.


Tot seguit l’escriptor Ramon Guillem, també catarrogí, féu un acuradíssim i peculiar recorregut bibliogràfic per l'obra d'Hernàndez Xulvi.


Després, la professora de la Universitat de València, Marina Zaragozà, ens parlà un poc de l’Espectre d’Àngela, novel·la ambientada en l’albufera de Catarroja, i d’allò que li havia evocat llegint-la, també intercalà alguns passatges al seu discurs i acabà fent una semblança de Xulvi amb Blasco Ibáñez.


Finalment el mateix autor ens regalà un parlament molt emotiu, ple dels records de la seva infantesa, on ens explicà com començà a llegir, com li nasqué el cuquet per crear històries, com del setè art es passà a l’art de fer literatura en qualsevol gènere, i com acabà convertint-se en l’escriptor reconegut que és avui en dia: un escriptor capaç de crear personatges que esdevenen quasi reals i que creu en les seves històries. L’acte conclogué amb la signatura d’exemplars per part de l’autor.

dijous, 20 de gener de 2011

190è joc literari de Tibau


Els últims dies havien estat un emplenar i tancar de caixes continu, un rebre telefonades de gent interessada en comprar el local i de gent felicitant-lo per la decisió que acabava de prendre, un andarejar amunt i avall amb l'obsessió malaltissa per no deixar res en l'aire. Per fi les coses marxaven d’allò més bé i el petit negoci familiar ja no seria tan petit. Era necessari un cubicatge major que aquelles quatre parets i es traslladava a la gran avinguda. Ja ho tenia tot enllestit, però una neura li recorria el cap en la darrera passejada que feia per la tenda. Un últim repàs a la llista que havia preparat: guardar-ho tot en caixes, penjar els anuncis d’ES VEN, comprovar que el número de telèfon era el correcte, arreplegar el llibre de comptes i els documents importants, buidar la caixa forta, apagar els llums (estava segur que encara pagaria alguna factura més)... Anava marcant cada tasca completada amb un okey. Un últim cop d’ull abans que l’habitació esdevinguera record d’un temps imminentment passat, una persiana metàl·lica que baixava deixant-li el sabor del ferro a la gola, un cadenat que es tancava i que ell ja no obriria. I la sensació estranya que havia deixat de fer alguna cosa.

dimecres, 19 de gener de 2011

AGENDA: ALBERT HERNÀNDEZ XULVI PRESENTA EL SEU DARRER LLIBRE



Demà dijous, dia 20 de gener, Albert Hernàndez Xulvi presenta el seu darrer llibre: L'espectre d'Àngela (Ed. Perifèric). Serà a la Sala d'Actes de la Casa de la Cultura de Catarroja (C/ Paluzie, 2) a les 19.30h.

Si voleu fer un tast d'aquesta història ambientada en l'Albufera premeu ací.

dimarts, 11 de gener de 2011

Si em parles del desig, de Manel Alonso


Si em parles del desig, de Manel Alonso i Català ha estat guardonat amb el Premi de Poesia Antoni Matutano 2010 de la Vila d’Almassora i publicat per Onada edicions en 2010.
Allò primer que ens crida l’atenció d’aquest llibre és el títol: Si em parles del desig. Es tracta de la pròtasi d’una oració subordinada condicional introduïda per la conjunció “si”. Però l’autor ens deixa a l’espera de l’oració principal, d’allò que vindrà. I conscientment empra el verb en indicatiu la qual cosa denota la condició de real i possible; i la segona persona, un tu proper, objecte passiu dels anhels i desitjos del jo poètic.
La cita inicial que obri el poemari: «Sovint de la poesia al llit no hi ha gaire distància» de Josep Pla constitueix tota una declaració d’intencions. Quan ens aboquem a la lectura ben aviat ens sentim acaronats per totes les formes de l’erotisme: la contemplació, el desig, l’oferiment, la consumació, el clímax..., però també hi trobem l’erotisme en la paraula: al llarg de tot el llibre hi ha un tractament exquisit del llenguatge cosa que demostra el gran mestratge que del gènere poètic té Manel Alonso.
Flor carnosa del seu entrecuix, llavis carnosos de la copa, pètals de vellut, tulipes obertes i rosades, estany de sucre i mel, rosa vermella del desig, pubis de fils d’atzabeja, tellina inerme, la vall estreta i la gruta fruital... Manel Alonso no es cansa de buscar imatges suggeridores per esmentar l’òrgan sexual femení, sempre amb elegància. De bell nou, l’erotisme en la paraula.
No obstant això, hom no pot deixar de percebre un deix de fragilitat i d’amargura que emanen dels versos que constitueixen la primera part del llibre. Així en algun moment el poeta dirà: «un dolor amarg de mascle vell o aleshores el vaig llepar golut fins a sadollar tanta i tanta set com patisc i a la qual estic condemnat». El sexe és per al jo poètic una espècie de bàlsam que possibilita l’oblit –momentani– de la realitat. La delectació del cos femení, el plaer en profanar-lo, en ocasions només és un desig d’atrapar el temps; així, la bellesa es converteix en imatge recordada i aquesta, al mateix temps, en instant perdut.
L’erotisme és una fina làmina de cristall on s’acaren els dos subjectes del desig: a una banda hi ha l’amant, que en tot moment observa i actua; a l’altra, l’amada, sempre observada i passiva en actes.
L’amant, que correspon al jo poètic, es defineix ja des del primer vers com un animal fràgil («Em mire i veig un animal fràgil que em retorna la mirada / i amb les mans protegisc el meu nu d’ivori i nacre»). Aquest animal fràgil és capaç d’esdevenir vent, un trèmul bri de vent tot anhelant ser huracà per prendre el cos i els sentits a l’amada, i aigua de pluja que s’esllavissa per tota l’orografia femenina; i pintor que compon sobre el llenç les formes i els colors tangibles de la bellesa; i piròman sempre disposat a encendre la primera flama que ocasiona l’incendi; i autodidacta en l’afer d’arrancar-li melodies a l’instrument desitjat; i deixeble de Ganimedes que s’aboca als llavis carnosos de la copa malgrat estar condemnat a patir la set eterna; i explorador insaciable de noves i inexplorades geografies dels sentits... Però per damunt de tot el jo poètic és un observador enamorat de la bellesa, fetitxista del cos de la DONA. Així explica en el poema que tanca la primera part: «L’ull provoca el cor i aquest / enceta el galop gairebé fins a desbocar-se... / L’ull provoca el cor però, també, / la força sensual del paisatge».
L’amada, l’objecte desitjat, sempre vista pels ulls del poeta, és descrita com a DÒCIL. «Dòcil, aparentment derrotada, se sent ineluctablement recorreguda», dirà Manel Alonso. Aquesta és la qualitat que la defineix al llarg dels versos: es despulla davant l’amant, es deixa observar per ell, s’ofereix al seu desig... Però el seu cos no només és trona de plaer i de desig consumat, també en ell el poeta hi veu la petja del seu propi dolor. Un dels poemes més sublims del llibre és:

En eixe cos és tatuada la meua vida.
En cada solc traçat per l’inefable rella del temps
trobe la meua estima, el meu desig,
el meu plaer, el meu dolor, la meua fantasia
anhelant convertir-se en sement del goig perpetu.

Si em parles del desig té una segona part formada per 31 petits poemes eròtics, haikus la major part. Ara el plaer és descrit amb senzillesa aparent i gran dosi de subtilesa. No hi resta cap escletxa per al dolor o l’angoixa del després, precisament perquè no hi ha després en aquest instant fet de pur erotisme que ens evoca llibertat i eternitat.

Bella, suggerent
t’acostes a l’espelma,
encens la flama.

dilluns, 10 de gener de 2011

PRESENTACIÓ I RECITAL POÈTIC DE MANEL ALONSO A BONREPÒS


Com ja havia anunciat, ahir 9 de gener tenia lloc a l’Auditori de l’Ajuntament de Bonrepòs i Mirambell el recital poètic i la presentació dels llibres Correspondència de guerra i Si em parles del desig de Manel Alonso. L’acte, que comptà amb una gran afluència de públic, servia per commemorar la primera década de l’Associació Cultural La Macarella.
La mestra de cerimònies, Roser Santolaria, fou l’encarregada d’obrir l’acte. Després de la projecció dels audiovisuals corresponents al poema S’estén el temps sobre les llambordes, de Correspondència de Guerra (clica ací per visualitzar-lo), i Fràgil i Dòcil de Si em parles del desig (prem ací per veure'l), Francesc Mompó i jo mateixa presentàrem els dos llibres (pròximament penjarem els treballs als nostres blogs).
Manel Alonso diu que un poema no s’ha d’explicar, però sí que un poema pot definir en certa manera el poeta, així és que ens llegí el poema Notes per a una biografia inclòs en el llibre Com una òliba.
Tot seguit els poemes de Manel Alonso s’escoltaren amb la veu de la gent de la localitat que s’animà a recitar, i finalment Juanen, músic i cantant del grup Infusió; Garri, músic i cantant del grup Tapineria i Juan Lluís Llopis, del grup Ànima Maleïda afegiren la música als poemes Entrar, Gemegant el teu nom i La Pluja.
L’acte finalitzà amb una picaeta molt dolça i la signatura d’exemplars per part de l'autor.

Algunes fotos de l’acte:

dijous, 6 de gener de 2011

L’AVENTURA DE TRESCOLORS AL CLAVEGUERAM


L’aventura de Trescolors al clavegueram és un conte per a nens, però no un conte per a nens qualsevol, ja que té la peculiaritat que ha estat creat per nens.

Quina millor manera per a fomentar el gust per la lectura i l’hàbit lector que fer que els alumnes siguen els propis creadors d’un conte? Això és el que van promoure les tutores del primer cicle de primària del col·legi Vicent Rius de Canals, Lorena Cayuela i Mª Milagros Benavent.

Al llarg d’uns mesos, sota la batuta de les mestres que anaven dirigint la imaginació desbordada dels alumnes, anà desenvolupant-se aquesta aventura tan divertida...

En un poble superdivertit anomenat Maiemtrobaràs, el semàfor Trescolors i el rellotge Maiespara cauen per un clavegueram per culpa de les obres que estan fent-se al carrer Maisacaben. Allà trobaran un ninot oblidat i trist perquè l’han substituït per altres joguets. Junts viuran tota una aventura per tornar a la superfície.

I aquesta història recollida en llibretes i fulls solts, prengué forma i color i es vestí de diumenge, gràcies a la col·laboració de l'AMPA del col·legi i a algunes entitats bancàries. A més a més, les il·lustracions de Xavi Sellés fan realitat el món creats pels xiquets.

dimarts, 4 de gener de 2011

Conte infantil: El vestit de ballarina




El vestit de ballarina

La nit de reis l’habitació de Roser s’havia omplit de regals. No recordava haver demanat tot això, tanmateix allà es trobava destapant paquets com una boja. Anava amuntegant les caixes en una torre impossible –a males penes els dedicava uns segons d’atenció–, i al costat deixava ben planxats els papers de regal.
En un moment donat deixà d’obrir caixes i es dedicà a fer plecs amb els papers. Primer davant, després darrere. Seguia el mètode que havia aprés a classe per convertir un full en ventall, només que ara el ventall havia de ser molt més gran.
La família se la mirava embadalida. Aviat van entendre.
Amb una llaçada roja es va nugar el ventall gegant a la cintura i amb la cinta que sobrava es va cobrir les cames fins els genolls i es recollí els cabells en una cua.
–Un vestit de ballarina! El que havia demanat.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...